Stadia, la plataforma que fa ús dels serveis i la infraestructura de la companyia Google al núvol per executar videojocs en streaming (o flux de dades multimèdia, a la catalana manera) acaba d’arrencar. És massa aviat per preveure quin serà el seu èxit basant-se en el que en el moment de començar la seva singladura ens brinda, segurament, però els serveis de videojocs al núvol amb el temps podrien consolidar-se com ja ho han fet els proveïdors de continguts audiovisuals menys interactius. L’atractiu principal d’aquests serveis, més enllà d’un catàleg que promet ser competitiu, és la facilitat d’accés. En el cas de Google Stadia, no cal comptar amb un maquinari potent, en tenim prou amb una connexió de banda ampla i el comandament de control del dispositiu. Però què ofereix Stadia als qui han estat els primers a confiar-hi?

Molt segurament, és arriscat però també injust emetre un veredicte concloent sobre Google Stadia a hores d’ara i ni aquest text pretén ser tan agosarat ni qui l’escriu és cap visionari. Però n’hi ha prou de provar-la o de conèixer les sensacions compartides de la majoria d’usuaris del servei com per expressar, almenys, tres reserves sobre la proposta de joc al núvol de Google.

Seria arriscat i també injust emetre un veredicte concloent sobre Google Stadia a hores d’ara.

El primer que preocupa és que, fins i tot en condicions idònies de connexió, hi ha pegues menors i lògiques però perceptibles que dificulten l’experiència de joc o que en determinats moments fa que no sigui òptima, com ara fluctuacions en la compressió de la imatge o un cert retard en la resposta. Ni és un problema que afecti tots els jocs ni es dóna en tot moment als títols que afecta, però és el primer que ha constatat la majoria d’usuaris i el retret principal al servei. Teòricament, Google recomana una connexió mínima de 10 Mbps de baixada i 1 Mbps de pujada perquè el servei funcioni, tot i que no podem aspirar a gaudir d’alta definició en 1080p HDR a 60 fotogrames per segon i so 5.1 amb connexions de menys de 20 Mbps i ni ensumarem resolucions 4K amb menys de 30 o 35 Mbps –que de fet són les velocitats de connexió recomanades.

Sobre aquest aspecte cal dir, encara que l’aclariment potser resulti sobrer per la seva obvietat, que hi ha un punt injust en la comparativa entre un servei de joc al núvol i l’entreteniment electrònic interactiu com l’havíem conegut fins ara. Perquè és normal que –joc en xarxa a banda– ens estalviem alguns dels impediments com la latència quan el dispositiu que executa els nostres jocs el tenim ben bé al lloc on juguem i no a uns servidors remots. El sol fet que avui puguem comparar totes dues experiències és una fita tecnològica que fins i tot els idòlatres del maquinari i els detractors més viscerals del joc al núvol haurien de celebrar.

En qualsevol cas, aquests problemes no són sempre acusats ni, en condicions normals, arriben a impossibilitar la partida. I tot i que ja no estem exactament a les beceroles del cloud gaming, fent un paral·lelisme amb el llançament d’altres serveis, tampoc els proveïdors de vídeo en streaming no tenien en el moment de la seva estrena la qualitat que ens brinden ara. És fàcil fer-se una idea del salt que poden fer Google Stadia en particular i aquesta mena de serveis en general si pensem en com el nostre llindar de tolerància amb la definició de les imatges s’ha alterat en ben poc temps, de forma que els conceptes “definició estàndard” o, fins i tot, “alta definició”, no signifiquen actualment ben bé el mateix que significaven fins fa no gaire, per no parlar d’allò que considerem avui una taxa acceptable de fotogrames per segon. Previsiblement, doncs, el joc al núvol evolucionarà ràpidament de forma similar.

Previsiblement, el joc al núvol evolucionarà ràpidament de forma similar a com ho han fet els serveis de vídeo en ‘streaming’.

El segon motiu de precaució i una de les raons que fa que qualsevol analista sensat recomani esperar un temps a qui es demani avui si paga la pena apostar per Google Stadia és la restricció d’un dels seus atractius principals, el joc al mòbil. Per ara, està disponible només als telèfons Google Pixel. De nou, previsiblement, l’oferta de terminals compatibles s’ampliarà, però qui no tingui un telèfon intel·ligent de Google es quedarà sense saber com rutlla el joc al mòbil en la posada en marxa del servei. I és una llàstima, perquè aquí sí que Stadia té un veritable punt fort: és a la pantalla petita on millor llueix i on millor funciona l’experiència. Igualment, i per bé que amb el temps s’espera que Stadia estigui disponible a qualsevol dispositiu amb Google Chrome, mentre això no arriba, el servei es posa en marxa lligat a l’ús de Chromecast Ultra, que és indispensable, juntament amb un televisor intel·ligent amb Google Cast integrat per jugar a pantalla gran.

