Són petits, però valents; cossos fràgils i desemparats empesos per una determinació i un coratge ferms s’enfronten a mons inquietants i cruels. La seva vulnerabilitat i debilitat física, de moviments poc coordinats, reforça la sensació d’indefensió. És l’astúcia sense miraments ni innocència, el que els farà sobreviure a les despietades proves que es troben en la seva fugida.

Les tres obres que recomanem (molt fort) en aquest article són autèntiques obres mestres que comparteixen molts elements. No debades, Limbo i Inside són del mateix estudi. Tots parteixen d’un concepte de joc relativament simple, els puzles de plataformes, però vestit per un art —tant estètica com so— immersiu, tètric i únic, i plantegen una història fascinant sense necessitat que s’articuli cap paraula.


Limbo

Playdead, 2010


Quan l’estudi independent Playdead, fundat a Copenhagen per Arnt Jensen, va debutar amb Limbo, va crear escola dins d’un dels gèneres més clàssics com és el de plataformes en dues dimensions. Només començar ja marca estil: sense cap introducció cinemàtica, un nen està estirat sobre l’herba en un bosc fosc. Tota la imatge és en blanc i negre; el que és negre fort, és a prop, és tangible, mentre que el que es troba en un segon o tercer pla es veu més difuminat. Sota una atmosfera misteriosa, generada per una música d’ones de sons sintètics esmorteïts i efectes de so convincents que ressonen en espais amplis on regna el silenci, el menut de cap més gros que la resta del cos, ha d’obrir-se camí entre boscos, pantans, àrees industrials i edificis urbans, tot escapant dels maliciosos éssers que es troba i evitant les innumerables trampes letals.


Inside

Playdead, 2016


Sobre les bases apreses, l’estudi danès presenta una obra molt més ambiciosa que tracta diversos temes, entre els quals repeteix el control mental. A priori, Inside sembla que va sobre un noi perseguit per un estat totalitari, però a mesura que avança es torna més misteriós i fantàstic. Hi ha una gran riquesa de puzles i situacions sorprenents. L’ambientació t’atrapa, reforçant les sensacions de cada moment de forma mesurada. Passeta a passeta, mentre avances, vas madurant teories, però les preguntes van canviant i les respostes s’escapen en topar-te amb situacions inesperades. Potser pensaves que només fugies, però veus que la ruta et porta a esmunyir-te en instal·lacions prohibides. A dins rau el misteri, però la resposta l’has d’extreure tu.


Little Nightmares

Tarsier Studios, 2016


Cap altre videojoc ha representat millor les pors infantils. Fent-les servir de matèria primera, Little Nightmares presenta una successió d’escenaris de malson dels quals una nena vestida amb un impermeable groc vol escapar. Tot és desproporcionat i caricaturitzat, com quan de petits vèiem el món fet a escala dels adults. Personatges repulsius de braços llargs i cuiners boteruts i deformes intenten atrapar-te quan travesses de puntetes les cambres, recordant els arquetips d’home del sac i altres contes per atemorir els nens. Aquestes pors esdevenen literals amb textures de plastilina. La història va adquirint una nova dimensió a mesura que treus conclusions d’on ets i hi ha diversos sorpreses que acaben d’arrodonir una experiència inoblidable.