Erms i deserts plens de faccions salvatges que exhibeixen el grotesc per bandera. Cotxes rugint i jaquetes de cuir. Petits grups que conserven un bri d’humanitat i que intenten sobreviure-hi per tots els mitjans. Tot plegat ben salpebrat amb elements del western, ha acabat conformant pràcticament un gènere. La saga cinematogràfica Mad Max, que engega motors a l’any 1979 i s’allarga amb quatre entregues més fins a Mad Max: Fury Road (2016), ha creat tot un imaginari al voltant del que vindrà després d’una hipotètica fi del món. Aquesta visió post-ragnarok també ha drenat cap al món del videojoc. En aquest sentit recollim tres propostes que encarnen l’esperit de l’obra de George Miller, jocs que ens conviden a ser un rodamón més de l’ermot. Deixem de banda el joc oficial de la saga que, per desgràcia, no va ser gaire encertat.


Fallout New Vegas

Obsidian Entertainment


Fallout és segurament la sèrie de títols post-apocalíptics per antonomàsia. Una trajectòria que ja reuneix set jocs i que es remunta fins a l’any 1997. En aquest cas, durant un holocaust nuclear, part de la humanitat ha pogut sobreviure en refugis subterranis, els Vaults. Passats els anys de radiació extrema, comencen a sortir a la superfície per retrobar-se amb un món que ara ha quedat totalment transformat pel poder de l’àtom. El fet de proposar un territori obert amb diferents resolucions narratives, incrementa la sensació de ser un nòmada. Les possibilitats són infinites. Hi trobem un equilibri entre l’acció shooter i l’estratègia RPG, que són marca de la casa. Tota la sèrie beu de Mad Max, però hem escollit New Vegas pel component desèrtic que remet als paisatges i a les carreteres infinites de l’Austràlia decadent de les pel·lícules.


Wasteland 2

InXile Entertainment


Wasteland (1988) va ser una influència vital per a l’equip del primer Fallout. Les sagues però van seguir camins diferents. Amb Wastland 2, InXile va preferir mantenir la perspectiva zenital del rpg clàssic i els torns per resoldre l’acció, mentre que Bethesda va optar per abraçar l’adrenalina hibridant-se amb el shooter. Aquesta clara voluntat continuista, nostàlgica, fa que el joc tingui un cert aire retro, però ben adaptat als nous temps. Com també va saber fer la saga XCOM, funciona i demostra que fórmules antigues poden tenir bona acollida entre el públic actual. Amb uns recursos limitats, l’obra d’InXile aconsegueix fer-nos sentir part d’un món que evoluciona amb les nostres decisions, on cada pas és important. Pels que vulguin encarar-se a l’erm d’una forma pausada i tàctica (si és que es pot).


Rage

id Software, Avalanche Studios


En aquest cas una proposta on l’estratègia es deixa de banda per abraçar l’acció desenfrenada. Aquest shooter de món semiobert porta la bogeria a l’extrem. El protagonista, una romanalla del passat, desperta en un dispositiu criogènic i es troba amb un món de brutalitat i ferralla. Un combat interessant, molt viu i un apartat visual del tot idoni per a un món de pols i benzina. Fins i tot ens permet agafar el volant i lliurar-nos a carreres mortals, al més pur estil de Mad Max: Fury Road. El joc però proposa una història més aviat pobra, sense gaire interès. La segona entrega, Rage 2, no ha resolt pas les tares de la primera entrega. Interessant per a aquells que gaudeixin buidant carregadors sense haver d’entretenir-se en elements més lents del RPG.