Mort. Negror. M’aixeco, de nou, davant la grotesca estatueta de Buda sobre la qual crema una flama blava ultraterrenal i abandono els escassos metres de perímetre segur que són el més semblant a una llar en aquest món despietat. Penso “aquest cop sí”.
Tornem-hi. Clinc! Paf! Aargh! Mort.
Tornem-hi. Ara veuràs! Si faig… Mort.
Tornem-hi. Mort.
Mort. Mort.
MORT.

Símbol que apareix quan mors a Sekiro: Shadows Die Twice

Amb Sekiro: Shadows Die Twice he tornat a sentir les emocions que em provocava Dark Souls. La tensió, la incomprensió, la ràbia, la frustració… Un cop darrere l’altre. Però també sento anticipació a cada revolt, on sé que m’espera un combat que, sigui contra qui sigui, no puc donar per guanyat. Cada porta o camí bloquejat em genera curiositat, ja que sé que en algun moment descobriré que connecta una zona nova amb una de coneguda. Però, sobretot, la sensació més poderosa que el videojoc em fa sentir és el triomf, la gratificació suprema després de patir un combat dissenyat per fer-me suar. Em repta a millorar.

Com més gran és el repte, més satisfactòria és la victòria. Però requereix una gran tenacitat. Aquesta mena de jocs no són per a tothom, ni menys pels qui es frustren aviat o tenen poca paciència. Per a moltes persones, Sekiro no els pot aportar més que rebuig i no els hi recomano. Els més veterans van créixer amb videojocs en els quals t’has d’esmerçar molt per avançar, mentre que les noves generacions, en general, sembla que tenen una tolerància més baixa al fracàs. Els videojocs actuals són més accessibles que els clàssics, en part perquè estan més ben dissenyats perquè no et quedis encallat, i es preocupen per evitar que el jugador esgoti la seva paciència amb diverses ajudes com els tutorials, els nivells de dificultat o, fins i tot, alterant el comportament dels enemics sense que ens n’adonem per facilitar-nos les coses. From Software, creadors de Sekiro, Bloodborne i la sèrie Dark Souls, han triomfat precisament per anar a la contra i erigir-se com a referent de la dificultat. Els Souls han adquirit el valor simbòlic de ritu iniciàtic: passar-te’l et distingeix com a hardcore gamer.

Tots tenim un punt en què acabem farts. Ens sembla injust, cruel, i abandonem. Però, encara que m’enfadi a vegades, hi torno al cap de poc, un cop descansat, i m’enfronto de nou a aquell enemic tan letal, tan malparit. Arriba un punt en què ja no m’impressiona, perquè per molts cops que em mati, jo seguiré aprenent dels meus errors, estudiant els seus moviments, i sé que, al final, m’alçaré victoriós. Perquè jo puc morir una infinitat de cops, però ell només un.