Ciutats distòpiques que visitaries (o no)

Cinc ciutats distòpiques però espectaculars que només pots visitar en els móns ficticis dels seus respectius videojocs.

Un agent camina per carrers enfangats sota enormes cartells que anuncien un nou model d’androide sexual. Un grup de motoristes amb crestes engominades passen a tota velocitat esquitxant al protagonista. S’encén una cigarreta amb cara de mala llet i es pregunta en quin moment la cosa va començar a torçar-se. Blade Runner va captivar una generació amb la seva estètica noir però, sobretot, amb la civilització futurista i decadent que mostrava. Era una distòpia que vaticinava el pitjor de la societat de consum i tecnofílica. Com Ridley Scott, els creadors de videojocs tampoc s’han quedat curts amb els universos distòpics, deixant-nos un bon llegat societats trencades. La distòpia permet imaginar un món molt diferent del propi, però també pensar-lo, reinterpretar-lo i buscar-li les escletxes. Què és però una distòpia?

No podem entendre-ho sense parlar abans del seu antònim i punt de partida: la utopia. Del grec “ou” (no) i “topos” (lloc) és un terme utilitzat per a referir-se a una societat ideal, on la felicitat i l’ordre han assolit la seva forma més perfecta. En la filosofia, la literatura hi trobem multitud d’exemples com la República de Plató, l’Atlàntida, El Dorado, Arcàdia… Un espai, sovint urbà, on política, economia i societat han trobat el just equilibri per expulsar els problemes que l’afecten habitualment. A diferència del paradís, d’ordre màgic o poètic, la utopia intenta justificar racionalment un sistema òptim (i terrenal).

La distòpia, contrautopia o antiutopia, per altra banda, és una utopia que s’ha torçat o bé, en la qual s’hi han sabut veure els atributs potencialment distòpics que ja arrossega. Plató afirma en el seu text de les Lleis que tot canvi i evolució dins de la utopia serà considerat com a desordre, fins i tot el creixement. Per tant aquest sistema perfecte ja requereix de mecanismes de control i imposició que no acaben d’encaixar amb la llibertat dels individus. Hi ha doncs un límit sinuós i difícil de discernir entre els dos conceptes. Corea del Nord és una utopia o una distòpia? Depèn de a qui ho preguntem. Si ens posem ortodoxos però el concepte el va formular per primera vegada John Stuart Mill i el planteja com a la versió corrompuda o fins i tot oposada a la utopia. Estats policials, opressió, misèria, violència… Un món regit per un ordre que condueix al declivi moral i social. 1984 de George Orwell, Fahrenheit 451 de Ray Bradbury, Un Món Feliç d’Aldous Huxley o Margaret Atwood amb El Conte de la serventa són alguns dels exemples literaris més coneguts. En aquests universos de ficció doncs alguna cosa no funciona d’acord amb els valors de les societats democràtiques o no segueix allò tan eteri que és “el camí correcte”.

Tot seguit reunim en una llista cinc ciutats dels videojocs amb atributs distòpics que creiem que encarnen millor la sensació d’estar en un món on prevalen valors diferents i quasi sempre, antitètics als democràtics. Complementem l’article amb vídeos del canal de YouTube Other Places, dedicat a fer petites peces que recorren aquestes ciutats.

Columbia: Puritanisme als núvols

La ciutat de Columbia és un tros dels Estats Units més puritans de principis del segle XX, que podrem visitar a Bioshock Infinte. Terra de creients que davant de la corrupció i el pecat que isolava la seva patria, decideix escindir-ne. Com? Doncs literalment: la ciutat surt volant per crear un paradís flotant més enllà dels núvols. Ho fa seguint el seu nou pastor i profeta, Comstock, el líder polític i religiós d’aquesta comunitat. Els habitants de la ciutat estan durament reprimits per un seguit de codis fonamentalistes molt estrictes. A tot arreu s’hi aixequen estàtues en honor als tres pares fundadors: George Washington, Thomas Jefferson i Benjamin Franklin. Una ciutat d’or i marbre que amaga una situació de lluita entre dues faccions: els fundadors (nacionalistes i ultrareligosos) i Vox Populi, treballadors i revolucionaris que s’alcen contra els seus amos. Una obra que cobra vida de la mà de Ken Levine i l’equip de Irrational Games.

