Noves preguntes a tomb de la nova generació

Noves preguntes a tomb de la nova generació

Aquest mes debuten les noves videoconsoles de Sony i Microsoft, PlayStation 5 i Xbox Series X|S, respectivament. L’estrena d’una nova generació de videoconsoles sol ser una cita important per als amants dels videojocs, però el que m’ha impel·lit a escriure no és pas la notícia, sinó la necessitat de qüestionar en quina mesura des d’aquesta tribuna hem de considerar l’esdeveniment com a tal.

Més enllà de la meva faceta geek, però, interessat com he estat sempre per l’entitat cultural dels videojocs, m’he fixat força més en les obres que no en el seu suport tecnològic. M’atreveixo a dir que aquest enfocament –que és compartit amb la resta de companys de redacció i, doncs, un senyal d’identitat corporativa– no és tan estès en mitjans més consolidats i força més mainstream del sector. Mal m’estaria voler fer cap mena de retret a ningú, però sí que penso que, amb la maduresa i la consolidació del que no deixa de ser un mitjà d’expressió artística com els videojocs, la tecnologia hauria de tenir una importància molt menor que no la que encara hi conferim.

Amb coherència, si reivindiquem que els videojocs són cultura potser hem de reconèixer que aquesta dèria per les maquinetes no deixa de ser una anormalitat. De la mateixa manera que la crítica literària difícilment es trasbalsa pel llançament del darrer model de llibre electrònic o que la crítica musical no es preocupa ni de forma relativa per l’aparició d’un reproductor d’arxius d’àudio, potser tampoc la crítica de videojocs no s’hauria d’amoïnar gaire per l’aparició de nous dispositius especialitzats en l’execució de programari videolúdic.

Dit això, per descomptat, com a redactor d’un mitjà d’informació especialitzada en l’entreteniment electrònic interactiu, m’interessen aquelles novetats associades als avenços tecnològics que poden afavorir, per  exemple, un major realisme als relats ludonarratius, o noves possibilitats creatives i d’interacció. A més, sóc un tastaolletes i remeno –i col·lecciono– tots els comandaments diferents que puc, així com els trastos que els acompanyen. Que quedi clar, d’entrada, que per a mi no té sentit la dèria d’entossudir-se a determinar quin és el millor dispositiu, d’aquesta o de cap generació anterior; segur que n’hi ha un d’idoni (si no és que en són diversos) per a cada usuari.

Feta aquesta prèvia, vull aprofitar l’avinentesa, d’una banda, per exposar i comentar algunes d’aquestes novetats. I, de l’altra, per fer algunes reflexions a tomb de l’esdeveniment de l’arrencada d’una nova generació de videoconsoles.

Podríem dir que, a diferència del que ha passat aquesta darrera generació, en què des del moment en què van sortir a la venda els nous dispositius semblava que la batalla estava bastant decantada, en aquesta ocasió Microsoft i Sony parteixen en igualtat de condicions. Pel que fa a prestacions, hi ha elements transversals i funcionalitats compartides.

Tant Microsoft com Sony presenten dues versions dels seus dispositius. El 10 de novembre, Microsoft va llançar Xbox Series X –el model més potent, que té un preu de 500 € i compta amb unitat lectora de discs– i Xbox Series S –el model compacte i lleuger, que costa 300 € i executarà exclusivament jocs digitals. El 19 de novembre, Sony llançarà PlayStation 5, amb una versió amb unitat de lectura de discs, amb un preu de 500 €, i una versió que només executarà videojocs en format digital, que en costarà 400.

No contemplaré aquí els detalls tècnics específics que distingeixen les diferents màquines amb què cadascuna d’aquestes companyies emprèn la cursa de la generació. També en la seva arquitectura hi ha nombrosos aspectes en comú (el processador o la unitat d’emmagatzematge d’estat sòlid, per exemple) i potser les majors diferències tenen a veure amb alguns dels reclams afegits amb què Sony i Microsoft intenten aconseguir el favor dels consumidors.

