Fàstic i nàusees [a la indústria dels videojocs]

Seguim colpits per l’esclat públic de l’enèsim cas d’assetjament sexual en el marc de la indústria dels videojocs. Ens han sacsejat i fastiguejat uns fets repugnants que vexen les dones que n’han estat víctimes i atempten contra la seva dignitat. Tant se val quan llegeixis això, benvolgut lector, perquè ens hi trobem cíclicament.

El motiu de fàstic i nàusea en aquesta ocasió és la demanda de l’Agència de Drets Civils de Califòrnia contra el holding empresarial de videojocs Activision Blizzard per un clima laboral en què l’assetjament a les dones és constant i generalitzat. La denúncia destapa situacions d’abús i discriminació masclista.

Hi ha una part del maltractament denunciat que té a veure amb una cultura d’empresa sexista i conservadora, indigna d’una corporació tecnològica del segle XXI, perquè és característica d’uns atavismes de què ens hauríem d’haver desempallegat fa segles. Només un 20% dels treballadors de la companyia són dones. Els llocs de responsabilitat estan completament ocupats per homes blancs. Les poques dones que desenvolupen un càrrec reben emoluments sensiblement inferiors als dels seus companys masculins. La possibilitat d’embaràs penalitza les treballadores, que s’exposen a ser degradades o, fins i tot, a perdre la feina. No cal dir que totes aquestes pràctiques són sexistes i discriminatòries, per descomptat, són també contràries a la legislació californiana.

Dissortadament, tampoc són l’únic motiu, ni el principal, que ha empès la DFEH a emprendre accions legals contra la companyia. A partir d’aquest punt, em temo que he d’advertir que la recensió de fets que ocuparà el paràgraf següent pot afectar la sensibilitat de qualsevol, perquè el que ha posat al descobert la investigació de dos anys de les autoritats californianes és esgarrifós.

Les empleades d’Activision Blizzard Inc. no han fet front només a una remuneració i un tracte desiguals, també han hagut d’aguantar un assetjament sexual constant i accions punitives, així com al que es descriu com a una “cultura empresarial de nois de germandat universitària”. Una de les treballadores de la companyia va ser víctima de sexpreading i sextorsió: durant una festa d’empresa, els seus companys de feina van compartir fotos en què apareixia nua. La treballadora en qüestió va acabar per llevar-se la vida en el transcurs d’un viatge de feina amb el seu supervisor masculí.

No cal dir que Activision Blizzard s’ha afanyat a rebutjar a aquesta mena de pràctiques en un comunicat, on també ha assegurat que les ha desterrades, que eren coses del passat. El cofundador de Blizzard i Premi d’Honor Gamelab 2019, Mike Morhaime, ha expressat públicament la seva vergonya i ha ofert les seves disculpes a les dones de l’empresa per haver-los fallat. Milers de fans s’han afegit en xarxes socials a la iniciativa #ActiBlizzWalkout i han boicotejat els productes d’Activision Blizzard deixant-hi de jugar, han deixat d’emetre partides dels seus videojocs, o han organitzat manifestacions virtuals a World of Warcraft.

El cas se suma al d’altres empreses del sector, com Ubisoft, Quantic Dream o Riot Games. Les denúncies d’assetjament han esperonat demandes en altres corporacions: justament, els treballadors d’Ubisoft han aprofitat el cas per denunciar el que qualifiquen de “cultura d’abús” de la indústria dels videojocs i han reclamat a la seva mateixa empresa millores per evitar situacions de discriminació. No ha plogut prou d’ençà del Gamergate, pel que sembla.

Perquè parlem d’Activision Blizzard, parlem de Califòrnia, però podria ser una altra empresa, podria ser un altre sector. Podria ser a casa nostra. Podria implicar-te a tu o algú que coneixes. Ens implica i ens incrimina a tots, de fet, perquè hi ha perpetradors i hi ha encobridors, i això passa contínuament, a prop nostre, i massa persones en són víctimes. En l’àmbit dels videojocs i més enllà.

Aquest tipus de pràctiques empresarials abjectes són un obstacle per al talent femení i tinc la convicció personal que priven la Humanitat de la capacitat i les habilitats de persones qualificades i intel·ligents, que potser no gosen mostrar-se públicament per un lògic i comprensible instint de supervivència, davant l’evidència que els pot sortir car de no passar desapercebudes davant d’un depredador sexual. Hi perden elles i hi perdem tots. Això passa mentre escric aquestes ratlles i mentre algú les llegeix, però només és notícia quan l’escàndol fa trontollar una empresa coneguda, o quan hi deixa la pell algú que no ha estat a temps de fugir d’un indret tòxic que només pot ser descrit com un autèntic cau de llops.

Tan avançats com ens creiem, constatem cada dia que la nostra societat té moltes assignatures pendents, i el de la discriminació sexual n’és una de ben clara. I al sector dels videojocs, el fenomen és notícia massa vegades, però si això és així és perquè també passa massa sovint desapercebut. No pot seguir sent així, però perquè les coses canviïn cal que tots plegats canviem.

Cal, per començar, que no riguis la gràcia quan aquell teu col·lega tan sorneguer arrufa el nas quan veu una noia amb un comandament de joc. Cal que no callis quan algú insinua que aquella periodista especialitzada en videojocs ha fet mèrits de genolls per aconseguir que algun home amb poder li concedís el premi de presentar un programa sobre videojocs. Cal que, en totes els entorns, rams, disciplines i contexts, no ens prenguem cada notícia sobre abús i discriminació sexual com si només fos, altra vegada, la mateixa notícia.

La responsabilitat és meva, és nostra i és de tots. Però mentre poso el punt final a aquest article (que segurament s’ha fet massa llarg), sento que he de demanar perdó. Perquè estic convençut que calia redactar-lo, però també és evident que només d’escriure’l no n’hi ha prou i que tots plegats, també qui això signa, hem de fer molt més.