Usos del narrador en el videojoc

A L’obra d’art total?, el nostre company Joan Galí parlava en cert moment del videojoc com un “art d’arts”. És a dir, el videojoc com una forma artística capaç d’aglutinar en ella mateixa les altres expressions artístiques existents. La imatge, el text, el so, la música, el diàleg, el moviment, la càmera, l’escenari… Aquests diversos elements permeten observar com en cada partida hi són presents disciplines com la literatura, l’arquitectura o el cinema. Al final, el videojoc és aquell mitjà caracteritzat, justament, per abraçar totes aquestes expressions i embolcallar-les en el seu llenguatge propi i inalienable, la interacció. 

Gràcies a aquesta naturalesa tan polimorfa i diversa, els videojocs poden utilitzar múltiples eines per a produir i desenvolupar els seus relats. Allò que usualment s’ha englobat dins el concepte de narrativa. La narrativa de videojocs és increïblement rica i pot transmetre missatges i emocions a través de moltíssims elements diferents. Ico, per exemple, utilitza càmeres allunyades per a empetitir el personatge principal i fer-nos sentir indefensos. La saga Fallout, d’altra banda, fa servir els objectes del món per submergir-nos en el seu univers i dotar-lo de versemblança. Kentucky Route Zero fa servir el text i les decisions perquè el jugador interpreti un paper i s’impliqui en l’escena. I així, mil exemples més. 

Essencialment, tot són eines al servei d’una obra i el seu propòsit narratiu. Això no obstant, hi ha una eina narrativa que usualment passa desapercebuda, encara que és present en uns quants videojocs. Un element que ha estat poc investigat a escala teòrica i pràctica, tot i haver obtingut molts bons resultats en certes obres. Estem parlant de la figura del narrador.

Captura de Kentucky Route Zero
Captura de Kentucky Route Zero

Una aproximació als narradors

Intuïtivament, tots sabem què és el narrador. La literatura i el cinema n’estan replets i ha esdevingut una eina estesa i consolidada. Com a lectors-espectadors hi estem acostumats. Tanmateix, sembla que la seva inclusió al sector del videojoc ha estat més lenta i progressiva. Com si als videojocs ens costés més introduir i comprendre aquesta figura narrativa tan peculiar. 

Per a resoldre els diferents dubtes que sorgeixen al voltant del narrador, seria positiu entendre com funciona en els altres mitjans mencionats per, a continuació, poder emmirallar-nos i entendre millor la seva implementació videolúdica. Serà útil, per exemple, observar com la implementació del narrador als videojocs guarda diverses similituds amb el narrador cinematogràfic. Però també com, en canvi, es distancia dels diferents objectius del narrador literari. 

D’altra banda, val a dir que la classificació i teorització dels diferents narradors resulta sempre arbitrària i flexible. En altres paraules, no hi ha una teoria definitiva o unívoca sobre què és un narrador i quins tipus hi ha. En conseqüència, serà més òptim entendre les diferents característiques d’aquesta figura que no pas les diverses classificacions que s’han creat amb el pas del temps. 

En literatura, el narrador és una eina gairebé imprescindible i poques són les obres que no l’utilitzen (potser alguns textos teatrals, per exemple). En aquest mitjà, la seva funció és molt clara i senzilla: narrar o relatar la història en qüestió. Ja sigui en primera, segona o tercera persona, el narrador en literatura tracta de descriure i desenvolupar en paraules el relat que l’autor vol expressar. 

La implementació del narrador als videojocs guarda diverses similituds amb el narrador cinematogràfic i es diferencia del literari.

Un concepte molt interessant per a distingir entre diferents narradors en literatura és la diegesi. De forma sintètica, podria definir-se la diegesi com la realitat fictícia en què succeeixen les diferents accions narrades. A partir d’aquest concepte, es pot distingir entre dos narradors diferents: aquells que participen de la història i la narren des del “jo” (homodiegètics) i aquells que ho fan des de fora, els quals narren el relat d’uns altres personatges (heterodiegètics). Quan Mercè Rodoreda escriu que “Em van deixar en el carrer de les Camèlies, al peu d’un reixat de jardí, i el vigilant em va trobar a la matinada”, està parlant en nom de la protagonista i, per tant, utilitzant un narrador homodiegètic. En canvi, quan Patrick Süskind escriu que “Al segle XVIII va viure a França un dels homes més genials i abominables d’una època en què no escassejaren els homes abominables i genials”, està utilitzant un narrador heterodiegètic. 

