Hem de reconèixer que ens agrada rescatar els grans clàssics del videojoc passats per un procés de rejoveniment, sigui per reviure experiències d’infància o adolescència o per descobrir les velles glòries que mai vam arribar a jugar i comprovar si mereixen tants elogis… però això no amaga la manca d’originalitat i valentia que estan demostrant les empreses icòniques del videojoc. Aquest mes s’ha fet més palès que mai, amb uns títols que ens retornen al tombant del segle: dues recreacions i una nova entrega, vint anys després, del buscabregues per antonomàsia.

Altres videojocs d’aquest mes que ens semblen destacables són molt semblants, Gears Tactics (Windows, Xbox), un XCOM d’aquest univers de ficció, i XCOM: Chimera Squad (Windows), una mena d’epíleg de XCOM 2 cinc anys més tard del seu final, en el qual humans i alienígenes formen un grup d’operacions especials.


Final Fantasy VII Remake

Square Enix | PS4


Quan es tracta de referents tan reverenciats i tan icònics per a molts videojugadors, emprendre una recreació és una tasca arriscada. En primer lloc, perquè l’experiència original potser es va produir amb uns condicionants tecnològics molt més limitats però va suposar un moment culminant de l’entreteniment electrònic interactiu fins llavors i, a més, ha estat tresorejada per generacions durant lustres. Segonament, perquè en la translació d’aquella experiència, ara concebuda de nou, l’evolució tècnica pot emmascarar amb pirotècnia efectista una proposta jugable menys inspirada que l’original.

Square Enix ha eludit aquests errors. Final Fantasy VII Remake no és la recreació de l’aventura original sinó la reimaginació del primer tram d’aquella mítica aventura, desenvolupat amb una cura extrema pels detalls i caracteritzat per un gran amor als personatges (fins i tot aquells que tenien un paper més discret en el Final Fantasy VII del 1997) així com per Midgar, la megalòpoli fictícia que fa d’escenari i que té una entitat dramàtica equiparable a la dels principals protagonistes del joc. L’actualització del cèlebre tòtem del rol japonès és un títol veritablement notable que, tot i no ser una obra mestra, és un videojoc amb una història èpica amb lectura ecologista i ens brinda un dels millors sistemes d’acció mai concebuts en un JRPG, en què la sinergia entre els membres de l’equip d’herois i l’alentiment puntual de l’acció en temps real permet que el component estratègic sigui preponderant. No sabem encara quants seran ni quan apareixeran els propers episodis de FFVIIR, però sabem que estem parlant d’un relat que trigarem a veure complet però que acabarà tenint la forma d’un autèntic mosaic interactiu.


Resident Evil 3

Capcom | PS4, Xbox One, Windows


Capcom ha revisat un episodi potser menor de la seva saga de survival horror però molt recordat i col·locat a un lloc privilegiat de l’altar dels devots de la fe en Resident Evil. Malgrat que l’envergadura de la història no és ben bé la mateixa que la de Resident Evil 2, la cura en la factura de la reimaginació de Resident Evil 3: Nemesis, el tercer episodi numèric de la franquícia zombi per excel·lència és idèntica a l’esmerçada en l’entrega precedent. Si a Resident Evil 2 arribàvem a controlar fins a quatre personatges en el mode història canònic i sis personatges en els modes extra complementaris, a Resident Evil 3 controlem només dos personatges en el transcurs de l’aventura i s’ha ofert l’extra d’un mode multijugador asimètric en línia, competitiu i cooperatiu, Resident Evil Resistance, que s’ha servit com a acompanyament i té entitat independent i que obliga a contemplar totes dues propostes com a entitat diferenciada.

Hi ha hagut crítiques de videojugadors insatisfets que s’haurien estimat més que Capcom expandís d’alguna forma la història, però el retret és injust perquè el videojoc original també és més breu que la iteració anterior i perquè, tot i que se n’ha sacrificat alguna porció en la recreació, també hi ha hagut afegits que han enriquit el remake d’aquesta entrega. Com dèiem en començar, recentment hem ponderat quines són les implicacions d’afavorir recreacions d’obres antigues en detriment de projectes completament originals, però, si contemplem aquesta nova encarnació de Resident Evil 3 en la seva especificitat, hem de concloure que Capcom ha depurat la fórmula fins al punt de destil·lar un híbrid perfecte de survival horror i action survival. Entretingut, intens, amb un acabat tècnic i artístic esplèndid i molt rejugable. Un regal per als fanàtics de la sèrie i una invitació irresistible per als qui encara no la coneixen.


Streets of Rage 4

Dotemu, Guard Crush Games, Lizardcube | PS4, Switch, Xbox One, Windows


No és que els busca-raons clàssics en progressió lateral (o els “jo contra el barri”, digueu-ne com vulgueu) tinguin actualment gaire anomenada. El gènere és recordat i els amants dels videojocs retro hi juguem encara, però, malgrat l’existència de propostes ja no tan recents —però excel·lents— com Castle Crashers (The Behemoth, 2008), o Scott Pilgrim vs. the World: The Game (Ubisoft, 2010), l’esquema clàssic dels primers temps sembla haver passat a millor vida. Els Double Dragon (Technos, 1987), Golden Axe (SEGA, 1989), o Final Fight (Capcom, 1989) han deixat pas a uns beat’em up i hack’n slash molt evolucionats, com Devil May Cry, God of War o Bayonetta, entre altres, que tenen poc a veure en la seva jugabilitat amb els reis de les màquines recreatives de temps passats. Un dels grans busca-raons d’antany ha tornat, però. Streets of Rage, una de les velles llicències de Sega, reapareix vint-i-cinc anys després que se’n publiqués el darrer lliurament, i ho fa amb un videojoc que és una delícia per als maníacs repicabotons que enyoren els temps en què aconseguien escriure el seu nom al saló de la fama només amb cinc duros… després d’unes quantes sessions d’haver-hi invertit, segurament, unes quantes monedes més.

Streets of Rage 4 és una aventura beat’em up de formulació clàssica amb un acabat artístic molt vistós, en la forma d’uns dibuixos estilitzats i moderns però amb regust vintage i d’unes animacions fluïdíssimes. Unes fases tan vibrants com la banda sonora i uns quants modes de joc diferents arrodoneixen una proposta que en algun moment peca dels petits inconvenients del gènere (repetició excessiva de contrincants clònics, per exemple) però que està caracteritzada per una jugabilitat sòlida i un sistema de combat refrescant i addictiu. Un llançament deliciós per als més nostàlgics.

×
Aquest mes et queden article/s gratuïts. Subscriu-te per tenir accés il·limitat!