El 2006, els fanàtics dels jocs d’acció en tercera persona vam descobrir una aventura trepidant que va canviar totalment el gènere i que ha influït pràcticament tots els títols de trets posteriors. Epic Games va transportar-nos a un planeta anomenat Sera. Els humans d’aquest astre distant comparteixen amb els terraqüis les nostres facetes més deplorables: són uns éssers d’una bel·licositat extrema que durant més de set dècades s’han dedicat a matar-se entre ells, confrontants pel control i l’accés a un recurs mineral que és una font inestimable d’energia, la imulsió, un combustible tan poderós com barat. Fins aquí, la història hauria de tenir ressonàncies familiars per a tothom, o si més no la va tenir per als videojugadors caparruts que, com un servidor, van voler mirar més enllà d’una proposta de disseny de joc vibrant i trencadora i de l’enlluernador desplegament –per a l’època i el maquinari de llavors– del potentíssim apartat gràfic i tècnic del primer Gears of War.

Com a afeccionat als còmics, l’estètica del joc, des del meu punt de vista clarament reminiscent de les il·lustracions del genial dibuixant argentí d’historietes de ciència-ficció Juan Antonio Giménez López, em va captivar d’entrada. Més enllà de l’epidermis, en l’argument d’aquella primera entrega de la saga quedava clar que l’impacte ecològic de les prospeccions i l’extracció d’aquest recurs tan valuós havien tingut unes conseqüències severes per a un planeta geològicament fràgil i amb una activitat tectònica inusual. Farts de veure les seves cavernes inundades d’aquest oli incandescent, els llagosts –sempre els he anomenat així els locust, ja em perdonareu–, habitants del subsòl de Sera, es veuen obligats a envair la superfície. Els humans, doncs, només es posaven d’acord entre ells per deixar de matar-se els uns als altres i unir forces per passar a matar monstres plegats, molt edificant. Sí, aquesta mena de fil·loxera hipervitaminada conforma una horda d’una hostilitat incommensurable que tot ho arrasa… però qui va ser que va anar en primer lloc a burxar les pobres bestioles als seus cataus? L’episodi acabava amb la detonació d’una arma de destrucció massiva que feia retrocedir la plaga subterrània… i que la delmava de forma dramàtica.

Al món de Gears of War, els humans només es posen d’acord entre ells per deixar de matar-se els uns als altres i unir forces per passar a matar monstres plegats

The Coalition va revisar el 2015 aquella primer pas de la franquícia amb Gears of War: Ultimate Edition, que fou gràficament actualitzat, va veure polida la seva jugabilitat, va incorporar nous mapes, més modes online, un editor d’escenaris i fins i tot un bon nombre de noves fases. Però en el material addicional, si bé féiem marrada en l’univers de ficció de la llicència, no aprofundíem en les raons i les conseqüències del conflicte, i encara molt menys de les accions del jugador.

Gaudeixo com el qui més quan puc deixar-me anar i alliberar baixes passions amb el comandament a la mà amb qualsevol proposta videolúdica. En un sentit virtual, si més no, sóc de gallet fàcil, ho confesso. Però malgrat la sensació reconfortant de descarregar adrenalina amb un passatemps tan inofensiu, aquella conclusió no em va deixar satisfet. El que passava a la pantalla no feia que m’evadís, sinó que donés voltes a l’argument: “és clar, se suposa que són terribles, aquestes bèsties dels forats més pregons… què fan, Marcus Fenix i l’Esquadró Delta i la resta de les forces militars de la Coalició de Governs Organitzats de Sera sinó defensar-se per fer-los recular i viure en pau?”.

Personalment i tot i que m’ho passava pipa disparant amb la lancer i abatent oponents a cops de baioneta de serra de cadena, veia escassa justificació argumental a tanta carnisseria. Tot i que seria el primer de qüestionar obres evangelitzadores, moralitzants o exemplaritzants, no només puc acceptar perfectament sinó que celebro i em semblen especialment interessants les propostes videolúdiques en què encarnem un personatge malvat, especialment quan s’empeny el videojugador a plantejar-se el perquè darrere les seves accions. Em preocupen i m’incomoden, però, els videojocs en què s’esquiven dilemes ètics obvis i ni se suggereixen les repercussions d’actes no només moralment reprovables sinó directament lesius amb el medi i el proïsme–parlem de persones, animals o d’éssers fantàstics. De la mateixa manera que em sembla injust, exagerat i erroni que s’acusi els videojocs de tots els mals haguts i per haver, sobretot quan algú els penja el mort d’algun crim terrible o de l’enèsima matança perpetrada pel pertorbat de torn, crec que és irresponsable que l’entreteniment electrònic interactiu no ponderi les causes i els efectes de la violència, especialment quan ens referim a vehicles narratius.

La sèrie Gears of War ha esquivat dilemes ètics obvis.

El 2008, Gears of War 2 va deixar clar que el primer capítol no havia estat més que la primera batalla d’una guerra que seria llarga. Per enriquir la proposta jugable i també l’argument, en aquest nou lliurament descobríem que molts dels pobres llagosts supervivents que no havien mort després de la detonació subterrània de la bomba de massa lleugera havien estat irradiats per la imulsió i s’havien convertit en una mena de zombis espasmòdics refulgents i assedegats de sang fins al punt que no feien fàstics ni a l’hemoglobina humana ni a l’hemolimfa de llagost. A més, a causa dels efectes de la irradiació, les pobres bèsties estaven condemnades a esclatar, fos com fos. En el fons, disparar-los només servia per posar fi de forma piadosament accelerada a la seva trista, miserable existència.

