El passat dilluns 8 de juny va ser tendència a Espanya el hashtag #GamePressPaidMe per denunciar la precarietat de la premsa especialitzada en videojocs. Aquesta iniciativa a les xarxes socials, de manera similar a altres reivindicacions, ha servit per destapar la situació d’extrema precarietat en el periodisme especialitzat, de la qual no se n’ha parlat gaire de portes enfora i que, a més, arrossega la llegenda dels “maletins” amb els quals suposadament les grans marques del videojoc subornen els periodistes.

La iniciativa convidava a dir el que s’havia cobrat exercint de periodista especialitzat. Fent una pentinada ràpida al hashtag de Twitter s’albira un panorama desolador plagat per la no remuneració i preus per peça humiliants. Hi ha redactors que relaten vivències que freguen el gènere de terror quan s’hi sumen abusos. Cal, però, distingir clarament el que són projectes amateurs dels mitjans professionals, o que pretenen ser-ho. Està clar que si ningú cobra en un mitjà amateur, va a cost personal continuar-hi treballant i des d’aquesta tribuna no titllarem pas d’intrusisme la tasca de ningú, ja que cadascú és lliure de fer amb el seu temps i ganes el que vulgui. Això no obstant, alguns directors de pa sucat amb oli no tenen clar que si no es paga, no es pot exigir professionalitat. El focus de la denúncia s’ha de dirigir a aquells poquíssims mitjans professionals que sí que facturen prou per pagar alguns sous però no paguen res o donen les molles a un munt de redactors —habitualment estudiants o aficionats.

La precarietat, malauradament, no és ni molt menys exclusiva de la premsa de videojocs, es dóna a molts altres oficis, però en aquest sector s’hi suma, d’una banda, la crisi generalitzada del periodisme (provocada per diversos factors, com ara la dificultat creixent de monetitzar una revista amb publicitat, la fragmentació del públic o la manca d’una cultura de la subscripció, entre altres) i per l’altra una exagerada explotació —pròpia o aliena— dels qui hi treballen amb el pretext de la il·lusió i la visibilitat. És clar, tractar un àmbit com el dels videojocs és, a priori, divertit i apassionant, ho és qualsevol branca del periodisme cultural, però és una feina, i no sempre és grata.

Cal retribuir l’esforç per la feina ben feta. Molta gent es queixa de la baixa qualitat dels mitjans especialitzats en videojocs, i motius no els en falten… però si el públic no està disposat a pagar, o ni tan sols a aturar el bloquejador d’anuncis, no es pot esperar que hi hagi professionals al darrere. I per això la majoria de webs especialitzades fan el que fan. L’exigència de professionalitat ha d’estar necessàriament lligada no pas a la professió entesa únicament com l’obligació de complir unes obligacions pròpies d’unes determinades creences o conviccions, sinó a l’exercici públic i retribuït d’una ocupació laboral. Val a dir que hi ha excepcions tan honroses com escasses en què un equip de periodistes aconsegueix fer una bona tasca malgrat les circumstàncies gràcies al suport del seu públic. No és impossible.

En favor de la transparència és just que us expliqui com gestionem els calés a Lúdica. A ningú se li escapa que ara per ara no podem viure d’això, tot i que ens encantaria, però sí que som un projecte pensat per ser viable i fem autèntics malabars perquè ho arribi a ser algun dia. Gràcies al suport dels subscriptors cobrim les despeses i paguem els articles (a no ser que l’autor hi renunciï) amb preus per sobre de la mitjana, que no és dir molt però ja és més que en alguns mitjans consolidats (ara ja sabeu com s’ho fan), mentre que els dos directors assumim a cost personal la inversió de dedicació que suposa tota la gestió. El que tenim clar és que si volem ser mínimament professionals, hem de retribuir en la mesura del que sigui possible a tothom i tenir present el que es pot fer i el que no amb els recursos. Molts de l’equip hem patit i patim la precarietat i intentem no perpetuar-la. Perquè cal insistir-hi: sense diners no hi ha professió ni qualitat.

×
Aquest mes et queden article/s gratuïts. Subscriu-te per tenir accés il·limitat!