Recomanats de novembre 2020

Recomanats de novembre del 2020

El penúltim mes de l’any ha arribat marcat pel llançament de les noves consoles i tan carregat de novetats interessants que ha estat tot un repte poder-les provar i seleccionar-ne tres per al podi de recomanats, la qual cosa ens obliga a ser sintètics per no deixar de ser exhaustius amb la resta de bons exponents d’oci electrònic que ens han passat per les mans. Així que… anem per feina!

Yakuza: Like a Dragon, la nova iteració de la sèrie de rol de Sega centrada en els crims, les intrigues, i traïcions dels baixos fons de la màfia japonesa ens posa aquest cop en la pell d’Ichiban Kasuga, un pinxo de poca volada acabat de sortir de la garjola després de complir íntegrament una pena per un delicte que no ha comès. En ser alliberat, Kasuga descobreix que ha guardat silenci per encobrir algú que l’ha traït i que ha destruït el seu clan. El treball de Ryu Ga Gotoku Studio suposa la necessària i exitosa renovació d’una franquícia sòlida ancorada en una tradició que començava a pesar massa. Hi ha multitud de missions i de personatges i també sorpreses: els combats beat’em up esdeven batalles per torns, un canvi extravagant, però que funciona en el context de l’acció. Ah, i el protagonista és un fanàtic dels videojocs (especialment de Dragon Quest i Final Fantasy)… i un capsigrany encantador.

Giant Squid, el desenvolupador indie responsable del fantàstic videojoc de descoberta submarina ABZÛ, presenta The Pathless, centrat també en part en l’exploració (arran de terra o bé aèria), però alhora equilibrada amb acció i sigil, trencaclosques i combats. L’aventura té lloc en un ampli entorn forestal de fantasia. Encarnem un mestre arquer que, ajudat pel vol i la visió espiritual d’una àliga aliada, s’enfronta a grans enemics. Amb una estètica propera a la de l’anterior títol de l’estudi però també a alguns treballs de thatgamecompany, com Journey, el joc presenta moments d’èpica similars que recorden els de Shadow of the Colossus i enfrontaments amb caps de final de fase similars als de The Legend of Zelda: Breath of the Wild. Malgrat que els referents són tan evidents com innegables, és una bellíssima delícia jugable.

Esperàvem amb ganes Hyrule Warriors: Age of Calamity (Switch) perquè ens va enamorar The Legend of Zelda: Breath of the Wild i la promesa de poder tornar a Hyrule en el temps en què va esclatar el Gran Cataclisme era extraordinàriament temptadora, malgrat la naturalesa d’un gènere, el musou, que es basa en una premissa més aviat repetitiva (això és la successió d’embats d’hordes d’oponents, cada cop més nombroses i integrades per rivals més forts). Tot i que hem quedat satisfets per l’apartat jugable del treball de Koei Tecmo i Omega Force, trobem que en la seva faceta d’episodi de la franquícia el seu pes específic el converteix en una addició prescindible que, almenys en aquest sentit, potser hauria pogut oferir bastant més. Això sí, ens ha fet venir unes ganes enormes que The Legend of Zelda: Breath of the Wild 2 sigui llançat d’aquí a poc i que el puguem estrenar aviat.

Aquest mes també hem pogut jugar a dos interessantíssims videojocs de plataformes. D’una banda, Sackboy: A Big Adventure, que suposa el retorn del carismàtic ninot de pana de LittleBigPlanet. En aquesta ocasió, Sumo Digital pren el relleu de Media Molecule i fa saltar Sackboy de les (mal anomenades) 2,5 a les 3D, un canvi que afavoreix i innova una llicència que va estrenar-se amb PlayStation 3 i que ara acompanya l’inici de la singladura de PlayStation 5. D’altra banda, també hem pogut gaudir d’Astro’s Playroom. No és només un plataformes excel·lent, es tracta d’un veritable homenatge als videojugadors que han seguit PlayStation (no només per les franquícies exclusives i els dispositius de Sony, també hi ha referències a alguns videojocs multiplataforma que han caracteritzat PlayStation). És gratuït per a tots els usuaris de PS5 i presenta una sèrie de noves possibilitats d’interacció centrades en la retroalimentació hàptica del comandament de la nova videoconsola de Sony que resulten especialment interessants. Tenim present que són pocs els videojocs que fan ús d’algunes facetes i funcionalitats exclusives d’alguns dispositius de Sony (com ara el botó-tauler tàctil del comandament de PlayStation 4, per no parlar del tauler posterior de PlayStation Vita) però trobem prometedores aquestes noves possibilitats d’interacció si els desenvolupadors en treuen partit.

