Els videojocs, la raó de tots els mals

La raó de tots els mals

És perfectament comprensible que els humans mirem de trobar les raons ocultes que expliquen els fenomens que semblen més inexplicables, perquè comprendre el món que ens envolta consisteix a fer-se preguntes i mirar de trobar-hi respostes. Davant fets tan terribles i injustificables com assassinats o crims violents, ens demanem què ha pogut dur el perpetrador dels atacs a convertir-se en un monstre.

Existeixen referències a malalties mentals i al seu tractament en manuals mèdics antiquíssims, però la psiquiatria sorgeix com a disciplina científica al segle XIX. Sabem, en qualsevol cas, que la humanitat s’ha inquirit sobre la conducta humana i les seves motivacions des de temps immemorials, i ha cercat il·luminació, aclariments, interpretacions i proves a la màgia, a la religió, a la filosofia i a la ciència.

Rarament hi ha hagut mai respostes simples a la pregunta “per què matem?”, no obstant. Però ara, al segle XXI, sabem del cert, per fi, sense ombra de dubte (ho diuen els entesos, ho repeteixen els mitjans i ho sap tothom), que el que explica la violència —repic de tambors— són els videojocs.

Tant se val si es tracta d’una torba enfebrada que crida a l’uníson “mariques de merda” mentre rebenta a puntades de peu una parella d’homes que havien gosat passejar agafats de la mà. Tampoc no hi fa res si la víctima és un jove sense llar ni papers que ha travessat el mar en un canot i el crit és “negre fastigós”. És el mateix si l’agredida és una dona que es vesteix com li plau a qui algú ha titllat de “puta”. I l’explicació també serveix si l’assassí, que sempre saludava, col·leccionava desenes de cadàvers a l’armari. Per fi ho sabem. Hi ha proves que la colla d’éssers abjectes responsables d’aquests crims eren tots videojugadors a ultrança. La culpa, doncs, és de les maquinetes, dels marcianets, dels nintendos, de Fortnite. La raó de la violència no és altra que l’entreteniment electrònic interactiu. Vejam si n’apreneu, Mindhunters!

Els mitjans consulten catedràtics de psicologia de la violència, professors d’anàlisi i intervenció psicosocioeducativa, criminòlegs, educadors, perits judicials. És important que sembli que recorren a entesos que saben de què parlen. Cal vestir-ho prou per poder acabar culpant de tot, com sempre, els videojocs. Els tertulians totòlegs s’afanyen a repetir la idea. Que tothom se n’assabenti: els videojocs són un perill públic. De la mateixa manera que el Quixot no hauria enfollit si no fos pels llibres de cavalleries, els assassins, maltractadors, agressors i criminals no haurien esdevingut els delinqüents, malfactors, facinerosos i psicòpates que avui són si no fossin videojugadors.

No és evident que aquesta suposada anàlisi (si és que es pot qualificar com a tal) és d’una simplicitat i d’un reduccionisme pueril? Per què ha fet fortuna? Per quin motiu hem de seguir tolerant que gent que es prea de conèixer allò de què parla aparegui, una vegada i una altra, proferint aquesta mena de bestieses des de les seves tribunes respectives, sense cap mena de rubor? Com pot ser que ningú, que cap periodista, no s’exclami i assenyali el carallot que incorre en aquest tipus de banalitzacions odioses?

Hem de dir prou, i no únicament perquè puguem sentir-nos ofesos com a videojugadors. Sinó, especialment, perquè aquesta absoluta manca de rigor i aquesta mena d’explicacions fàcils i estultes dels temes més complexos són tòxiques i estupiditzants. I proliferen, i afavoreixen l’expansió d’una imbecil·litat col·lectiva que fa que una ciutadania acrítica confiï que les respostes a les qüestions més complicades són només aquelles que pot comprendre sense invertir-hi gaire temps ni enteniment.

No és obvi que això ens fa a tots plegats susceptibles a deixar-nos entabanar pels engalipadors més eficaços? Hem d’exigir més als nostres mitjans i als nostres suposats experts, perquè quan ens ofereixen explicacions poc enraonades no és informació el que ens serveixen, sinó un esquer per a lluços. I convé que tots plegats, d’una vegada, deixem de picar.