Mai he acabat de resoldre si m’entusiasmen més els jocs de món obert o bé els lineals. Hi veig particularitats interessants en tots dos formats. També pegues. Per descomptat hi ha tot una gradació de propostes entre un Doom (el dels 90) i un The Witcher 3. Però anem a aquests extrems.

El món obert eixampla l’horitzó d’allò que el jugador creu possible, permetent-nos més marge d’elecció i de moviments. Per altra banda, el format passadís és més artificial, però condensa en un espai reduït l’essencial de l’aventura, sense camins secundaris ni elements superflus. El primer suposa una immersió que pot durar mesos, anys si ens entretenim a resoldre tots els subcamins i historietes que orbiten al voltant de l’epopeia central. Els altres podem resoldre’ls sovint en poc temps, alguns fins i tot en una tarda, i això permet devorar-ne més i anar renovant aires.

Volem aquesta llibertat? O preferim que ens duguin de la mà?

En cert sentit aquí crec que el que està en joc és també el nivell de control de l’autor sobre nosaltres. En un passadís, un camí marcat, és més fàcil que qui té el comandament a les mans faci tot allò que estava previst. Només cal seguir el cordill d’Ariadna (no hi ha més opció). En canvi, en el món obert, l’horitzó de possibilitats, de variables, pot ampliar-se molt més. En gran part, en el món obert, l’experiència depèn del jugador i de la capacitat que tingui de relacionar-se i lligar caps entre un munt d’elements que desencadenen històries. Ell escull. I l’elecció pot no ser l’òptima. Sí que hi ha un control i unes regles, si no, no seria un joc, però menys ferri que en l’altre cas. Això pot conduir de vegades a l’avorriment o el tedi, a perdre’ns en menudeses i no completar la història principal, que és l’eix. Volem aquesta llibertat? O preferim que ens duguin de la mà?

Però ben pensat potser no existeix això que anomenem món obert. Potser és només una xarxa d’aventures línials que saben camuflar-se prou bé per donar aquesta sensació d’amplitud i de lliure albir. Un gran passadís, que com a Truman Show, podem arribar trobar-li les parets, si anem als límits, fins a aquelles muntanyes que es veuen a l’horitzó.

Sigui com sigui, no entrem en un videojoc de món obert amb la mateixa lleugeresa amb la que ho fem en un altre. Sabem que serà llarg i feixuc, però també un viatge profund, total, que valdrà la pena. És com escollir una novel·la o un conte. Potser no és necessari triar entre un i altre, cada cosa té el seu moment.