Els moviments i tendències globalitzadores sempre han format part de l’evolució de les disciplines artístiques: el barroc, el romanticisme, el cubisme, l’expressionisme… Però si bé s’han emmarcat moltes obres sota aquestes etiquetes transversals, sempre hi ha hagut en cada una d’elles particularitats que les lliguen íntimament a la cultura d’origen de l’autor. El modernisme nòrdic no té res a veure amb el català, per exemple. Sempre hi ha elements per jugar i marcar posicions: pot ser la llengua, els paisatges, el to, la moralitat, el bestiari, el vestuari, les dites, la gastronomia, les files, les fòbies i mil i un elements que són marcadors culturals, que remeten a un lloc i a una gent. La pregunta aquí és per què el videojoc, majoritàriament, oblida la cosa local. Sí, hi ha propostes que, per exemple, agafen l’estètica mortuòria mexicana i celebren la seva immersió cultural. Bravo. Aquí s’esgota. Jo parlo de trajectòries, de caràcter, d’escoles d’artistes com, per exemple, la japonesa. Ens pugui agradar més o menys el que fan els japonesos sempre és distingible, per més que de vegades s’intentin disfressar per agradar al mercat occidental. Els nipons tenen clar que els videojocs formen part de la construcció cultural, de la narrativa de país i per això tenen segell propi. Mig planeta coneix la cultura japonesa precisament perquè han sabut aprofitar-la per crear propostes interessants, que no neixen del no-res. És una cultura expansiva, sense complexos. Els seus videojocs parlen d’ells, no d’un mercat global sense rostre. Per altra banda aquest mercat els acull amb els braços oberts pel fet de ser una cosa única, amb denominació d’origen. Per això són distintius, per això la gent els odia o els estima, però per sobre de tot, els reconeix. Penso que és cabdal que s’entengui això si es vol que Catalunya i especialment Barcelona siguin pols creatius potents en aquest sentit. No com a espai per plantar-hi unes oficines perquè surten prou baratetes, sinó com un entorn creatiu fèrtil amb una visió i personalitat pròpia, que permeti que estudis i autors puguin crear des d’un imaginari variat però compartit. A la contra o a favor, però des d’un lloc propi i concret. L’excusa de la postmodernitat i la fragmentació no serveix: Hollywood parla dels estatunidencs, Bollywood dels indis i Nintendo dels japonesos. Són marcs des d’on pensar i llençar-se al món. De qui i de què coi parlen els videojocs fets a Catalunya?