Stadia estarà disponible a qualsevol dispositiu amb Google Chrome, però per ara és imprescindible Chromecast Ultra per gaudir-ne en pantalla gran i només els darrers models de Google Pixel hi són compatibles.

Finalment, cal fer a Stadia un retret que té a veure amb el preu dels seus jocs. Hi ha dos plans de subscripció, un de bàsic i un d’avançat. La subscripció bàsica serà gratuïta però es farà esperar i caldrà adquirir els jocs individualment. I ja sabem que la subscripció avançada, l’única a l’abast dels usuaris del servei, té un preu de prop de 10€, inclou alguns jocs però igualment n’hi ha altres es podran adquirir individualment. És cert que els podem jugar a una tele, un PC, una tauleta o un telèfon intel·ligent i que aquest és un reclam innegable i incomparable… però al capdavall es tracta de jocs en streaming que en la majoria dels casos acaben costant exactament el mateix que els videojocs en format físic o digital.

Avui al catàleg hi ha poc més d’una vintena de jocs, que inclou títols potents i recents (Shadow of the Tomb Raider, Red Dead Redemption 2, Mortal Kombat 11, Assassin’s Creed Odyssey, per exemple) però que no són exactament acabats de sortir del forn. Així que al videojugador a ultrança que compta amb un bon equip informàtic o un dispositiu especialitzat d’entreteniment electrònic com les videoconsoles convencionals, segurament Stadia de moment no li fa ni fred ni calor. En canvi, per a videojugadors ocasionals que no disposen d’altres plataformes especialitzades ni d’un ordinador prou potent, que no són fetitxistes del format físic i que –això sí– tinguin una bona connexió de banda ampla, Stadia els proporciona una solució senzilla que en poc temps, de forma gradual, tindrà cada cop més al·licients.

Al videojugador a ultrança que disposa d’altres opcions, Stadia difícilment el convencerà d’entrada, però suposa una solució còmoda per a altres usuaris i cada cop oferirà més al·licients.

Perquè Stadia està obligada a ser cada cop més competitiva, sobretot perquè hi ha altres serveis de joc al núvol, com PlayStation Now o Project xCloud (que arribarà a casa nostra l’any que ve, que està lligat a la subscripció d’Xbox Game Pass i serà compatible amb dispositius Android i Windows 10), i als que cal afegir, segons que ha informat recentment CNET, un altre servei de joc al núvol amb integració a Twitch que Amazon posarà en marxa també el 2020.

No vull ser au de mal averany perquè desitjo la millor sort a Stadia, però crec que cal recordar que Google, que ha endegat una miríada de projectes, té, també, un historial de suspensions. Google Wave, Google Buzz, Orkut, iGoogle o Google+ van ser interromputs de forma definitiva perquè no van aconseguir l’èxit esperat. I segur que encara falta algun servei a la llista. El problema amb Stadia és que si mai això acaba passant, els usuaris que hi han confiat no hauran perdut un web de la seva llista d’adreces d’interès, ni una comunitat virtual, ni una xarxa social, ni un espai de microblogging, s’hauran quedat sense cap dels jocs que hagin comprat (o hauran perdut el dret de jugar-hi, ja que mai no els havien posseït realment) i tindran un bonic recordatori de la pèrdua en la forma d’un atractiu comandament de control que, probablement, ja no servirà per a res –cosa que encara no passa amb les videoconsoles ni els ordinadors, per molt que depenguin cada cop més de la connexió a internet. Aquest és el motiu principal per a la precaució del consumidor, i si no forma part dels motius de reserva sobre Stadia exposats en aquest text, és perquè, de fet, no està relacionat amb allò que el servei ofereix realment ni amb el seu funcionament i perquè afectarà d’alguna manera tots els serveis de videojocs en streaming. En qualsevol cas, sí que obeeix la seva naturalesa, i condiciona potencialment pràcticament tots els consumidors (ja que actualment coneixen l’entreteniment electrònic interactiu convencional però encara no tenen experiència suficient de videojocs en streaming) que hauria estat absurd passar-ho per alt.

A banda d’aquest darrer aspecte, les dues primeres reserves exposades en començar tenen a veure amb la cautela natural davant una estrena, la tercera és, de fet, una recriminació sobre el plantejament del seu model de negoci, la filosofia del servei. La bona notícia és que, amb sort, els motius per a la cautela tenen data de caducitat. Pel que fa a la precaució sobre la seva filosofia, les reserves s’esvairan si el servei es consolida i canvia la mentalitat del públic destinatari –això és, si ens hi acabem acostumant. Perquè, coneixent la indústria, confiar en una resolució diferent o esperar una rebaixa dels jocs al núvol o una diferència sensible de preu respecte de la contrapartida convencional per al maquinari típic que executa els jocs allà on es juga i no a distància és somiar truites. En qualsevol cas, només cal esperar per anar veient com es van resolent les incògnites.