Aquesta distinció és aplicable també als narradors del cinema. Tot i això, el paper d’aquesta figura al setè art és completament diferent. Mentre que l’ús del narrador a la literatura és gairebé intrínsec, al cinema esdevé un recurs prescindible. Aquí el narrador no té una presència omnipresent, sinó que únicament apareix en moments concrets i específics del metratge. Essencialment, es basa en una veu en off que explica diferents coses a l’espectador, normalment, més enllà de l’escena. Aquesta figura és utilitzada, per exemple, en films de Martin Scorsese com Taxi Driver. O també a El gran Lebowski, dels germans Coen. Al cinema, l’aplicació i usos del narrador són molt variables, així que el tret més destacable rau en la seva contingència. És a dir, la no necessitat del seu ús. 

El narrador al videojoc

Tot i no ser una eina gaire estesa o plenament desenvolupada, el narrador també és present al llenguatge dels videojocs. Biomutant, l’última obra de gran ressò en què s’usa aquesta figura, justament ha generat polèmica per la seva mala implementació. Malgrat aquest i altres entrebancs, hi ha grandíssimes obres que utilitzen el narrador per a aprofundir en les formes de relatar amb el videojoc. Títols com Bastion, Thomas Was Alone, Portal o Dear Esther, per exemple, experimenten amb aquesta figura de forma molt interessant. Tots ells, utilitzant-lo de formes ben diverses.

Captura de Thomas Was Alone
Captura de Thomas Was Alone

En general, no hi ha una definició consolidada sobre què és el narrador. Encara menys si ens fixem en el seu ús específic al sector dels videojocs. Tanmateix, a partir de les diferents obres que han experimentat amb la seva figura, el narrador als videojocs podria intentar definir-se provisionalment de la següent manera: una eina narrativa basada en una veu en off no controlable per part del jugador, la qual té l’objectiu d’enriquir i desenvolupar un relat.

El narrador als videojocs presenta una sèrie de similituds amb el seu homònim cinematogràfic. Primerament, no és res més que una eina narrativa com qualsevol altra; al mateix nivell que elements com la càmera, els diàlegs, l’escenari o la música. D’igual forma, el narrador no és essencial per a desenvolupar el relat. I de la mateixa manera, el narrador al videojoc no serveix simplement per a narrar o relatar. No té un objectiu únic, sinó divers i flexible. Així doncs, el narrador dels videojocs s’assimila al cinematogràfic, però es diferencia abismalment del narrador de la literatura, el qual és gairebé imprescindible i consisteix en relatar. Això sí, la diferenciació entre heterodiegètic i homodiegètic segueix sent útil en tots els diferents mitjans.

Hi ha estudis com Remedy Entertainment que s’han habituat a incorporar un narrador homodiegètic a les seves obres. A Max Payne, Alan Wake o Quantum Break, per exemple, els protagonistes expressen els seus pensaments i reflexions mitjançant veus en off. Són veus que no tenen repercussió dins l’univers de l’obra, que només sentim nosaltres com a jugadors. També succeeix de forma similar a Life is Strange, de Dontnod Entertainment. En certes ocasions, la protagonista explicita les seves emocions i pensaments, actuant com si parlés amb ella mateixa. Els jugadors obtenim d’aquesta forma informació valuosa per a entendre el personatge que interpretem.

Captura de Quantum Break
Captura de Quantum Break

Altres títols com Thomas Was Alone prefereixen utilitzar un narrador heterodiegètic. En el cas d’aquest videojoc, un narrador el qual no coneixem descriu les situacions, el personatge i els escenaris pels quals avancem. Ens acompanya i serveix per a plantejar dubtes i reflexions sobre el context diegètic de l’obra. L’autor independent Davey Wreden també fa un ús similar del narrador a The Begginer’s Guide. En aquesta obra, el narrador aprofundeix i divaga sobre els diferents escenaris i situacions amb què vas interactuant. No reflecteix els teus pensaments, sinó que et guia en la història que estàs vivint.

