El llarg regnat d’Age of Empires II

El llarg regnat d’Age of Empires II

Article en col·laboració amb Ab Origine Magazine

Age of Empires II és, probablement, el videojoc d’estratègia més popular de la història, amb un enorme èxit sostingut en el temps. De tota la sèrie Age of Empires, és el millor valorat per la crítica i l’únic amb un excel·lent de mitjana. Per aquests motius, i tractant-se d’un videojoc basat en fets històrics, és indubtablement el millor exemple de com un videojoc pot contribuir a despertar la curiositat històrica i, fins i tot, pot esdevenir una eina didàctica tot i no ser-ne l’objectiu dels creadors.

En essència, tota la sèrie Age of Empires comparteix les mateixes dinàmiques de joc de construir imperis que derroten la resta de faccions, normalment per la via de les armes, però amb un paper destacat de l’edificació, l’explotació dels recursos i la recerca de tecnologies.

El primer de la sèrie, que es va publicar l’any 1997, era el primer projecte gros d’Ensemble Studios i de seguida va ser reconegut com un títol notable en un moment en què el gènere de l’estratègia en temps real era minoritari, quasi exclusiu d’ordinadors i molt poc reeixit. Seguint la fórmula en temps real creada per Dune 2 (CRYO, 1992) i millorada per Warcraft (Blizzard, 1994), Age of Empires II feia un salt important pel que fa a gràfics prerrenderitzats, música i qualitat del disseny de videojoc basat en les 4X (de l’anglès Explore, Expand, Exploit, Exterminate). El primer títol s’ambienta en la prehistòria i l’edat antiga, el segon, en l’edat mitjana i el tercer, en l’edat moderna i el començament de l’edat contemporània.

L’èxit d’Age of Empires II: The Age of Kings i la seva expansió The Conquerors, no superat per les seqüeles, va portar els creadors a llançar la versió remasteritzada Age of Empires II: HD Edition (2013), seguida per tres expansions —The Forgotten (2013), The African Kingdoms (2015) i Rise of the Rajas (2016)— i un remake titulat Age of Empires II: Definitive Edition (2019). L’ombra és tan llarga que fins i tot l’esperada continuació, Age of Empires IV (2021), és un clar retorn a l’ambientació medieval de la segona entrega.

Age of Empires II ens ofereix diversos modes de joc que han marcat escola i amb els quals la majoria de videojugadors s’han familiaritzat completament. Les campanyes segueixen els passos de personatges històrics i els escenaris de fets on participaren o influïren; el “mapa aleatori”, en canvi, estableix un mode lliure amb el qual juguem en mapes autogenerats amb característiques definides. Finalment, el mode multijugador ens permet posar a prova les nostres habilitats contra altres videojugadors, juntament amb la possibilitat de crear nous mapes amb un complet editor d’escenaris. 

És mitjançant tots aquests modes que el videojugador va conformant una concepció històrica d’allò jugat. Però cal que parem una atenció minuciosa en aquells elements que la possibiliten. El videojoc històric, així com la literatura i el cinema homòlegs, té la capacitat intrínseca de generar concepcions històriques en qui els consumeix. A diferència d’aquests, el videojoc permet crear aquestes concepcions mitjançant la interrelació genuïna de la narrativa, la jugabilitat, l’apartat artístic i la mateixa interacció del videojugador. Mentre que la narrativa esdevé més directa, l’apartat artístic i la jugabilitat operen de manera tàcita. Tots aquests àmbits en conjunt són contingents i delimitadors d’allò que pot ser narrat i representat, definint conseqüentment la concepció que en podem interpretar. 

Tot això implicaria que, els videojocs històrics en general i Age of Empires II en particular, carreguen, de manera conscient o involuntària, concepcions històriques que poden oscil·lar entre l’error, la parcialitat i el cherry picking; però alhora, i sense detriment de les anteriors, també poden incloure vessants exhaustives, rigoroses i fidedignes. Age of Empires II emprèn el camí del rigor en les seves campanyes, amb una tasca de documentació notable que es tradueix en l’èmfasi d’una narració exhaustiva dels fets representats, adequada a la historiografia popularitzada del moment. Tot i això, cal fer palès que l’ús dels personatges històrics (William Wallace, Joana d’Arc, Saladí, Genguis Khan, etc.) situa en una posició absolutament protagonista l’acció individual i de la història política com a motors de la transformació històrica.

Per altra banda, la representació del temps històric esdevé malauradament lineal i obligatòriament progressiva (Dark Age, Feudal Age, Castle Age i Imperial Age), empobrint la complexa genuïnitat del desenvolupament històric en pro d’una jugabilitat més satisfactòria. S’estableix la mateixa mecànica en el desenvolupament tecnològic (de menys a més complex), essent aquesta una premissa històrica no necessàriament universalitzable.

En els elements més fonamentals del videojoc, tal com és la mateixa concepció de les civilitzacions, hi localitzem (en menor o major mesura) un nacionalisme banal, clarament anacrònic, que arrela en el seu disseny i ens pot induir a pensar que aquestes existeixen molt abans ni tan sols de la seva gènesi.

Alhora, que Age of Empires II es fonamenti en les 4X influeix significativament en el plantejament del metajoc, provocant que el model de victòria predilecta de la gran majoria de videojugadors sigui eliminar les civilitzacions contrincants. Cal dir, però, que les victòries per la construcció d’una meravella o per l’acumulació de totes relíquies esdevenen interessants en termes històrics i, fins i tot, competitives en determinades circumstàncies. Tot i això, que la idea subjacent en la lògica jugable sigui que la victòria d’una civilització s’assoleix mitjançant la destrucció de les altres implica un biaix ideològic més que qüestionable.

Al llarg de les seqüeles de la sèrie, observem una evolució respecte al tractament dels fets històrics i, en especial, en les noves versions que han sortit d’Age of Empires II. En primer lloc, hi ha una voluntat clara dels desenvolupadors d’expandir la diversitat de societats històriques representades, intentant desmarcar-se de la primera selecció eurocèntrica. Així, hem vist com s’hi han afegit pobles africans, asiàtics i de zones poc representades d’Europa de l’Est. En segon lloc, Age of Empires IV, tot i retornar a l’essència del seu predecessor, presenta uns fets històrics amb una manifesta voluntat de divulgació històrica, que s’allunya dels personatges històrics mitificats i adopta un estil propi de documentals per introduir els escenaris, tot explicant batalles menys conegudes tot i tractar els mateixos arxiconeguts conflictes com les invasions de l’Imperi Mongol o la Guerra dels Cent Anys.

Les crítiques i les lloances a Age of Empires II, que ens podríem allargar a bastament a detallar, tenen els seus respectius i merescuts pesos a la balança. Tot i això, la seva major virtut i l’element que, a parer nostre, el decanta clarament en bé de la Història és la capacitat de despertar el genuí interès de videojugadors i videojugadores per aquesta. Interès que multitud d’aquests han mantingut, atresorat i que, ben segur, n’ha empès a estudiar, formar-se i dedicar-se professionalment a la Història. I és que, tot i la impossibilitat de quantificar-ho, no seria forassenyat pensar que Age of Empires II ha engruixit les files i ajudat a forjar moltes de les historiadores i historiadors del segle XXI.