Recomanats de novembre del 2021
Exo One

Recomanats de novembre del 2021

Ens podem preocupar de debò si ni tan sols Rockstar és capaç d’evitar llançaments trencats. Si ja veniem decebuts amb Cyberpunk 2077, aquest novembre Grand Theft Auto: The Trilogy, que no és més que un reciclatge d’obres clàssiques a càrrec de Grove Street Games, s’ha posat a la venda en condicions tècniques inacceptables fins al punt que Rockstar ha hagut de demanar disculpes.

Un altre fracàs sonat ha estat Battlefield 2042, que a més de problemes tècnics és una entrega que no aporta pràcticament res de propi, perquè no té campanya, substitueix les classes per unes especialitzacions que només tenen de particular un poder especial i ofereix uns pocs mapes i un mode de joc nous, sent tota la resta reciclats d’entregues anteriors. El més interessant és el subjoc Portal, que permet personalitzar escenaris de diverses èpoques a partir dels anteriors Battlefield i crear modes de joc d’allò més esbogerrats. Però clar, això dependrà dels jugadors, DICE cobra com un nou títol una remescla dels anteriors.

Paradoxalment, la competència directa, Call of Duty: Vanguard, que pertany a una de les sèries de videojocs més recicladores i repetitives, ha resultat una entrega més completa. Ofereix una campanya i un multijugador que inclou un mode cooperatiu de zombis nazis. Tampoc destaca per la originalitat, però el conjunt és més que correcte.

No podem passar per alt el llançament català Treasures of the Aegean, d’Undercoders, un metroidvània d’exploració ambientat a l’arxipèlag greg de Santorini que es desenvolupa en bucles temporals durant els quals hem d’anar descobrint racons i misteris d’una illa fantàstica sorgida del mar.

A la redacció de Lúdica n’hi ha que pertanyem a aquella lleva que va créixer acompanyada pels dibuixos animats dels Barrufets les sobretaules dels caps de setmana, de manera que un videojoc protagonitzat per les carismàtiques criaturetes creades per l’insigne dibuixant belga Pierre Culliford, més conegut amb el sobrenom artístic de Peyo, suposa tot un salt al passat. Això sí, The Smurfs: Mission Vileaf , de l’estudi francès OSome Studio, no té un filtre vintage. Tot i que conté passatges que recorden grans exponents del gènere de plataformes i exploració amb escenaris tridimensionals, el seu enfocament és inequívocament modern. La posada en escena és propera a Els Barrufets: El poble amagat (2017) o la sèrie de Nickelodeon (2021), les darreres encarnacions audiovisuals dels follets blaus, a càrrec, d’una banda, de Sony Animation i, de l’altre, de Dupuis Audiovisuel, IMPS i Peyo Productions, respectivament.

El plantejament és senzill: podem controlar la Barrufeta, el Barrufet de les Ulleres, el Forçut o el Cuiner i hem d’avançar tot desbrossant el bosc i eliminant-ne les males herbes: hem de fumigar el sumac verinós que en Gargamel ha escampat pertot i alliberar la resta del poble Barrufet. El punt fort de l’aventura és, justament, la translació del món pintoresc de la franquícia infantil, amb els seus personatges i aspecte emblemàtics. Això sí, per la seva dificultat (segurament massa elevada per a la quitxalla i alhora massa fàcil per als adults), es tracta d’una proposta especialment indicada per jugar-hi en família: és quan grans i petits fan equip quan millor es gaudeix. Per això, tot i que compta amb un mode cooperatiu limitat (en què el segon jugador controla un robotet volador que pot fer tasques de suport) considerem una llàstima que hagi estat concebuda, sobretot, com a aventura per a un sol jugador. És un joc que ens ha barrufat, que quedi clar… però podria haver-nos barrufat encara molt més.



Unpacking

Witch Beam | Windows, Mac, Nintendo Switch, Xbox One


Capses, capses i més capses! Qui mai ha fet una mudança, ja sap de què va la cosa. Ara bé, qui hauria dit que una cosa tan pesada, pogués arribar a ser divertida? La resposta a aquesta pregunta ve da la mà de l’estudi Witch Beam amb una proposta encantadora i de caràcter íntim. En efecte, amb Unpacking, conviden els jugadors a fer un recorregut pels espais que ha habitat una noia al llarg de la seva vida, tot desfent capses de mudança i col·locant els objectes que hi anem trobant. El repte, doncs, consisteix a trobar el lloc adequat per a cada ítem que surt de les capses. Fàcil, oi? No ho és tant, ja que, a mesura que la nostra protagonista es fa gran i deixa la seva habitació de nena petita per anar a parar a un pis d’estudiants o a compartir casa amb una parella, l’espai que tenim disponible s’anirà reduint, ja que les lleixes, armaris i calaixos ja estaran parcialment ocupats.

Unpacking ofereix una experiència de joc senzilla i pausada, l’estudi la titlla de “zen”. No obstant, no us deixeu enganyar pel disseny tan minimalista del joc, ja que aquesta petita obra mestra aconsegueix transmetre tota la vida i evolució d’un personatge que no veiem mai exclusivament a través dels objectes i espais que anem descobrint. A partir d’aquelles coses que la nostra protagonista decideix conservar i de les noves que va adquirint, en podrem fer un dibuix mental de quina és la seva trajectòria professional i quines són les seves aficions i passions.