En aquest sentit, posats a parlar d’aspectes distintius i d’innovacions, destaca l’aposta de Microsoft pel Game Pass –un servei de subscripció dissociat de Live Gold que arrenca amb més de cent jocs i que, a més, integrarà els exclusius first-party des del mateix dia en què siguin llançats–. En canvi, PlayStation 5 comptarà amb el model de llançaments tradicional i el servei prèmium de les ofertes i jocs gratuïts de PlayStation Plus, també vinculat a l’accés al multijugador en xarxa, un enfocament més conservador però que ha funcionat prou bé a la companyia des que el va posar en marxa a PlayStation 3 ara fa ben bé una dècada. El disseny i les prestacions dels comandaments són també un punt de distinció. Aquí qui més innova és Sony; el comandament de PlayStation 5 incorpora tecnologia de retroalimentació hàptica, mentre que el de Xbox Series X|S és bastant més convencional, per bé que tan robust i funcional com ho acostumen a ser els perifèrics de les consoles de Microsoft.

El somiat estàndard d’excel·lència gràfica d’una taxa de 120 fotogrames per segon i resolucions 4K estarà a l’abast de tots dos dispositius (que podran arribar més enllà puntualment, als 8K, fins i tot). La síntesi d’imatges ray tracing, que promet un comportament més natural de la llum i, conseqüentment, un major realisme dels gràfics, redundarà en un major poder d’immersió dels nous videojocs. És destacable que a les noves videoconsoles, com als ordinadors, serà cada videojugador qui triarà entre modes gràfics i prioritzarà o bé rendiment o bé qualitat gràfica.

Aquesta novena generació de videoconsoles (si no he perdut el compte) es distingeix per l’èmfasi en la qualitat de vida de l’usuari. Això, bàsicament, vol dir que no ens preguntarem tan sovint què estem fent davant una pantalla d’espera amb fil sonor de música d’ascensor i duu associada la promesa de la pràctica desaparició dels temps de càrrega… però, previsiblement i per desgràcia, no suposarà la fi de l’enutjosa espera per la descàrrega de pedaços d’actualització de jocs nous de trinca a què ens hem hagut d’acostumar els darrers anys.

Em sembla important fer notar que aquesta és una generació retrocompatible. Microsoft ja havia fet d’aquest un dels punts forts de l’Xbox One, però PlayStation s’ha entossudit fins ara a blocar aquesta opció, després que la primera generació de PlayStation 3 sortís a la venda amb la capacitat d’executar videojocs de PlayStation 2 i calgués descartar-la en models posteriors per problemes d’estrès del lector. Aquesta funcionalitat no servirà només per emular les consoles de la generació passada: també millorarà sensiblement els videojocs que ja hem jugat o estem jugant a Xbox One i PlayStation 4. Això pot interessar els posseïdors actuals de qualsevol de les dues consoles, així com els qui no en tinguin cap i estiguin interessats a recuperar alguns dels molts títols recents d’algun dels dos catàlegs.

M’estalviaré de fer cap consideració relativa a l’eterna discussió entre partidaris d’ordinadors i defensors de les videoconsoles, perquè hi ha arguments de tots els colors, segons el gust de cadascú. Ordinadors i videoconsoles són actualment dispositius ben multifuncionals, encara que els compatibles siguin força més versàtils. Un ordinador d’alta gamma amb les millors especificacions tècniques (fins i tot superiors a les màquines de Sony i Microsoft) pot costar més del triple que aquestes consoles, però els mateixos equips amb idèntiques especificacions tècniques hauran baixat en poc temps força més de preu que no ho hauran fet les videoconsoles. Per no parlar de la diferència substancial entre la quantitat de jocs de cada catàleg o el preu dels jocs d’ordinador i els de consola. O del fet que actualment són ben pocs els videojocs realment exclusius que només podem jugar a una sola de les consoles o que n’hi hagi molts més que apareixen només per als PC. Sabent tot això perfectament, jo mateix he triat sempre les videoconsoles com a plataforma favorita per al lleure interactiu i he reservat l’ordinador per a la feina. Entenc que aquesta és una elecció ben personal i és cada usuari qui tria la seva plataforma de joc.