La saga Kingdom Hearts ha destacat sempre per les partitures de la seva esplèndida banda sonora; Kingdom Hearts: Melody of Memory potser és una entrega poc usual, si ens fixem en el seu apartat jugable, però suposa un homenatge deliciós a l’obra de la compositora Yōko Shimomura. Aquest videojoc de ritme i acció se centra en una mecànica jugable més propera a Guitar Hero que a la resta d’episodis de la llicència de Disney i Square. Malgrat la seva manca d’aspiracions, justament per això resulta tan accessible com entretingut.

I no solem fer referència a les iteracions gairebé anuals de videojocs esportius o de simulació més que puntualment, però creiem que paga la pena esmentar Dirt 5 (PC/Xbox One). En aquesta ocasió, tot i el realisme de gràfics i físiques, Codemasters Cheshire aposta clarament i sense complexes per la jugabilitat arcade. Això suposa un cert trencament respecte de l’entrega anterior, que equilibrava la proposta amb una faceta de simulació. Aquí ja no hi ha mitges tintes, els puristes de la conducció potser poden veure’s decebuts, però tothom qui vulgui curses vibrants, accessibles, ràpides i derrapar com un boig per tota mena de pistes pot passar-s’ho pipa amb un joc que ens ha fet prémer gas a fons i que continuarem esprement les properes setmanes.



Demon’s Souls

Bluepoint Games, SIE Japan Studio | PS5


Un dels títols més atractius que acompanyen el llançament de la PlayStation 5 és la recreació del joc de rol Demon’s Souls, l’origen de Dark Souls i tots els seus derivats. Quan es va publicar l’original el 2009 per a la PS3 va tenir una recepció freda; era un projecte arriscat, que From Software havia donat per fracasat i que Hidetaka Miyazaki —ara director de l’estudi— va reconduir volcant-hi totes la seva creativitat. Amb el temps, Demon’s Souls va anar adquirint la categoria de joc de culte i amb l’èxit creixent de la saga Souls és lògic que ara, amb un rentat de cara, tingui l’acollida que es mereix. I és que Demon’s Souls conté tots els elements característics dels Souls: l’èpica apocalíptica, els escenaris fantàstics amb un disseny de nivells genial, l’ambientació tètrica, personatges i monstres memorables, combats que requereixen tècnica i, és clar, una dificultat no ajustable implacable. La història ens situa al regne de Boletaria, d’aire baixmedieval, que ha estat engolit per una boira demoníaca després que el seu rei despertés un gran dimoni que reclama totes les ànimes. Encarnem un heroi o heroïna que ens podem personalitzar que s’endinsa al cor de Boletaria amb la missió de derrotar el mal que s’exten inexorablement i amenaça d’engolir el món.

Per si algú ho dubta, no és una proposta per a tots els públics. Entre la dificultat i l’atmosfera tenebrosa, és un repte dur que només es pot superar amb paciència i una voluntat de ferro, però, encara que sovint sigui frustrant, també és gratificant i ofereix molts motius per no voler abandonar aquest món espectacular, que és una delícia visual. Hi ha hagut, d’altra banda, un refinament necessari de les mecàniques i els controls per ser jugat ara i que no sembli una reliquia sense perdre res de l’essència original.

—Marc Angrill


Marvel’s Spider-man: Miles Morales

Insomniac Games | PlayStation 4, PlayStation 5


Els lectors dels còmics de Marvel fa temps que coneixen Miles Morales. El nou Spider-Man va debutar el 2011 a la línia ‘Ultimate’, una realitat alternativa en què Peter Parker, l’Spider-Man original, moria en combat (o no) després d’uns anys de trajectòria. Inspirat per la carrera contra el crim i les proeses de l’heroi desaparegut, Miles, un altre adolescent amb poders de procedència similar, n’adoptava el pseudònim i en reprenia la lluita. Amb el temps, Morales no només es va convertir en un digne successor de Parker sinó que va renovar el vell mite i es va acabar incorporant a la continuïtat central de l’Univers Marvel, on no només comparteix àlies amb un Peter Parker adult, en perfecte estat de forma i en actiu, sinó que és un dels membres més valuosos del que s’ha anomenat Spider-Verse, una veritable teranyina de superherois emparentats per un tòtem compartit i facultats més o menys anàlogues. Dels còmics, Miles Morales va saltar a la televisió, més tard al cinema. I, finalment, als videojocs. És aquell veritable entramat transmèdia de què us parlàvem fa un temps.

