Ens trobem en un moment molt interessant pel que fa al desenvolupament tecnològic. Si obviem les qüestions ètiques inherents al debat, és evident que actualment tenim tota una sèrie de possibilitats al nostre abast que, en temps passats, no hagués estat possible. La discussió de l’ús de les tecnologies a les aules és ben candent… i la societat hi té molt a dir. El bon o el mal ús dels dispositius mòbils, per exemple, genera centenars de línies als grups de WhatsApp dels pares, en les columnes d’opinió dels diaris i de les revistes especialitzades, en les cartes al director, a les cues del supermercat i a les sales de professors. No obstant, és un debat necessari que cal abordar: si a les escoles i als instituts hem de preparar els nostres alumnes per a la vida real, és bo excloure’n un element tan quotidià com és un telèfon mòbil? 

Si un telèfon mòbil és capaç de fer-nos viatjar fins a qualsevol indret del planeta, de proporcionar-nos tota la informació —bona i dolenta— sobre qualsevol cosa… per què no hauria de ser una eina vàlida a les aules? Sí. És cert. També és una distracció constant. Ho reconec. Els adults amb prou feines sabem gestionar l’ús del telèfon mòbil i pretenem que els nostres alumnes, més inexperts, ho facin millor que nosaltres. La fina ironia sempre serà un voltor planant sobre aquesta ingenuïtat.

La realitat virtual ja fa temps que és entre nosaltres, tot i que és justament ara quan comença a arribar a les nostres llars.

Els videojocs, d’alguna manera, també són rebutjats com a element per aprendre si no s’han dissenyat específicament per a l’educació. Sortosament, hi ha professionals que opinen justament el contrari i que treballen amb fruïció perquè aquesta tendència canviï. Si puc visitar el duomo de Florència des de casa, perquè no hauria de fer-ho? Puc estudiar les característiques arquitectòniques de l’estructura i de la façana d’aquesta esplèndida catedral sense moure el cul de la cadira? Definitivament, sí. I si puc fer-ho amb una pantalla, per què no amb unes ulleres de realitat virtual?

Com ja hem dit, vivim en un moment molt interessant pel que fa al camp de la tecnologia, especialment si ens centrem en la de consum. La petjada mediambiental de la desmesurada proliferació tecnològica en les nostres vides és quelcom que paguem, i que pagarem, i això és molt criticable, però també té avantatges en el nostre dia a dia. És innegable que vivim en un món que cada cop evoluciona més de pressa i no som capaços de reflexionar al voltant d’aquestes innovacions perquè, en el moment en què ho fem, ja n’ha sorgit una altra que converteix l’anterior en quelcom obsolet. Però tot plegat és… una evolució, no una revolució. La realitat virtual ja fa temps que és entre nosaltres, tot i que és justament ara quan comença a arribar a les nostres llars.

Moltes d’aquestes innovacions tecnològiques que penetren en la nostra vida diària ho fan des del vessant de l’entreteniment, segons la percepció del gran públic. Això té unes implicacions en el prejudici —en el sentit més literal de la paraula— que s’emet des dels diversos sectors de la societat que, en segons quins casos, és difícil de superar. Imaginem, per un moment, que un metge és capaç d’operar via videoconferència tot controlant dos braços robòtics d’alta precisió. Imaginem que, en lloc d’estar mirant una pantalla, el cirurgià en qüestió utilitza unes ulleres de realitat virtual que permeten un camp de visió en tres dimensions i en 360°. Es contemplava abans aquesta possibilitat que no pas la de jugar a Call of Duty, però si ens fixem en què arriba abans al gran públic… Està clar que la percepció canvia dràsticament. 

Cal insistir molt en aquesta idea preconcebuda que s’instal·la en l’imaginari col·lectiu. Quan pensem en una persona fent servir unes ulleres de realitat virtual, ens imaginem algú jugant a Beat Saber. Més enllà de ser útil per fer exercici, per treballar la psicomotricitat i la coordinació… pensem que és una activitat que pertany al camp de l’oci. Només podem divertir-nos amb la realitat virtual? No. Està clar que no. Podem partir de l’exemple anterior del cirurgià… O podem pensar en l’educació i, probablement, el més convenient seria partir d’un exemple. 

Captura de Beat Saber

Si consultem el currículum de l’assignatura de Geografia i Història de 2n d’ESO, veurem que l’art gòtic forma part dels continguts a treballar en algun moment d’aquest nivell. Els llibres de text, amics i enemics del professor, acostumen a proporcionar una sèrie de característiques comunes entre les obres arquitectòniques d’aquest estil, un parell de dibuixos esquemàtics que destaquen les parts més importants dels edificis de l’època i un parell de fotografies. Lluny de menysprear aquest recurs que, d’altra banda, pot ser una bona introducció o una bona conclusió del treball que es pugui realitzar sobre el gòtic, per si mateix és absolutament insuficient perquè no genera un aprenentatge significatiu: no acostem els edificis gòtics als alumnes. 

