Ja no parlem metafòricament quan diem que algú “està als núvols”. De fet jo diria que a moments ja hi vivim, al nostre propi núvol. Podem escoltar-hi música, veure pel·lícules i fins i tot treballar. Ara, a més, plataformes com Google Stadia ens permeten jugar-hi a videojocs. Des de la seva pàgina web anuncien “una nova manera de jugar”, i amb aquestes paraules màgiques els més afeccionats creuem els dits i esperem que tot surti bé. L’atenció que estan donant les empreses i estudis del videojoc a aquest nou model fa pensar que s’estan obrint camins que poden posicionar-lo com a fonamental en el futur, però la proposta de Stadia, que recull també la compra de jocs al núvol, entra en competència directa amb el model tradicional de consum i ens obliga a plantejar-nos com pot afectar això les relacions entre joc i jugador més enllà del nebulós d'”una nova manera”.

Igual que Spotify o Netflix, Stadia pretén oferir una experiència de joc alliberada de plataformes i possible en tot lloc i en tot moment, però a costa d’un potencial impacte directe en el rendiment d’execució i la disponibilitat del joc, que necessita en tot moment bona connexió a internet, a més d’altres factors completament fora de l’abast del jugador, com podria ser, per exemple, el funcionament dels servidors. Doncs bé, el 19 de novembre a les 21 hores de l’horari local les xarxes esclataven en flames denunciant promeses trencades per Google mentre una servidora es mirava de reüll la sospitosa restricció del servei mòbil als seus propis dispositius (dels detalls en parlava en Jan en aquest article). Vist això, si ens hem de refiar d’algú per (re)unir plataformes i expandir les oportunitats de joc potser fóra millor que temptéssim la sort per un altre cantó. Després d’aquestes primeres impressions es féu el silenci i el conjunt de la Internet sembla haver passat pàgina, almenys fins que el núvol ofereixi un rendiment millor, preus competitius i un catàleg més extens.

Si amb la distribució digital vam perdre el joc físic i la possibilitat de prestar-lo o d’intercanviar-lo, ara perdem l’accés al codi.

Però deixant de banda els aspectes logístics, hi ha una qüestió de la qual és imprescindible parlar: amb aquest nou avenç digital que representa el núvol, s’emboira una mica més el nostre horitzó de contacte amb el joc. Si amb la distribució digital vam perdre el joc físic i la possibilitat de prestar-lo o d’intercanviar-lo, aquesta vegada estem perdent les peces del joc, és a dir, l’accés al codi. Intangible i canviant, el núvol —real o virtual— no es pot palpar ni modelar ni molt menys posseir-ne les parts. Però per al joc, tenir accés a totes les seves peces és una part essencial del seu gaudi perquè, a diferència dels mitjans que demanen una participació més passiva, si el jugador no pot avançar en el joc, no en veurà mai el final. Potser per això segueix encara sent un mitjà excepcionalment obert, que ens permet inspeccionar què hi ha darrere la seva cortina i explorar el seu funcionament perquè hi afegim o traguem, modifiquem i adaptem les regles del joc a les necessitats del grup o individu que hi participen.

Decidir a les cartes de l’UNO que un +4 es pugui utilitzar en qualsevol circumstància es tradueix en el videojoc en la modificació del codi a través de cheat codesmods, arxius d’inici o qualsevol altra acció que involucri la interacció amb les parts que el conformen. Actualment quan comprem un joc podem editar-ne el codi, tot i que fer-ho no està a l’abast de tothom. Per això existeixen grups de jugadors que creen comunitats dedicades exclusivament a la modificació del joc i que, amb la seva existència, ens proporcionen als menys versats en les arts del llenguatge informàtic les eines suficients per modelar les nostres partides. Per damunt de tot això, la comunitat de creadors de mods ajuden a nodrir i enriquir de manera molt singular la cultura del videojoc, creant versions diferents (m’atreveixo a dir millors), rescatant seccions o desenvolupant seqüeles a partir de les peces existents en el joc. Si el núvol es converteix en la plataforma principal, perdrem no només la possibilitat d’interactuar també amb les regles de joc, sinó totes les comunitats que ho fan possible.

Jugar a través de Stadia significa quedar-nos finalment només amb el comandament. Segurament alguns pensaran que tampoc cal posar-se les mans al cap. I en realitat hi estic d’acord, no és necessàriament una condició tan dolenta, però només quan es presenti com una opció i no una restricció. Crec fermament que el núvol obre noves possibilitats d’amplificar l’abast del videojoc. Però m’agradaria que l’entenguéssim com una eina en comptes d’intentar transformar-lo en tota una plataforma. Si comprem un producte, al contrari de quan contractem un servei, hauríem de poder posseir-lo i modificar-lo al nostre gust. Si, a més a més de la instal·lació del joc, Stadia oferís l’opció de connectar-nos a la partida a través del núvol quan som fora de casa, com a complement, i mitjançant altres dispositius, potser aconseguiria persuadir als escèptics. Al cap i a la fi, per què seguir limitant-nos les interaccions amb el videojoc quan simplement les podem expandir?

×
Aquest mes et queden article/s gratuïts. Subscriu-te per tenir accés il·limitat!