Per tant, el narrador als videojocs pot tenir una sèrie d’usos increïblement diferents. Pot servir per a contextualitzar i aprofundir en els personatges, com ja s’ha esmentat. Però també pot servir per a guiar al jugador i ajudar-lo a seguir el recorregut preestablert. Fins i tot, pot servir com a mostra i empremta d’un estil concret, com a Bastion, on el narrador atribueix un estil més literari i “de conte” a l’obra.

Per què volem el narrador?

Pel que fa a la implementació del narrador als videojocs, hi ha diferents exemples que poden ajudar-nos a entendre com pot utilitzar-se apropiadament. Si s’ha de debatre sobre el bon ús del narrador als videojocs, és impossible no parlar de The Stanley Parable, de Davey Wreden. Aquí el narrador i l’acció del jugador són el nucli de l’experiència. Per aquells que no coneguin l’obra, bàsicament tracta d’un narrador que relata la història del teu personatge, Stanley, el qual s’ha quedat sol a l’oficina i no sap per què. La gràcia del videojoc resideix en què, com a jugador, pots decidir si seguir el relat que el narrador proposa o, per contra, si prefereixes trencar-lo i sortir d’allò que t’està plantejant. Si ens hi fixem, Wreden està utilitzant l’eina del narrador de la millor forma possible: explotant al màxim la interacció entre aquest i el jugador. No només va més enllà del que es mostra a la pantalla i reacciona a les teves decisions, sinó que a través d’aquestes reaccions planteja tota una sèrie d’idees i reflexions que serien impossibles fora d’un videojoc.

Captura de The Stanley Parable
Captura de The Stanley Parable

Així com The Stanley Parable representa un dels millors usos d’aquest instrument, també hi ha obres en les quals el narrador s’utilitza sense gaires ganes ni interès. The Last Guardian n’és un exemple. L’última obra de Fumito Ueda destaca per múltiples factors. Malgrat tot, no serà recordada pel seu narrador, que només apareix molt de tant en tant per explicitar-te la trama i donar-te “pistes” per a poder avançar. Un narrador que, a més, atempta contra la mateixa narrativa que l’obra d’Ueda proposa; basada en el silenci, la introspecció i la manca d’interferències textuals. 

L’ús del narrador també pot tenir problemes més pragmàtics i circumstancials. És el cas de Biomutant. Aquí el narrador intenta atribuir un estil més fantasiós i literari a l’obra. Això no obstant, la mala locució i l’abús d’aquest narrador per a tasques que no li pertanyen pròpiament (com dedicar-se a ser un mer lector de diàlegs) provoquen gairebé aversió per aquesta figura. Per tant, més enllà de la pretensió del narrador, també és important que aquest estigui ben executat, amb una locució atractiva i textos interessants.

Captura d'Ico
Captura d’Ico

Finalment, a l’hora de confeccionar una obra, és més important com es tracta un material que no el material en si. I l’aplicació del narrador no escapa d’aquesta màxima de la crítica artística. Així doncs, més important que l’ús del narrador, és com s’usa i el seu per què.

Davant d’aquesta tesi, una cosa sembla clara: el narrador no és un element imprescindible. En conseqüència, ha d’aportar alguna cosa a la narrativa general. Ha de ser útil. Si no és el cas, millor prescindir d’ell. S’ha de tenir en compte que és una eina que atempta directament contra la naturalesa més essencial del mitjà, la interacció. En tant que el narrador no està sota control del jugador, aquesta eina no pot ser l’únic instrument narratiu. Per això ja estan els llibres. D’igual forma, el narrador no pot dedicar-se simplement a repetir allò que fem o que estem veient en pantalla. Justament, perquè ja ho estem fent i veient en pantalla.

En síntesi, el narrador és una eina molt interessant i encara força inexplorada; amb molt potencial. Però la seva implementació ha de tenir una idea molt clara darrere: si s’utilitza un narrador és perquè aporti alguna cosa.