Kan Gao i el triomf dels videojocs

Kan Gao i el triomf dels videojocs

Fa uns quants mesos vaig jugar a Impostor’s Factory i des de llavors certa idea em ronda pel cap. Per als qui no el coneixeu, aquesta és la tercera entrega de la sèrie de videojocs indie desenvolupats per Kan Gao i Freebird Studios. Potser si esmento el primer títol de la saga, To the Moon, ja sabreu de què parlo. Impostor’s Factory segueix les petjades de les obres anteriors. És a dir, de la mateixa manera que els seus germans petits, és un videojoc amb estètica de 16 bits, creat en el precari motor RPGMaker i basat completament en el diàleg i el desplegament d’una història amb fins lacrimògens.

Ja des de To the Moon, les propostes de Gao han estat aclamades i reprovades al mateix temps. Un gran gruix de jugadors admiren l’atreviment de l’autor pel que fa a centrar-se plenament en la narració i els sentiments que pot fer germinar. Mentrestant, molta altra gent critica els seus jocs per la mínima interactivitat que ofereixen i la gairebé inexistent participació que prenem com a usuaris. La meva experiència amb les obres de Gao també ha estat envoltada d’aquests diferents debats i polèmiques.

Els tres títols que componen la saga són jocs de curta durada –unes quatre hores– i durant el seu transcurs, l’únic que fem és llegir textos constantment, moure el personatge d’aquí cap allà i “interactuar” amb certs objectes de l’escenari –simplement fent-hi clic al damunt–. Així doncs, la interacció es veu reduïda a la seva mínima expressió. És fàcil, llavors, que sorgeixin diferents dubtes: Són les obres de Gao realment videojocs? Utilitzen el llenguatge interactiu d’alguna forma mínimament substantiva? No hauria estat millor que l’autor plasmés la història en qüestió dins una pel·lícula o un llibre?

Totes les preguntes esmentades són, sens dubte, molt profundes i interessants. Tanmateix, aquest article no vol tractar explícitament sobre elles, sinó sobre un fet que he trobat encara més revelador, encara que a primera vista pugui semblar més tangencial. Aquest text no vol ser una reflexió, sinó una celebració. Vull celebrar el fet que Kan Gao hagi decidit transmetre les seves històries a través del videojoc.

És cert que tant To the Moon, com Finding Paradise o Impostor’s Factory són obres àmpliament millorables i criticables. És més, honestament, a mi no m’han convençut gaire. Amb tot, considero excel·lent que autors d’aquesta mena decideixin que el nostre mitjà també és apte per a explicar allò que desitgen.

Que les obres de Gao existeixin és un reflex de com el videojoc ja ha estat interioritzat com un art capaç de fer això i més; de com els autors poden optar de forma intuïtiva a expressar-se a través d’aquest mitjà, encara que potser altres llenguatges artístics siguin més òptims. Crec que Gao representa una fornada de joves que s’han educat amb el videojoc, els quals, abans que escriure una novel·la o filmar un curtmetratge, prefereixen aprendre a fer funcionar el RPGMaker i deixar fluir allà els seus somnis a través de píxels i comandaments. Autors i creadors que, amb el pas del temps, asseguren un futur ple d’innovacions i riquesa dins aquest nostre art. Al meu parer, tot un triomf per als videojocs.