El videojoc és nou de trinca, acabat d’adquirir, sigui en format físic o digital… però tan aviat com l’instal·lem al nostre equip, el sistema ens informa que cal actualitzar-lo amb un pedaç d’un fotimer de gigues que millora l’eficiència d’algun aspecte, que optimitza les funcions en xarxa, que perfecciona determinada funció o que repara algun error de programació. L’escena és tan freqüent avui, tan inevitable, que ens és familiar a tots els videojugadors del segle XXI. No paga la pena posar en el punt de mira estudis de desenvolupament o editores concretes perquè, en major o menor mesura, tots incorren en aquest pecat i al·ludim a una plaga.

Els videojugadors ens hem resignat a fer front a les gangues de l’ofici, com requeriments de connexió permanent, expansions que no són tals sinó nous capítols d’aventures incompletes venudes per entregues a preu de joc complet, títols molt prometedors però de vida ridículament passatgera perquè estan completament basats en un mode multijugador online que dura tant de temps com estigui en vigència aquella moda (i que caduca tan aviat com s’escampa la febre per qualsevol altre nou joc… que serà igualment efímera).

Ens hem resignat a requeriments de connexió permanent, aventures incompletes, propostes de caducitat anunciada i títols inacabats.

A més, el cert és que paguem la llicència d’ús d’un programari que mai no posseirem de debò, perquè, en el fons, la decisió última de si en podem seguir fent ús no és del tot nostra. Podem acabar-nos trobant que no podem seguir jugant a un videojoc que, suposadament, havíem adquirit. I, si bé és cert que això passa especialment amb jocs en format exclusivament digital, no ho és menys que l’epidèmia afecta també els jocs en format físic. Es tracta de propietats intel·lectuals, així que té cert sentit la restricció de l’ús… però no estem parlant d’usos fraudulents que suposarien una alteració del producte cultural no prevista pels seus creadors sinó del simple gaudi. I això no passava anteriorment quan adquiríem amb similar propòsit qualsevol obra: en podíem seguir fruint tant de temps com durés el seu suport (i, en el cas d’obres audiovisuals, el maquinari concebut per poder-les reproduir).

De tots aquests inconvenients, un dels més indignants és l’acceptació forçosa que es posin a la venda productes mal acabats o inacabats com si haguessin fet front a tots els controls de qualitat pertinents. Hem acabat convertint-nos en beta testers involuntaris, per no dir en conillets d’índies. Talment com si els estudis haguessin decidit no ocupar-se de verificar l’estabilitat dels seus codis i haguessin subcontractat a tercers aquestes funcions, només que aquesta és una tasca per la que no cobrem, ben al contrari: estem pagant per desenvolupar-la i, de fet, la duem a terme involuntàriament i inadvertida… I la prova que els videojugadors no hem pres consciència de forma massiva d’aquest problema és que ni tan sols ha estat necessari que cap expert en màrqueting, mestre del branding, ens encolomi aquest peatge insidiós amb cap eslògan altisonant com ‘outsourcing beta testing’. És evident que ens tracten d’idiotes, però almenys no els cal acarnissar-s’hi.

Hem acabat convertint-nos en beta testers involuntaris.

Fa ben poc que he viscut una mudança i, un cop instal·lat, m’he trobat volent jugar a videojocs acabats de llançar sense haver tingut temps d’haver contractat encara una connexió a Internet. Tot i que les empipadores actualitzacions han fet que sempre sigui conscient que seria convenient i desitjable un endarreriment de les dates de llançament dels videojocs abans que sotmetre els videojugadors a la inevitable successió de descàrregues d’optimització i reparació, no ho estat mai tant com aquests darrers dies en què he volgut provar alguns títols AAA acabats d’estrenar que han revelat deficiències més que evidents en les animacions dels personatges, en els temps de càrrega, en l’estabilitat de la velocitat de transmissió d’imatges. Mai com fins ara no m’havia adonat prou de la magnitud d’aquesta ensarronada, de les proporcions d’aquesta enorme estafa.

I és fotut perquè en el fons cal celebrar que, gràcies a Internet, actualment és possible rectificar un cop un videojoc ha estat distribuït. Per molt irritants que siguin, a través d’aquests enutjosos pedaços podem confiar que qualsevol bug podrà ser resolt amb posterioritat al llançament. Els videojocs actuals són obres d’una enorme complexitat i és comprensible que, en el moment en què es comencen a produir una veritable miríada d’interaccions reals es donin fenòmens no previstos en un entorn de laboratori pels programadors. Però el que resulta dramàtic –a banda de la velocitat amb què minven les capacitats respectives dels castigadíssims discs durs dels nostres equips–, és que aquesta fe que els errors de programació seran resolts ha anat en detriment de la confiança que antany depositàvem en el fet que ens emportàvem un producte estable quan adquiríem un videojoc. Arriba, de fet, a tal extrem l’absurd, que sovint les suposades “edicions definitives” o de “joc de l’any” en format físic no contenen pas totes les modificacions i actualitzacions del videjoc en qüestió, sinó el dret de poder-les descarregar. No ha estat de grat, però per força hem hagut d’acceptar que sigui així.

Sovint ni les “edicions definitives” contenen totes les actualitzacions dels videjocs, només el dret de poder-les descarregar.

Recentment hem vist que les crítiques i la pressió de la comunitat de videojugadors vers algunes polítiques qüestionables per part de grans editores ha permès que aquestes corporacions facin marxa enrere, siguin més curoses i, si més no, no ens espremin tan descaradament. Convindria que actuéssim similarment davant del flagell dels videojocs defectuosos i inacabats i els seus successius pedaços de millora. L’alternativa és acceptar el trist consol d’una esperança remota que els enyorats segells de qualitat del passat que no apareixen ja en l’embalatge dels productes els acabarem descarregant algun dia… si tenim prou sort.