Una gran possibilitat seria visitar la basílica de Santa Maria del Mar, a Barcelona, si és que ens hi trobem a prop, o qualsevol de les altres mostres del gòtic de què disposem a la vora de casa nostra. Ens quedaríem amb una experiència autèntica, sí. Amb una i prou. Imaginem, per tant, que els nostres alumnes disposen d’un telèfon mòbil i d’una capseta de cartró amb una goma. Aquesta capseta té un espai on s’hi pot allotjar el telèfon i actua com a pantalla d’unes ulleres casolanes de realitat virtual. De cop i volta, l’alumne pot visitar la catedral de Notre Dame de París en els moments previs al malaurat incendi. Per cert, sabeu que, per fer la restauració d’aquest símbol de la cultura occidental, el joc Assassin’s Creed Unity podria ser molt útil?

Aquesta experiència, molt més satisfactòria per als sentits, és molt més transferible i significativa que les dues fotografies del llibre de text, sense cap mena de dubte. Podem visitar indrets llunyans sense moure’ns de l’habitacle de 45 m2. Imaginem un altre context, també aplicat a les ciències socials, però aquesta vegada podem pensar-lo en la matèria d’Història de l’Art, curricular de 2n de Batxillerat. 

A Història de l’Art, cal memoritzar i saber analitzar una sèrie d’obres artístiques per tal de superar l’examen de les PAU. Al marge del poc caràcter competencial d’aquesta prova, està clar que, com més conegui l’alumne els estils i les obres a treballar, amb més èxit podrà superar l’examen. Seguim imaginant que el docent, en lloc de fer les classes magistrals, proposa crear un museu virtual per als seus alumnes amb l’aplicatiu Cospaces. Aquesta pàgina web, orientada cap a l’educació, permet concebre, construir i condicionar un espai de la manera que es vulgui dins d’uns paràmetres i tenint en compte les limitacions del programa. I si el docent decidís que seria una bona idea que els alumnes creessin un museu on tinguessin cabuda totes les obres pictòriques del programa? D’aquesta manera, els seus estudiants podrien visitar-lo, llegir les descripcions, veure les obres de ben a prop i deixar de veure-les en una diapositiva. Coneixement transferible. Significatiu. Autèntic. 

Qualsevol tecnologia ben utilitzada que ens permeti convertir un coneixement extrínsec en una experiència intrínseca serà útil per a l’educació… Sempre que aconseguim vèncer les resistències que se’ns poden presentar en el camí. La primera de les dificultats que cal superar és, lògicament, la dels recursos. L’aposta en educació per part de l’administració no és tan decidida com a alguns ens agradaria, especialment pel que fa al vessant econòmic. La dotació humana i tecnològica de les aules hauria de ser molt més potent si es vol apostar per aplicar aquestes possibilitats a les aules.

La segona de les dificultats a superar és, clarament, la de la formació docent. Tal com hem dit abans, estem en un context molt canviant i l’escola no només no s’hi adapta, sinó que continua encasellada en un model industrial que ja no es correspon amb la realitat que ens envolta. Volem educar cap al futur des del passat i això no funciona com hauria de fer-ho. L’escola, com a concepte, ha d’evolucionar i, amb ella, els professionals que hi treballem. Això és absolutament necessari, no només pel que fa a l’aplicació de les tecnologies, òbviament, sinó per aconseguir donar resposta al nombre més gran de necessitats possibles del nostre alumnat. 

Els professors que hem llegit Ready Player One ens hem imaginat, inevitablement, fent classe com els docents que treballen a Oasis. Al marge de la inconveniència de no trobar-nos a dins de la mateixa aula, permetria fer arribar l’educació a indrets amb molt pocs recursos i emprant només unes ulleres i uns guants hàptics per assistir a classe. Una possibilitat massa atractiva i, que a més, possibilita l’accés a Internet i a tota la informació que s’hi allotja. 

Arribarà el moment que podrem aprofitar totes les potencialitats d’aquestes eines, senzillament, perquè estaran al nostre abast. Aleshores, haurem de repensar com fem les classes, com ensenyem i què podem fer perquè els nostres alumnes aprenguin millor. En aquest moment, tindrem unes fantàstiques ulleres de realitat virtual a les nostres mans i un univers ple de possibilitats.

×
Aquest mes et queden article/s gratuïts. Subscriu-te a Lúdica per tenir accés il·limitat i extres!