El joc era tan collonut i tan fantàstic com el primer en pràcticament tots els aspectes estrictament lúdics que mesuren les ressenyes canòniques de videojocs, i acabava de forma poètica, gairebé: per frenar l’avanç de les tropes de llagosts, els humans havien d’enfonsar Jacinto City, la seva megalòpoli més important i poblada. Però, què voleu que us digui, jo, que em considero un amant –amb sentiments oposats, però un amant, al capdavall– de la franquícia, no em vaig sentir precisament com un heroi en acabar-lo.

Gears of War 3 –de nou, una obra que va generar el màxim consens en les lloances i els aplaudiments a l’uníson de crítica especialitzada i públic afeccionat– ja va ser definitiu. Recordo pocs jocs que hagin satisfet tant la meva faceta de videojugador entusiasta dels videojocs d’acció i que alhora m’hagin deixat tan mal sabor de boca. Perquè, com bé explicava el company d’ARA VaDeJocs Raül Arribas el 2011, any en què el tercer episodi de la sèrie va sortir a la venda, l’aventura pot ser interpretada ben bé com l’apologia d’un genocidi. Em permeto de citar ara aquell seu article: “El missatge que es dona al joc és que l’enemic no importa gens. [Els locust i els lambent] No són éssers lluitant per la seva supervivència, com els humans, són simplement coses sense importància. És el mateix raonament que porta els militars de la vida real a cometre les barbaritats que cometen quan es troben en conflictes bèl·lics a països llunyans. Quan deshumanitzes l’enemic del tot, qualsevol cosa que li facis estarà justificada, ja sigui violar o assassinar impunement”. No crec que calgui afegir-hi res més.

Quan, el 2013, va sortir a la venda Gears of War: Judgment, a càrrec de People Can Fly i ja no tant d’Epic Games, vaig encarar el llançament amb ganes de trobar respostes. El joc era una preqüela, no hi havia Marcus Fenix ni Dominic Santiago, però sí que teníem els dos components restants de l’Esquadró Delta, Damon Baird i Augustus “The Cole Train” Cole en els temps en què integraven una altra guarnició de la CGO, l’Esquadró Kilo, i creia que per fi hi hauria resposta a alguns interrogants argumentals. Com ara quina és la vinculació biològica entre els éssers de la superfície i els de les profunditats o per què la reina Myrrah, que lidera l’horda subterrània, és humana. I també esperava, especialment, que se’ns oferís la perspectiva i les motivacions de l’altre bàndol, que no havíem conegut de primera mà però que en algun moment hem pogut intuir que obeeix quelcom més que una irracional fúria assassina. En la trama de Judgment hi havia detalls interessants fins llavors desconeguts sobre les vides dels personatges secundaris de la sèrie principal i també s’hi narraven passatges significatius de les Guerres del Pèndol o de la dificultat de teixir per part dels humans una aliança estable entre dos blocs fins llavors enfrontats per fer front a un enemic comú a partir del Dia de la Emergència (el nom amb què es designa el moment en què els llagosts van envair la superfície)… però seguíem sense trobar-hi res que s’apartés d’un maniqueisme tan extrem que culminava en etnocidi.

Gears of War 4, a càrrec de People Can Fly, va aparèixer el 2016 i saltava a la següent generació humana. Tot i que els antics protagonistes segueixen tenint un paper rellevant, ara el testimoni l’han recollit el fill de Marcus, James Dominic “JD” Fenix i els seus amics, Kait Díaz i Delmont “Del” Walker. En aquesta ocasió, lògicament, bona part de la història se centra en explicar en què ha canviat la situació respecte del moment en què vam acomiadar-nos de l’Esquadró Delta, i en explicar-nos que els llagosts no eren morts, sinó que havien quedat atrapats en una mena de crisàlides i que n’han sortit transformats, més forts i perillosos, per formar un nou eixam. I tornem a començar, que no ha estat res, sí, però l’aventura acabava insinuant que humans i llagosts potser estaven emparentats… o bé eren ben bé el mateix.

En l’argument de la nova trilogia de la saga encetada a Xbox One s’introdueixen, encara que tímidament, alguns elements per a la reflexió.

I enguany, aquest mes passat, ha sortit a la venda Gears of War 5, desenvolupat per The Coalition. No vull esgarriar-ne cap detall a qui no l’hagi començat a jugar, però he de dir que celebro que, per fi, per fi sembla que es comenci a deixar de banda el maniqueisme simplista que ha caracteritzat la sèrie. Tampoc és que hi hagi hagut cap gran salt, ni que de sobte humans i llagosts confraternitzin, ni que cap dels personatges faci gala d’una empatia extraordinària. Ni de bon tros. Però sí que es qüestionen algunes determinades accions, alguns capteniments… i l’ús d’armes de destrucció massiva. Fins i tot es qüestionen les decisions d’alguns dels personatges principals, la suposada heroïcitat dels quals es posa en entredit.

Modestament, faré una petició des d’aquesta tribuna. El que voldria, el que demano, és que quan Xbox Game Studios llanci Gears of War 6, si els plau de fer cas d’algú que ha seguit aquesta història des que va començar, ens expliquin que tot el que hem fet en la pell de la nissaga Fenix i associats ha estat un disbarat. Que de tot això, al final, fins i tot el videojugador més soca en pugui extreure una lliçó. Que quedi clar que durant set entregues hem causat les més terribles malvestats sense adonar-nos-en però que, en definitiva, hem estat el braç executor d’una veritable atrocitat [virtual]. O que ens enfrontin amb el correlat necessari de les accions que hem dut a terme, almenys. Perquè els locust poden ser lletjos, sanguinaris, empipadors, obstinats, d’allò més torracollons, però potser els monstres… érem nosaltres.