L’altre dia mirava un vídeoassaig que arremet contra Gris de Nomada Studio i de retruc contra una manera d’entendre els videojocs. L’autor del vídeo critica propostes com Inside o Hellblade: Senua’s Sacrifice que, defensa, pertanyen a una escola en la qual l’obra acaba essent un joc supeditat a una dimensió gràfica i no a l’inrevés. Una mica com Cirano. Una volta forçada per justificar que allò que s’està fent és art. Precisament, afirma l’autor, es deixa de banda el que és endèmic del videojoc, la interacció, que queda laminada en detriment d’altres facetes que poden ser considerades més artístiques en el terreny comú. Diana. Detecta aquí un cert complex del videojoc que intenta ocultar allò que ha estat fins ara darrere una capa de falsa poètica i de disseny poshy.

L’autor s’ensuma un fenomen: buidor emmascarada en coloraines, que és evident que existeix. Però es pot generalitzar així? Crec que una tesi com aquesta oculta una mena de conservadorisme respecte a allò que ha de ser un videojoc, de hardcore gamer que se li arronsa el nas quan el modernet de torn juga a Journey. Tot i el núvol d’etiquetes, el videojoc, per la seva complexitat, és un concepte amorf. Si fins i tot el mateix nom és problemàtic! Siguem doncs més cauts, les bombolles es rebenten d’una en una, amb agulla i no a canonades. Un videojoc pot consistir tan sols a prémer endavant i admirar un entorn. O no? El llenguatge ric pot traslladar-se en l’implícit de la imatge i fer de la mirada l’únic element rellevant. O no? Un altre debat és quin rol té aquesta interacció mínima i aquesta dimensió gràfica i com s’articula en cada cas. Entenc que es pugui posar pegues a l’obra de Nomada Studio, però no a tot un model on hi ha propostes tan diferents. Per altra banda també seria interessant esbrinar de què s’amaga el videojoc i per què ara s’ha de vestir de preciosisme. El que és segur és que els creadors estan buscant nous camins i barrar-los demonitzant tota una tendència no crec que sigui responsable.