El setembre de 2018, Insomniac Games va presentar en exclusiva per a PlayStation 4 un títol excel·lent que adaptava a l’entreteniment electrònic interactiu les aventures de l’Home-Aranya amb un encert i un nivell de qualitat i de realisme que ni els millors intents anteriors no havien arribat a esgarrapar. En aquesta nova encarnació, Peter Parker i Miles Morales eren personatges propers, tots dos colpits per la pèrdua personal. Cap al final de l’aventura, vèiem com en Peter tenia ocasió de començar a instruir a Miles en l’ús d’uns poders acabats d’estrenar.

El nou Marve’ls Spider-Man: Miles Morales parteix de l’èxit de l’anterior videojoc i, tot i la major brevetat (vet aquí l’únic punt negatiu), amplia la proposta jugable amb una fórmula enriquida en què els poders biolèctrics i de camuflatge de Miles Morales són l’estrella i suposen no només una addició refrescant sinó un complement espectacular i realment divertit per a una mecànica que ja era ben sòlida. Amb una gran varietat de missions secundàries –però menys repetitives i més rellevants en conjunt–, gran espectacularitat gràfica (especialment a PS5, però també a PS4), una banda sonora engrescadora que connecta amb el tarannà del protagonista i nous racons de Manhattan per explorar amb major deteniment (el Harlem hispà, singularment), Marvel’s Spider-Man: Miles Morales és la constatació definitiva que els videojocs poden ser un magnífic terreny a explorar per als superherois del còmic. En la millor tradició de triomf i tragèdia de la cèlebre Casa de les Idees, l’argument presenta uns personatges propers (amb què el videojugador pot identificar-se, i que alhora són extraordinaris i inspiradors) i una trama que augura tant la presentació de nous desafiaments per als dos herois aràcnids ben aviat com l’ampliació progressiva de l’ambiciós ‘Gamerverse’ de Marvel.

—Jan Ros


Assassin’s Creed Valhalla

Ubisoft Montreal | Xbox One, Xbox Series X/S, PS4, PS5, Stadia, Windows


Consolidant el rumb cap al rol de món obert que va emprendre Assassin’s Creed Origins i va seguir Assassin’s Creed Odyssey, aquest Valhalla és el més convincent de les tres últimes entregues. El sigil i les plataformes han estat relegats a un tercer pla, sovint opcional, i deixen lloc a una aproximació al modus vivendi dels vikings, les infames incursions de pillatge, que dirigirem al comandament del nostre clan. Amb el botí desenvoluparem el nostre assentament. La trama de fons de tot Assassin’s Creed, la lluita entre Templers i Assassins al llarg de la Història, s’hi ha inserit amb la màxima subtilesa, i s’hi barregen moments de deliri mitològic molt interessants aprofitant la popularitat de la cultura nòrdica.

Cal dir que aquest joc no existiria si no fos per l’èxit de la sèrie de televisió Vikings, i tant l’argument com els personatges i la identitat estètica en són la prova més evident. Si en sou seguidors, doncs, el joc us atraurà de seguida. Aquesta influència tan marcada ha permès traslladar els ingredients saborosos de la sèrie al videojoc per enriquir la narrativa amb intrigues polítiques, relacions familiars i un to més fosc i brutal que a les altres entregues de la saga. La representació audiovisual de l’Anglaterra de l’Alta Edat Mitjana et deixa boca-badat i és el reclam més evident i constant, un context històric de xoc entre pobles invasors sobre les ruïnes de l’Imperi Romà i els pobles autòctons. Com tots els títols d’Ubisoft recents, és una proposta plena d’objectius secundaris que demana moltes hores però una mica més entretingudes que en les entregues anteriors. Ah, i no podien faltar els bugs, que a vegades són divertits i d’altres desesperants.

—Marc Angrill