Crítica de Cyberpunk 2077

Cyberpunk 2077, una doble decepció

Un problema característic dels videojocs, impensable en altres arts i que estem acostumats a tolerar, és que hi hagi errors latents en l’execució del programa. Cyberpunk 2077 s’ha estimbat contra aquesta barrera tècnica. És una obra inacabada en tots els aspectes —tot i una dècada de desenvolupament a l’esquena— que no supera cap control de qualitat, fins a tal punt que no es pot jugar en algunes versions. Sinistre total. Això suposa un obstacle a l’hora d’emetre un judici de valor sobre el contingut. Perquè fins i tot quan pots executar en condicions el videojoc, et menges les diverses capes de la lasanya de bugs que ens han servit: càrrega lenta de textures, comportaments erràtics dels models tridimensionals, aparicions d’objectes o persones, sortir projectat enlaire de forma espontània mentre condueixes, entre molts altres desgavells. Alguns errors trenquen la suspensió de la incredulitat, sobretot quan es produeixen en escenes d’especial càrrega emotiva; altres impedeixen avançar en la partida. Però el més trist és que tot i obviant-los, l’obra tampoc compleix les expectatives que va generar. 

Captura de Night City, Cyberpunk 2077

El primer reclam d’aquesta superproducció és l’ambientació, els espais i la caracterització de la població de Night City, resultat d’una remescla d’obres mítiques del ciberpunk com Blade Runner, Ghost in the Shell i, sobretot, del joc de rol de llapis i paper en què es basa, que ja de per si és un pastitx de referències. La galleda d’aigua freda et cau a l’adonar-te que aquesta impressionant metròpoli és un escenari del qual no pots participar, que és un enorme fons pintat. Grand Theft Auto o Saint’s Row ofereixen ciutats molt més vives; aquí les poques transaccions que pots fer amb gent fora de les missions passen per menús que trenquen la immersió. Red Dead Redemption 2 ja va ensenyar com convertir l’acte de demanar una copa en una emulació gratificant de la vida real. La interacció ha de permetre jugar a rol, ser actor de la ficció. Tal com està plantejat Cyberpunk 2077, transitar per la ciutat hauria de ser estimulant, així ens ho van vendre, però ni tan sols conduint ho és, ja que al sistema de conducció li manquen unes físiques i uns controls que transmetin mínimament el pes i la velocitat. Tampoc funciona per a la immersió que quan canvies de barri rebis diverses trucades i missatges al mòbil per rebre missions, moltes de les quals són farciment repetitiu.

L’altre gran fort que s’esperava dels creadors de The Witcher 3 —que va redefinir el gènere de rol en l’aspecte narratiu— és la història, que tot i estar ben escrita i tenir uns quants personatges memorables, no aporta res d’innovador. Els tres rerefons del protagonista que tries abans de començar només modifiquen els primers minuts i alguns diàlegs opcionals. Contràriament al que diu la publicitat del joc, les decisions no tenen pràcticament conseqüències fins al final. L’estrella del rock i terrorista Johnny Silverhand, que tenia potencial per explorar una doble personalitat, frega la paròdia de tant mascle alfa i flipat que és, i si bé és interessant d’encarnar-lo puntualment en flashbacks, les seves aparicions fan pensar que només hi és per ser interpretat per Keanu Reeves i usar-lo de reclam publicitari.

Keanu Reeves interpreta un dels personatges principals de Cyberpunk 2077

En una distopia ciberpunk en la qual el sistema està dominat per corporacions sota les quals operen bandes i professionals del crim, sorprèn com es poden tractar de forma tan superficial temes com la desigualtat social, l’opressió, la pèrdua d’hegemonia cultural anglosaxona o el transhumanisme. Hi apareixen tots els tòpics, amb ingents dosis d’erotisme i perversions, però al cap i a la fi el que més es desenvolupa és el tema universal de les amistats i les traïcions. Tot queda en una estètica i una narrativa convencional buida de discurs.

El que ens resta, doncs, és un joc de trets molt semblant a Borderlands en el qual el sigil només és una opció per aconseguir el mateix dedicant-hi més temps. Tanmateix, la IA és idiota i permet passar entremig corrents si vols. De seguida acumularem armes i vestimenta similars amb estadístiques confuses i un munt d’objectes per crear més armes i millores que només seran bones durant una missió o dues abans de recollir-ne una de superior del terra. Pujar de nivell i escollir habilitats tampoc marca gaire la diferència. En teoria l’especialització hauria de permetre resoldre situacions amb alternatives a la força bruta, en especial mitjançant la tecnologia. Paradoxalment, el sistema de pirateig informàtic és simple, repetitiu i accessori.

No és que no puguis gaudir de les coses que estan bé de Cyberpunk 2077 —que CD Projekt Red promet que milloraran— però resulta doblement decebedor: primer per ser mediocre quan ens havien promès un videojoc avanguardista i, segon, per no haver assolit ni la mediocritat en condicions tècnicament acceptables.

DesenvolupadoraCD Projekt RED
EditoraCD Projekt RED
Any2020
PlataformesPlayStation 4, Google Stadia, Xbox One, PlayStation 5, Xbox Series X i Series S, Microsoft Windows
GènereRol d’acció