És més, no seria gens estrany que aquesta obra tan detallista provoqui la nostàlgia en més d’un jugador, ja que les situacions que planteja i els objectes que mostra —la majoria amb referents reals i tan icònics com un ninot de la marca Trolls o unes botes Dr. Marten’s— són tan reconeixibles com per portar-lo a un viatge pel seu propi passat.

Podeu veure el nostre gameplay d’Unpacking a Twitch.

—Luise Schlesier


Exo One

Exbleative | Xbox Series, Windows, Xbox One


De les propostes més humils en poden sorgir experiències sorprenents. En aquest cas, és una combinació d’un joc estil marble amb un context d’odissea espacial, una entesa entre la simplesa mecànica i la poètica de la immensitat còsmica. El jugador controla una nau esfèrica que roda i té tres habilitats locomotores que cal dominar per atravessar vastos paisatges de planetes llunyans. La més important és la capacitat d’augmentant la seva massa, però no el volum, fins a deu vegades, cosa que provoca una forta atracció gravitacional, que activada en pendents genera un gran impuls. Un cop agafada la inèrcia necessària per sortir disparats cap en l’aire a la següent costa amunt, pots aplanar l’esfera per planar durant una estona i, si és possible, aprofitar corrents d’aire. Per últim, pots fer un doble salt tant a terre com en l’aire per guanyar una mica d’alçada ràpidament.

Els punts forts d’Exo One són clarament el plaer de dominar el moviment d’alternar caigudes i enlairaments fins a trencar la barrera del so, així com els paisatges oberts dels diversos exoplanetes, que et deixen bocabadat. Hi ha mons oceànics, volcànics, gasosos i, fins i tot un nivell compost per diversos asteroides. La meta sempre és un raig de llum a l’horitzó. L’argument, per contra, és una críptica successió de flaixos d’imatges i veus d’una tripulació d’una missió espacial perduda; no és més que un afegit que dota el viatge d’una capa més de misteri i melangia, més que de narrativa. En qualsevol cas, si teniu certa debilitat pels paisatges còsmics, us fascinarà.

—Marc Angrill


Forza Horizon 5

MercurySteam | Nintendo Switch


No som gaire donats a destacar videojocs esportius, com sabeu si fa un temps que ens seguiu. I no pas per cap animadversió estranya no confessada, sinó perquè, donada la naturalesa cíclica de bona part de les llicències d’aquest àmbit, amb lliuraments cada temporada, els considerem unes obres que rarament paga la pena d’abordar des de la nostra perspectiva. Coneguda d’entrada per tothom la fórmula de cada proposta i malgrat la lògica i necessària renovació, els al·licients per destacar un videojoc esportiu han de ser —considerem— ben remarcables. Ara bé, de tant en tant i quan trobem que el títol en qüestió s’ho val de debò, ens permetem de fer algunes excepcions a aquesta espècie de regla no escrita. Forza Horizon 5 és una d’aquelles ocasions en què paga la pena de trencar els costums establerts.

A Forza, el centre de la proposta són els cotxes, i al darrer Horizon n’hi ha un fotimer de recreats al detall, per triar i remenar, recreats amb tot detall. La gran varietat de desafiaments i opcions del joc en línia fan que ens trobem no només davant d’un dels millors jocs d’aquest desembre i de l’any, sinó també amb un d’aquells títols al qual estem convençuts que anirem tornant cíclicament. Perquè sobre aquest apartat podríem fer-ne tot un assaig: batre’s amb els amics és tota una cerimònia per a molts adeptes a la saga, i l’experiència és tan divertida i gratificant que no només recorda com vam xalar amb entregues precedents, és que fins i tot sembla que alguns dels moments èpics de conducció que la sèrie ens ha donat en el passat i que vam tresorejar, s’han aconseguit condensar, reproduir i augmentar. El vessant arcade de les curses i també de la proposta jugable (amb un nou sistema de progressió que anima els jugadors a centrar-se en les funcions que més atractives els semblen i de les quals gaudeixen més) és una delícia per als fanàtics dels jocs de motor, però especialment per qui vol un videojoc de curses automobilístiques sense complicacions i se li entravessa la simulació massa pura.

Com a escenari del joc de conducció de PlayGround, Mèxic ofereix un repertori amplíssim d’entorns, tant naturals com urbans. De la selva al desert, passant per ruïnes asteques, boscos, carrers polsegosos… En molts moments, per molt que es tracti d’un títol concebut per córrer de valent prement gas a fons, el desplegament tècnic és tal (hi destaquen les condicions lumíniques i efectes climatològics) l’espectacle visual fa venir ganes d’aturar el vehicle i contemplar el panorama.

En definitiva, un Forza magnífic, que havia de ser al podi del mes i una raó excel·lent per saltar-nos l’hàbit de proscriure els títols esportius.

—Jan Ros