Estem gairebé a les portes de la tardor i, malgrat les circumstàncies extraordinàries, aquest estiu ha estat un dels més farcits pel que fa a anuncis de nous llançaments, projectes en desenvolupament i detalls sobre la nova generació de consoles. Si la COVID-19 ens ha brindat alguna cosa és l’oportunitat de poder assistir a convencions internacionals gratuïtament i des del confort de casa nostra. La majoria d’organitzadors i distribuïdores han optat per la retransmissió en directe de conferències, xerrades i tràilers, però n’hi ha hagut d’altres que han aprofitat l’ocasió per proposar una ruptura contra l’anunci tradicional. M’estic referint, evidentment, a Devolver Digital, que amb el seu catàleg de jocs demostren que la seva voluntat de trencament respon a una doctrina en comptes de ser-ne l’excepció.

Si hagués d’imaginar Devolver Digital com un arquetip de personatge de ficció seria, sens dubte, el científic boig: l’Emmet Brown de la indústria del videojoc. Brillants, excèntrics, innovadors, experimentant amb risc, autors de grans invencions revolucionàries, però alhora també d’experiments fallits. De Devolver han sortit conceptes estrambòtics com el videojoc de partides d’un sol minut (Minit), petits experiments com Devolver Bootleg, una autoparòdia del seu propi catàleg o grans joies de culte com Hotline Miami, que ja ha entrat a formar part de la consciència col·lectiva de tots els jugadors. Amb l’esperit subversiu que els caracteritza, durant la seva presentació de novetats d’aquest juliol també van publicar Devolverland Expo, un videojoc gratuït que fa un ús promocional del llenguatge videolúdic.

Devolverland Expo és un joc de trets en primera persona l’objectiu principal del qual és entrar d’amagat i explorar una convenció a les fosques i custodiada per drons hostils. A mesura que se’ns van revelant, de mica en mica, les diferents zones de l’edifici, també desactivem drons, millorem la nostra arma, descobrim secrets i desbloquegem fites a Steam. Per últim, ens enfrontem amb l’enemic final. Ens trobem davant d’un videojoc amb mecàniques completament identificables i familiars per al jugador experimentat, però Devolver les planteja en un context completament diferent: les diferents zones estan ambientades en els jocs anunciats i allò que el jugador ha de descobrir són, en realitat, els tràilers de la mateixa presentació. I és que l’experiència de Devolverland Expo no és pròpiament la d’un joc, sinó la d’una presentació reconstruïda en el llenguatge del videojoc.

Mentre que Devolverland Expo no és obra que sobresurti particularment en cap dels seus aspectes (potser se li podria retreure la falta d’integració entre joc i presentació), és de totes maneres important perquè torna a posar en relleu, potser aquesta vegada de manera més òbvia, la qüestió del videojoc com a llenguatge, és a dir, la possibilitat de considerar el videojoc més enllà de la seva funció de joc i utilitzar-lo com a format per comunicar idees, de la mateixa manera que s’utilitzen avui dia l’escriptura o el mitjà audiovisual. De fet, si observem el videojoc des d’aquest angle, ens adonarem que ja existeixen gèneres dedicats a finalitats que no són exclusivament lúdiques, com és el cas, per exemple, dels jocs seriosos, encarats principalment a l’educació, i els jocs d’exercici, com podria ser el Ring Fit Adventure de Nintendo, que són essencialment una guia a seguir per a estar en forma. Per altra banda, cada vegada hi ha més videojocs que es troben en espais fronterers: els esports electrònics, entre joc i competició i les obres amb metallenguatge, autoreflexives i autoreferencials (com ho podria ser The Stanley Parable), entre joc i assaig.

És impossible predir si Devolverland Expo ha començat una nova tendència entre les empreses distribuïdores a l’hora de presentar nous videojocs. El que sí que ha fet és mostrar-nos les possibilitats que ofereixen les particularitats d’un llenguatge que sovint es troba encallat (jo fins i tot m’atreviria a dir ofegat) en el joc i la ficció. Amb això no vull dir que el videojoc hagi de deixar de ser una plataforma lúdica, ni tampoc que deixin d’existir videojocs que tinguin exclusivament aquesta funció. Tot el contrari: crec que és impossible dissociar el videojoc de la seva condició de joc, perquè aquesta n’és una de les seves característiques més essencials. Però si fa uns anys no podíem imaginar-nos-el fora de l’àmbit de l’entreteniment, Devolver ens ha demostrat que, si per ells fos, el videojoc es convertiria en molt més que això: una nova forma de comunicació.

×
Aquest mes et queden article/s gratuïts. Subscriu-te a Lúdica per tenir accés il·limitat i extres!