Aquesta és una generació que arriba, de moment, sense grans videojocs per acompanyar-la. L’absència de nous títols és notable a hores d’ara, especialment en el cas de Microsoft. El problema, previsiblement, es resoldrà amb el temps. Crec que la discussió sobre quina marca té el millor catàleg de jocs exclusius no és ben bé objectivable, perquè cada consola té els seus i ofereix unes llicències, és el consumidor qui tria segons el seu gust i qui, sovint, es pot veure obligat a descartar uns títols excel·lents per poder-ne jugar a uns altres d’igualment fantàstics. Per exemple, qui vulgui jugar Demon’s Souls, Horizon Forbidden West, Marvel’s Spider-Man: Miles Morales, Ratchet & Clank: Rift Apart o Gran Turismo 7 haurà de triar PlayStation 5… però es perdrà Senua’s Saga: Hellblade II, Halo Infinite, Fable, Bright Memory: Infinite o Forza Motorsport, d’Xbox One. I a l’inrevés.

Pel volum i el pes dels dispositius, especialment els més potents, les noves videoconsoles obligaran molts usuaris a repensar, reconfigurar i fins i tot a redissenyar l’espai domèstic. En un context de veritable crisi climàtica, molts consumidors ens plantegem en quina mesura són necessaris alguns dispositius electrònics que, malgrat les seves funcionalitats indiscutibles, representaran en un futur un problema per al medi. Això afecta especialment els ginys de vida més efímera… i tot i que els cicles de les videoconsoles s’han anat allargant notablement amb el temps i malgrat que això no té res a veure amb la seva vida mitjana, és innegable la percepció que la cursa tecnològica en aquest cas ha afavorit una altra mena d’obsolescència.

Les dues videoconsoles, amb diferència de poc més d’una setmana, hauran sortit a la venda el mes de novembre preparades per a la cita de la campanya nadalenca. Perdoneu que faci una certa demagògia, però trobo que és evident que el fenomen és prou simptomàtic de la perversió intrínseca del sistema capitalista. Enmig de la greu crisi econòmica originada per les mesures restrictives per pal·liar els estralls de la pandèmia de Covid-19, aquests nous dispositius no deixen de ser un caprici car i prescindible per a molts consumidors. Això, a més, en pot afectar el ritme de venda. I si les vendes de les consoles evolucionen més lentament que no han previst Sony i Microsoft, ens trobarem, probablement, que alguns videojocs multiplataforma que havien de ser llançats en exclusiva per a aquesta nova generació també acabaran sortint a la venda en versions per als dispositius de la generació passada. I és raonable que les editores es preocupin de la rendibilitat dels seus productes i que considerin la base instal·lada dels diferents dispositius abans de treure’ls al mercat, però llavors parlarem de rebaixes en els apartats tècnics d’aquests títols respecte del que els tràilers i anuncis previs han promès.

Aquest text no vol ser cap presa de posició en favor de cap màquina i, és clar, tampoc no és cap atac en contra d’elles. Hi ha preguntes que només el temps respondrà i n’hi ha que són interrogants sense resposta. Quin sentit té avui que seguim parlant de generacions de videoconsoles?, per exemple. La nomenclatura i l’adscripció a una generació o altra no deixa de ser una convenció bastant arcaica i ofereix contrastos impagables, quan l’atzar ha volgut que l’aparició d’aquests nous dispositius coincidís amb el llançament de Game & Watch: Super Mario Bros, una minivideoconsola portàtil, especialment atractiva per als col·leccionistes més nostàlgics, que homenatja les populars maquinetes monocromes de Nintendo dels anys vuitanta i que s’ha llançat amb motiu del trenta-cinquè aniversari del Super Mario Bros. original.

Cada empresa ha presentat la seva màquina i credencials i ha ofert arguments de pes per convèncer el públic. No hi ha dubte que aquesta és una gran passa per a Sony i Microsoft, i com a videojugador, per descomptat, m’interessa conèixer què durà això per al sector i estaré atent a tot allò de rellevant i trencador que se’n derivi. Però com a consumidor i també com a crític crec que és important acompanyar l’estrena de la nova generació amb reflexió, responsabilitat personal i cautela i posar sobre la taula una sèrie d’apreciacions que penso que poden contribuir a transcendir el soroll de la propaganda.