Cíclicament em trobo que algun company que també escriu o parla sobre videojocs en català en algun mitjà, em demana com crec, personalment, que cal adaptar en la nostra llengua el castellà ‘juegazo‘. Sempre dic que no hi ha cap de les possibles alternatives que m’agradi gota. I recomano sempre fórmules genuïnes, no pas manlleus ni adaptacions. He constatat que cada vegada que he respost això a qui em feia la consulta, indefectiblement, qui plantejava la qüestió arrufava el nas amb la meva contestació.

Des del meu punt de vista, això és simptomàtic de fins a quin punt arribem a estar interferits. Modestament, publico aquest article a Lúdica perquè crec que és necessari abordar-ho i perquè la problemàtica que planteja és simptomàtica d’alguns dels problemes a què fem front els catalanoparlants per la manifesta subsidiarietat de la nostra llengua en un escenari diglòssic en totes les facetes de la vida, també en el món de l’entreteniment electrònic interactiu. No és el primer cop que incideixo en el tema, ni el segon, ni el tercer… i segur que no serà el darrer. Què hi farem.

En principi, ‘jogot’ i ‘jogàs’ són fórmules derivatives correctes sobre el paper perquè es formen a partir de dos sufixos augmentatius molt habituals en la nostra llengua. El problema que hi tinc és que són genuïns en la forma però traslladats directament del castellà. Un pur calc. En anglès i en francès no conec cap paraula similar i ningú no la troba a faltar. ‘A great game‘ o ‘un grand jeu [vidéo]‘ són fórmules habituals. Igualment, empro ‘un gran joc’ de forma automàtica quan em refereixo a una obra d’entreteniment electrònic excepcional. Tot i que ‘jogàs’ o ‘jogot’ em semblen perfectament vàlids des d’un punt de vista filològic (perquè hi arribem seguint el típic procés de formació de mots nous a partir d’un lexema i l’afegit d’afixos), no em semblen gens genuïns en la seva concepció, per raons evidents.

Des del 2005 que parlo en català sobre videojocs en diversos mitjans i mai no m’ha mancat cap equivalència directa al castellaníssim ‘juegazo‘. Així que el que discuteixo és el punt de partida, l’afirmació que “cal adaptar” la parauleta. He trobat maneres de referir-me informalment amb admiració a grans videojocs improvisant expressions fàcils, com ‘tros de joc’, o emprant-ne altres de personals però descriptives, quan hi ha consens entre crítica especialitzada i públic i l’aclamació és generalitzada, com ara ‘tòtem de l’entreteniment electrònic’. I, de nou, des de la modèstia més absoluta, crec que anar per aquesta via enriqueix el meu lèxic personal com a parlant (m’obliga a un exercici d’enginy i de recerca i a incorporar recursos reeixits) i, alhora, de retruc, enriqueix la meva llengua, perquè demostro per la via dels fets, novament, que és una eina que serveix per a tot, tant per al calendari del pagès com per a la física atòmica… com per a la crítica de videojocs. I no pretenc establir cap mena de jerarquia intel·lectual entre cap d’aquests àmbits; la llengua ha de ser, abans que res, funcional en tots els medis, tots els terrenys i totes les àrees del coneixement humà, o acaba substituint-la una altra llengua que els parlants troben que els fa més servei.

Quan he sol·licitat l’auxili dels experts a Twitter, he tingut la sort que, a més de diverses aportacions, moltes d’elles valuoses, també m’han vingut a socórrer un parell d’insignes obrers de la paraula. Pau Vidal, filòleg, escriptor i enigmista –autor, entre altres obres de Catanyol.es: El catanyol es cura. Interferències castellà-català (Barcanova, 2012)– ha respost que ell hauria defensat  la mateixa opció amb els mateixos arguments (descartar translacions directes i apostar per empescar-se quelcom nostrat i alhora lògic, obvi i funcional), i ha suggerit ‘jugarro’ com a equivalència genuïna i utilitària, més que no pas ‘jogot’ o ‘jogàs’. L’escriptora Marta Rojals –autora, entre altres novel·les, de Primavera, estiu, etcètera (La Magrana, 2011), o El cel no és per a tothom (Anagrama, 2018)– ha proposat ‘un llamp de joc’, és a dir fer ús d’una qualificació intensiva per designar una cosa extraordinària. Ho trobo una alternativa esplèndida a un ‘tros de joc’ i igualment versàtil.

Malgrat tot, aquesta darrera via, que potser, per abreujar, podem anomenar perifràstica (‘un tros de joc’, ‘un llamp de joc’) és òptima quan singularitzem i parlem d’una obra en concret, però problemàtica quan ens referim simultàniament a obres diverses: “trossos de jocs” sembla un recull d’ingredients per editar un vídeo amb captures intrajoc dels millors videojocs de l’any, per exemple, i “llamps de jocs” potser funciona un pèl millor però no sé en quina mesura exactament. Fa l’efecte d’un deliri lisèrgic de meteoròleg ludòpata més que no exemplifica eficaçment allò a què volem al·ludir quan parlem de grans videojocs. En fi, si he de referir-me a alhora a múltiples videojocs de gran qualitat, doncs, parlar de jogarros o de grans jocs permet defugir equívocs.

En contextos més aviat formals, personalment, descarto ‘jogarro’ no pas per poc genuí sinó perquè hi associo un matís de vulgaritat que incorpora el sufix que em sembla contraproduent quan parlem d’una obra videolúdica ben acabada. Col·loquialment, funciona perfectament. En una ressenya formal? Trobo que gens. En continguts videogràfics i en podcast segur que ho provaré. Per escrit no em trobo tan còmode amb aquest registre, tot i que depèn del mitjà, el perfil de l’audiència i el meu propòsit comunicatiu com a emissor del missatge segons l’ocasió. Les connotacions poden ser subjectives, però com que sempre he volgut prestigiar el fenomen i parlar del seu vessant cultural, segons quines coses ja no les dic. Penso que seria un despropòsit.

N’hi ha prou de veure el nombre de comentaris que diversos internautes han fet a tomb del fil de piulades original per descobrir que és obvi que l’afer suscita certa passió. Agraeixo la participació i la difusió, així com les aportacions valuoses que s’han anat produint. La conclusió d’aquest episodi –que pot ser només una dèria per a malalts de llengua i lletraferits però que crec que també hauria d’interessar els videojugadors catalanoparlants com a consumidors i usuaris, de productes d’oci digital i de la llengua alhora– és que disposem de receptes òptimes que són pròpies i que deixen de sonar-nos com a tals i funcionar com a automatismes quan optem per importar prescripcions alienes o engiponar adaptacions que no deixen de ser complets esguerros. En definitiva, almenys des d’aquest racó sempre mirarem de combatre la incorporació de vocables aliens que no siguin estrictament imprescindibles. Si volem salvar la llengua, hem de fer-la servir, en el nostre i en tots els altres àmbits.