Rapture: Anarcocapitalistes submarins

“Sóc Andrew Ryan, i tinc una pregunta que fer-te: per ventura un home no té dret a la suor del seu propi front? No, diu l’home de Washington, pertany als pobres. No, diu l’home del Vaticà, pertany a Déu. No, diu l’home de Moscou, pertany a tots. Jo vaig rebutjar aquestes respostes. En comptes d’això, vaig triar alguna cosa diferent. Vaig triar l’impossible. Vaig triar… Rapture. Una ciutat on l’artista no havia de témer al censor. On el científic no estava limitat per la nímia moral. On els grans no estaven reprimits pels petits. I amb la suor del teu front, Rapture també pot ser la teva ciutat!” Així presenta el seu creador fictici la ciutat de Rapture, el negatiu de Columbia. Sí aquella era la ciutat de la llum, del puritanisme, del moralisme i de la glòria, Rapture ho és del liberalisme, l’hedonisme, el luxe, el pecat, la bohèmia i del progrés. Mentre una vola damunt dels núvols aquesta està ancorada a les profunditats de l’oceà. Una ciutat que es vol sense déus ni dirigents. Els gratacels, d’estil art déco, s’aixequen des del fons oceànic il·luminant-la amb mil colors. Llums de neó, cinemes, teatres, música que podrem gaudir a Bioshock.

Dunwall: Imperialisme i cultes pagans

“Si la pesta s’endugués tota la ciutat, o les flames la consumissin, Dunwall Tower seria l’últim a caure.” Dunwall és la ciutat on transcorre Dishonored. La capital d’un gran imperi format per un conglomerat d’illes. Es troba a la costa sud d’una d’aquestes anomenada Gristol. L’emperadriu té la seva residència en Dunwall Tower, l’edifici mes gran de la ciutat. Dunwall és una ciutat totalment depenent de l’oli de balena, que s’utilitza com a combustible per a les tecnologies que han permès a la ciutat entrar en una era d’important creixement industrial. Una metròpoli portuària, on una religió amb molt pes polític lliura una lluita contra cultes pagans. La ciutat de Dunwall és també una ciutat de contrasts. Com en el Londres victorià, hi tenim barris benestants, carregats de luxes, art i banquets i d’altres d’obrers, on la gana i la malaltia hi fan estralls habitualment. La ciutat està sumida a una terrible epidèmia que propaga una molesta plaga de rates.

Ciutat 17: Estat d’excepció interdiemensional

“Benvingut a Ciutat 17. Has escollit, o has estat escollit, per reubicar-te a un dels nostres centres urbans restants més especials. Crec tant en Ciutat 17 que la vaig elegir per establir la meva administració, en la Ciutadella tan generosament han proporcionat els nostres benefactors. Estic orgullós d’anomenar Ciutat 17 casa meva. I tan, si ets aquí per quedar-te, com de pas, benvingut a Ciutat 17. És més segur aquí.” Aquest és el missatge que envia l’alcalde de Ciutat 17 a través de totèmiques pantalles col·locades a cada plaça, carrer i avinguda. Half Life 2 ens transporta a una població en estat d’excepció, sota un ferri control militar d’un cos policial anomenat Combine, que controla cada moviment dels habitants. Per acabar-ho d’arrodonir, la ciutat es troba en un món semblant al nostre, però no ben bé. Això és perquè es troba en una dimensió paral·lela on humans i altres races alienígenes hi conviuen.

City of Glass: Futur corporatiu

City of Glass és una metròpoli futurista que podrem visitar a Mirror’s Edge. Semblant a les grans ciutats noves de trinca dels Emirats Àrabs, la formen gratacels quilomètrics, avingudes netes i ordenades i la tecnologia més puntera. Sota aquesta pell high-tech la ciutat amaga l’opressiva presència de poderoses corporacions que intenten dominar la població amb la seva influència. En aquesta un grup de rebels lluiten per evitar i fer evidents els plans de domini d’aquests empresaris. Un espai de colors saturats, nítid i racionalista.