Una estació espacial flota silenciosa seguint l’òrbita que indica l’ordinador de bord. Hi intentem establir contacte, però no obtenim cap resposta. Ja fa una setmana que cap senyal de vida surt del seu interior i la corporació que n’és propietària comença a estar inquieta. Des de fora tot sembla tranquil, massa tranquil.

Molts videojocs ens han enfundat en el paper d’aquest idiota al qual toca entrar en una llauna on sap que ho passarà malament. L’estació espacial o la nau de grans dimensions són espais ideals per al survival horror i el shooter més ombrívol, farcides de passadissos i racons. La nau com a espai reglat/tecnològic, dissenyat per a la comoditat i l’ergonomia, s’acaba convertint en una trampa mortal. Portes sense clau, sistemes de seguretat, fuites tòxiques, reactors escalfant-se perillosament, etc. Però en aquest laberint ple d’obstacles hi haurà encara un entrebanc més: el monstre. Bé sigui per la visita poc amable d’algun extraterrestre o per una influència demoníaca que ha trastocat els seus habitants, el nostre recorregut es convertirà en una travessa per l’infern. La solitud, la falta de recursos i la sensació d’indefensió seran tres companyes de viatge cap al cor de les tenebres.

En aquest article de recomanats recollim tres videojocs que ens aboquen al terror en estacions espacials deixades de la mà de Déu.


Alien: Isolation

Creative Assembly, 2014


No és casual que Alien sigui la primera proposta de la llista. La pel·lícula de Ridley Scott va crear tot un imaginari que pràcticament encetava la llauna del gènere del terror espacial en el cinema. Moltes propostes van intentar dur el xenomorf al videojoc, però no va ser fins a Alien: Isolation que es va captar l’essència del malson de la Nostromo. Ara encarnem a Amanda Ripley, filla de l’heroïna de la saga cinematogràfica. Amanda, després dels fets de la primera pel·lícula, ha rebut una notícia: ha estat localitzada la caixa negra de la nau accidentada on viatjava la seva mare. L’artefacte es troba a la Sebastopol, una estació especial comercial situada en un sistema solar llunyà. Hi ha però un inconvenient: la impossibilitat de comunicar-se amb la tripulació de la nau. Un cop allà l’equip decideix entrar-hi, malgrat una advertència de ràdio que insta a no fer-ho. A dins descobreixen que el vuitè passatger n’ha fet de les seves. Un joc de sigil i supervivència en el qual el monstre té una intel·ligència formidable (aprèn del nostre comportament per caçar-nos) i l’atmosfera retro-futurista satisfà al fan més purità de la saga. Aquí només podrem fugir i amagar-nos, les armes són inútils.


Dead Space

Visceral Games, 2008


El primer episodi d’aquesta trilogia ens porta a la USG Ishimura, una nau dedicada a la mineria espacial. És l’any 2508 i la humanitat s’ha vist empesa a buscar recursos més enllà del sistema solar per tal de poder subsistir. La corporació propietària de l’estació envia un equip de reconeixement després que aquesta hagi tallat tota comunicació amb la base. L’obra ens posa a la pell d’Isaac Clarke, un enginyer que és part d’aquest equip que mira d’esbrinar què ha passat, amb la preocupació afegida que la seva parella és dins. Com no podia ser d’una altra manera, la nau de rescat acaba tenint un accident en el moment d’abordar l’Ishimura. Un cop entrin, veuran que el problema va més enllà d’una qüestió mecànica. Un dels grans noms del survival que va aconseguir conciliar molts dels elements de la saga Resident Evil en un entorn de ciència-ficció. També hi trobarem un dels antagonistes més terrorífics de la història del videojoc, els necromorfs, que farien empal·lidir a John Carpenter. Però si una cosa fa bé l’obra de Visceral Games és crear una atmosfera hostil i opressiva fins a l’extrem.


Prey

Arkane Studios, 2017


L’espècie humana ha topat amb una altra forma de vida, els Tifon, una raça extraterrestre d’aspecte vaporós que explota per tal d’obtenir nous coneixements. Aquests es duen a terme a l’estació Talos 1, que orbita la terra com un enorme laboratori. El que es creia un entorn d’investigació controlat esdevé un caos i els conillets d’índies no estan precisament contents. El joc ha sabut reinventar-se després d’un primer episodi que, a part de no tenir cap mena de connexió amb aquest re-llançament, era un pastitx vuitanter sense solta ni volta, però prou divertit. També amb una estètica retro-futurista, la proposta d’Arkane porta a l’espai la versatilitat de les mecàniques de Bioshock. De ritme més elevat que les dues aventures anteriors, Prey innova amb conceptes com el mimetisme dels antagonistes amb els objectes de l’entorn, que fa tornar al jugador un paranoic sempre a l’aguait.