Nova Pantalla: Iniciar els profans en el videojoc català

Una crònica de la nova exposició de videojocs del Palau Robert, oberta de franc fins al 4 de setembre.

Els viatges de metro són avorrits. És fàcil de comprovar. Només necessites una ràpida ullada al teu voltant per veure com la gent tracta de distreure’s amb qualsevol cosa. Davant meu, observo a una senyora de cabell canós recolzada a la porta del vagó. Es mira el mòbil entretinguda, interactuant amb un videojoc que desconec sobre gestió de recursos. Ja se sap, els videojocs: un simple passa-temps.

D’igual forma que la resta de passatgers, el meu trajecte té una destinació concreta. En el meu cas, em dirigeixo a l’acte d’obertura de Nova Pantalla. El videojoc a Catalunya. Una exposició situada al Palau Robert (Barcelona) que, tal com presagia el seu nom, versa sobre videojocs produïts a terres catalanes. Torno a observar la senyora i em suscita diversos dubtes. És ella gamer? Pot ser que jugui a una obra made in Catalonia? Qui sap.

La inauguració de l’expo comença al jardí del Palau Robert. Allà s’hi troben alguns dels màxims representants de la política autonòmica. Entre ells el vicepresident Jordi Puigneró i la consellera de cultura, Natàlia Garriga. Imagineu-vos si en són d’importants els videojocs! Ambdós polítics dediquen unes paraules boniques a la indústria de casa i als comissaris. Sorprèn la faceta amagada de Puigneró, que es declara jugador retirat. També unes afirmacions de Garriga que podrien sacsejar tota l’opinió pública: “El videojoc és cultura”.

Nova Pantalla tracta justament d’això últim, de reivindicar els videojocs com un artefacte cultural digne de ser considerat art. Ho fa apartant-se de mirades simplistes i tertúlies encarcarades; introduint a tota mena de públic dins aquest univers i compartint informació sobre el sector català i allò que més el representa: les seves obres.

L’exposició inicia amb un passadís de miralls i neons, el qual et convida a submergir-te en un ambient nou, com si d’un videojoc es tractés. Avanço. La primera cambra és completament obscura i està conformada per una paret plena de pantalles en què es mostren gravacions de diferents obres videolúdiques. A la paret de l’esquerra hi observo el text següent: “Tots els videojocs que veuràs en aquesta exposició s’han fet a Catalunya”. Encuriosit, torno a mirar a les pantalles. Intento localitzar el videojoc de la senyora del metro, però no tinc sort. Això sí, tot el que veig m’agrada bastant més.

La següent sala és un dels grans encerts de l’exposició. A través de diferents propostes interactives, s’intenta fer entendre els diversos perfils professionals darrere la creació d’un videojoc. En una d’aquestes atraccions veig com dues dones jubilades s’ho passen pipa. Estan davant d’una pantalla amb un ninot 3D que imita tots els seus moviments, una experiència que tracta d’evocar la feina de l’animador. Les dones obliguen al pobre ninot a fer de tot. Li fan ballar salsa, bachata, sardanes i tot gènere de dansa. Quan, per fi, el deixen descansar, començo a parlar amb elles. M’expliquen que no juguen a videojocs. “Ya tengo suficiente con mis nietos”, em comenta una mentre riu. Pel que es veu, han vingut a l’exposició per casualitat i no sabien que avui era la inauguració. S’han emportat tota una sorpresa.

Després de jugar a ser guionista gràcies a una història interactiva, em dirigeixo a la sala que hi ha a continuació. En ella hi ha dos monitors i un seguit de cartells amb informació sobre la indústria catalana. Nombre d’estudis, previsió de creixement, presència de la dona, antiguitat i distribució territorial de les empreses… La sala actua com una radiografia que analitza l’estat actual del sector. Hi ha números, percentatges, gràfics i esquemes. En conseqüència, serveix de contrast amb allò que l’exposició proposa immediatament a posteriori.

Avançant unes quantes passes, trobo la joia de la corona. Una sala en què parets, sostre i terra són miralls, els quals reflecteixen un gran vídeo. La gravació mostra amb molta delicadesa videojocs catalans com Endling, Narita Boy o Arise: A simple story. Tot això, amb música de fons que intenta submergir-te encara més dins els jocs. Al centre de la cambra hi roman una nena rossa amb els ulls ben oberts. Es mira les imatges atentament, immersa en l’ambientació. Em diu que té onze anys i que, a diferència de les jubilades, sí que juga a videojocs. Tanmateix, no li sonen aquests que està veient. Mentre m’ho explica, el so de la banda sonora i els colors de les projeccions ens embolcallen. L’espectacle ens distreu i talla la nostra conversa. Fem silenci i ens quedem contemplant aquesta experiència estètica.

Passats uns minuts d’estimulació sensorial, decideixo seguir amb el recorregut. A mesura que m’allunyo, escolto comentaris dels diferents assistents. “Què bèstia”, diu un. “Això és preciós”, diu una altra. I el meu preferit, el d’una senyora que fa referència a les imatges: “És això un videojoc?”. M’alegra sentir comentaris d’aquesta mena. Significa que s’estan trencant prejudicis.

Les dues últimes sales retornen a la informació sobre el sector català. La primera d’elles explica l’evolució del desenvolupament dels videojocs per mòbil i com Barcelona n’és una de les capitals mundials. La segona introdueix el públic a la dimensió social dels videojocs a Catalunya. És a dir, s’hi mostren les comunitats que es creen al voltant d’aquest món: premsa especialitzada, streamers, youtubers… Encara més important que això, al final de la sala hi observo tres consoles amb les quals poden provar-se algunes de les obres que s’han anat mostrant. Allà, dos nois juguen junts a Koral, un videojoc que tracta de conscienciar sobre el mal que provoca l’ésser humà als ecosistemes marins. Juguen fins que el guarda de seguretat els avisa que el Palau Robert està a punt de tancar. Es queden a mitja partida.

Així doncs, l’última visió que tinc de l’exposició són dos amics divertint-se gràcies als videojocs. M’ha passat el temps volant. Un cop sóc fora del Palau Robert me’n recordo altra vegada de la senyora del metro que jugava al mòbil. Tant de bo vingui a Nova Pantalla i descobreixi noves experiències. No sé si ella considera els videojocs com a art, però segur que l’exposició la convenceria de que no són un mer passa-temps. Si me la trobo un altre dia, li recomanaré algun joc made in Catalonia.