Recomanats de gener del 2021

Recomanats de gener del 2021

A l’article de recomanats del mes no acostumem mai a fer menció de videojocs rellançats ni remasteritzats (com Nioh 2: The Complete Edition, per exemple), però en aquesta ocasió no volem deixar passar l’ocasió de parlar de la recuperació d’un veritable clàssic recent que hauria quedat perdut als llims pels temps dels temps si la pressió dels videojugadors que en van gaudir en el seu dia (i la dels qui lamentaven no haver-ho pogut fer) no s’hagués fet sentir, incansablement, a les xarxes socials: Scott Pilgrim Vs The World: The Game. Parlem d’una joia en forma de busca-raons en progressió lateral a la manera de la vella escola, amb gràfics pixel art a càrrec d’un equip liderat pel cèlebre animador australià Paul Robertson i banda sonora chiptune punk signada pels inconfusibles novaiorquesos Anamanaguchi. Durant gairebé una dècada, el magnífic videojoc basat en el còmic de Brian Lee O’Maley només l’han pogut gaudir els qui van adquirir-lo en el seu dia en format digital a les botigues digitals de PlayStation 3 i Xbox 360, però ha estat reeditat (per a PC, Switch, PS4, Xbox One i Stadia) amb l’afegitó de “Complete Edition“. Ara podeu recuperar un títol que va desaparèixer de les botigues online i que no va tenir edició física. I si no el vau poder jugar, us convidem a llançar-vos-hi. El joc es gaudeix especialment en companyia de fins a tres amics més, tant davant d’una mateixa pantalla (cosa difícil en aquests moments) com en línia.

Han sortit videojocs que ens han interessat però que no ens han convençut prou per recomanar-los, com el metroidvània de píxels com punys Olija, que malgrat un combat refinat i un aspecte sonor amb identitat, es queda en un passatemps senzill que ofereix poc més del que hi ha a la demo. Nuts, una aventura d’observació d’esquirols, tampoc ha complit les expectatives que els seus mateixos creadors havien creat comparant-se amb Firewatch. No en té ni la bellesa, ni l’aspecte contemplatiu ni molt menys la narrativa; és una repetició d’una rutina que consisteix en colocar càmeres de dia i revisar les gravacions de nit.

Una proposta que s’escapa de la resta i que està bé com el que és, un walking simulator estricte de vocació més artística que lúdica, és Sunlight, un breu passeig per un bosc pintat amb grans pinzellades a l’estil impressionista mentre una desena de veus que es van intercanviant relaten una críptica història.



The Medium

Bloober Team | Xbox Series X/S, Windows


Què veu una mèdium que la resta no podem percebre? Aquesta qüestió vertebra el disseny d’aquesta particular aventura de misteri i terror psicològic mitjançant un recurs original: dividir la pantalla per mostrar alhora el món real i la dimensió paral·lela dels esperits. Aquest espai, que, si heu vist Stranger Things, us recordarà a la dimensió anomenada The Upside Down, però que està inspirat en l’obra surrealista de l’artista polonès Zdzisław Beksiński, és on queden atrapats alguns esperits amb temes pendents. La protagonista té la capacitat de percebre i interactuar amb aquest altre pla de la realitat simultàniament (i ocasionalment moure’s només allà), així com d’intuir on son les coses que no es veuen a simple vista (molt útil per trobar claus amagades). Amb aquestes habilitats The Medium planteja trencaclosques de realitat dual, diàlegs amb esperits i permet desvetllar episodis sinistres del passat.

Inspirat en Silent Hill (1999) —n’ha fet la música el mateix Akira Yamaoka—, la càmera no la controla el jugador, sinó que té posicions fixes o segueix la protagonista amb tràvelings. Aquest retorn als orígens del gènere xoca amb el costum actual i pot desorientar, però permet que els plans estiguin muntats com volen els creadors, dotant d’un caràcter cinematogràfic a l’experiència i esdevé un recurs per potenciar la tensió. El relat arranca fort amb una introducció colpidora i ens porta a l’escenari on transcorre gairebé tota la trama, un hotel abandonat que amaga un terrible passat. Els creadors de Layers of Fear (2016), Observer (2017) i Blair Witch (2019), totes tres obres en primera persona, s’han superat aportant idees noves i aprofitant-ne de velles per crear una obra memorable mecànicament i narrativa.

—Marc Angrill


Hitman III

IO Interactive | PS4, PS5, Xbox One, Xbox Series X/S, Windows


La història de l’Agent 47 arriba a la seva fi… si més no de moment. I el tancament de la sèrie, reiniciada per IO Interactive el 2012, està a l’altura de les aventures d’un dels personatges més emblemàtics dels videojocs d’acció i sigil. Tot i que hi ha símptomes que la fórmula s’ha espremut al màxim i que la clausura arriba en bon moment i és assenyada, el disseny de nivells, un dels apartats més memorables de la present trilogia, segueix sent un dels puntals de la proposta i ofereix en aquest episodi alguns dels millors escenaris i reptes més exigents que recordem haver protagonitzat encarnant l’assassí 640509-040147.

Hitman III és l’entrega amb millor apartat gràfic i artístic, no és debades que ens trobem en un joc a cavall entre dues generacions. Malgrat que no hi ha grans novetats jugables i l’atractiu és la depuració de la recepta que ha convertit els jocs de Hitman en clàssics, hi ha alguns entorns en què l’estudi ha experimentat, introduint uns elements de sandbox amb què anteriorment la llicència només havia coquetejat molt tímidament, que serveixen per trencar encara més amb la linealitat i conviden a explorar mentre anem guixant noms de la llista negra. Un bon colofó per a una saga memorable.

—Jan Ros


Tohu

Fireart Games | Windows, PS4, Switch, Xbox One


El 2019, l’estudi polonès Fireart Games va debutar amb Spirit Roots, un videojoc de plataformes i acció que potser no destacava especialment com a exponent del gènere, però que cridava l’atenció pel seu apartat visual. Amb el seu segon projecte, aquest petit desenvolupador independent planteja una aventura gràfica tradicional que, tot i que presenta alguns trencaclosques imaginatius des del punt de vista jugable, és, de nou, amb l’apartat artístic que captiva.

Les pantalles de Tohu ens transporten a un univers de planetes pisciformes amb escenaris plens de detalls i poblats per personatges tendres i carismàtics. L’obra té l’aparença d’un conte il·lustrat animat, reminiscent d’alguns referents recognoscibles i innegables (Maurits Cornelis Escher o els treballs d’Amanita Design, per exemple) però sintetitzats d’una forma nova, atractiva i definitòria d’un estil que ens ha seduït i que ens farà estar atents a les noves propostes de l’equip.

—Jan Ros