Arranquem la pentinada a les novetats del mes anterior amb un gran títol d’estratègia que finalment hem deixat fora del podi però que ben bé hi podria ser: Crusader Kings III (PC). És un videojoc enfocat a un públic molt concret i reduit que aprecia molt la fidelitat històrica i les possibilitats de retorçar-la segons avança la teva dominació mundial. Cal destacar les millores substancials en les interfícies i les mecàniques de sempre.

Menys interessant ens ha semblat Spellbreak (Nintendo Switch, PS4, Xbox One i Windows), un battle royale gratuit més que l’únic gir que aporta al gènere és substituir les armes per la màgia. És un joc correcte i pot entretenir com qualsevol de similar, però probablement no seduirà als jugadors habituals dels battle royale més populars.

També han sortit seqüeles de videojocs independents relativament importants com és el cas de Spelunky 2 (PlayStation 4, Microsoft Windows) i Serious Sam 4 (PS4, Xbox One, Windows, Stadia, Linux, macOS). En un altre moment haurien destacat, però en aquest context de saturació la seva proposta continuista és poc atractiva pels qui no han jugat als anteriors.

Mafia: Definitive Edition (PlayStation 4, Xbox One, PC), la recreació del clàssic noir d’Illusion Softworks, demostra un respecte reverencial pel referent original. Gairebé vint anys separen aquell veritable tòtem dels videojocs d’acció en tercera persona de la seva actualització. Encarnàvem Thomas Angelo, un conductor de taxi que es veu empès a incorporar-se a les files d’una organització criminal italoamericana durant els anys 30; tot i que en l’aspecte narratiu l’original ja despuntava, els avenços i les millores encara han incrementat més el poder absorbent de la seva trama. Això sí, hi ha alguns petits problemes tècnics que embruten el resultat final… i que haurien d’haver estat resolts en un videojoc que duu “Definitive Edition” al títol.

I com que estem a l’era de les remasteritzacions no pot faltar una bona tanda de clàssics amb un rentat de cara: Commandos 2 & Praetorians: HD Remaster Double Pack (PS4 i Xbox One, prèviament a PC), Crysis Remastered (PS4, Xbox One i PC). Són obres que van deixar petjada i que està bé poder reviure o descobrir amb un aspecte més maco. Nintendo ha aprofitat el 35è aniversari de Super Mario per vendre la compilació Super Mario 3D All-Stars (Nintendo Switch), que inclou Super Mario 64 (1996), Super Mario Sunshine (2002) i Super Mario Galaxy (2007) amb millores de resolució.



Iron Harvest

King Art Games | PC, PS4, Xbox One


Iron Harvest és un videojoc d’estratègia en temps real basat en l’univers 1920+, una ucronia dieselpunk en la qual la tecnologia militar es dispara després de la 1a Guerra Mundial i Nikola Tesla crea una ciutat plena de màquines molt avançades. Aquest univers el va crear l’il·lustrador polonès Jakub Różalski i ja hi ha un joc de taula basat en ell anomenat Scythe.

Les mecàniques d’Iron Harvest són calcades a les del videojoc d’estratègia en temps real Company of Heroes, la qual cosa garanteix que funciona bé pels amants del gènere tot i que no arriba a la mateixa qualitat en alguns aspectes i que arriba a cremar pels atacs enemics constants i la quantitat de microgestió simultània. Bàsicament es tracta de crear unitats, capturar punts estratègics del mapa i destruir la base enemiga, tot i que el mode campanya ofereix un munt de missions diverses basades en controlar personatges singulars o enfocant la missió de forma defensiva o ofensiva sense dependre d’una base.

La història està força treballada i es divideix en tres subcampanyes que corresponen a les tres faccions: Polania, Rusviet i Saxony, que com és evident equivalen a Polònia, Rússia i Alemanya. El planter de personatges i les cinemàtiques enforteixen un guió senzill però efectiu. Iron Harvest és un joc que no arriba a ser excel·lent, però que és inconfusible gràcies a una potent estètica retrofuturista. Els dissenys de les unitats són molt vistosos i les animacions espectaculars, especialment quan un bípode mecànic gegant ensorra els edificis al seu pas, un espectacle digne de veure.

—Marc Angrill


Tony Hawk’s Pro Skater 1+2

Vicarious Visions | PS4, Xbox One, PC


Després de refer Crash Bandicoot amb èxit, Vicarious Visions ha refet no un sinó dos clàssics de la PlayStation 1. La sèrie de patinatge Tony Hawk va tenir un impacte estratosfèric a la cultura popular del canvi de segle i va provocar que un munt de nens i no tant nens sortissin a pelar-se els genolls al carrer per emular el que feien prement botons a casa. Tony Hawk’s Pro Skater 1+2 conserva intacte la proposta purament arcade que tanta diversió ens oferien els títols originals; no es tracta de simular les físiques del món real, sinó de poder realitzar una concatenació de trucs i salts impossibles amb només una mica de pràctica.

La sensació de reviure el mateix joc és una delicada aparença construïda a partir dels mateixos escenaris, la banda sonora de rap i skate punk (amb algunes cançons noves), els combos de sempre i fins i tot la barra d’equilibri antiquada que apareix en determinats trucs, però tot plegat ha estat fet des de zero amb la tecnologia actual que permet que tot llueixi millor que mai i s’hi han afegit un bon grapat d’ajustos de jugabilitat, reptes, noves opcions multijugador, personalització d’avatars i un editor d’escenaris.

—Marc Angrill


Marvel’s Avengers

Crystal Dynamics, Eidos-Montréal et al. | PC, PS4, Stadia i Xbox One


El grup integrat pels “Herois Més Poderosos de la Terra” dóna nom a una aventura d’acció i rol en tercera persona en què destaquen l’espectacularitat dels combats, la narrativa –propera als films de l’Univers Cinematogràfic de Marvel– i les possibilitats de personalització de cadascun dels membres dels Avengers. A més de la campanya en solitari, el joc compta amb un mode cooperatiu en xarxa que permet compartir missions amb fins a tres amics més. Una de les novetats refrescants és que el mode història està protagonitzat per Ms. Marvel, la carismàtica Kamala Khan, un personatge bastant nou però que ha fet fortuna i que, més enllà dels còmics, demostra aquí que pot encapçalar perfectament el repartiment d’un títol caracteritzat per un planter de superherois tan extens com el que Crystal Dynamics i Square Enix.

Les diferències entre cadascun dels personatges són notables, podem especialitzar les seves habilitats com millor ens sembli (cosa que fa que triar una alineació concreta segons el perfil de cada missió esdevingui fonamental i que els personatges que desenvolupi cada jugador puguin ser bastant diferents entre ells, així com, conseqüentment, l’experiència de joc de cadascú, en funció de les facetes que cada videojugador decideixi potenciar). L’acció s’adequa al nivell de poder dels nostres personatges, i això és interessant, per una banda, perquè fa difícil que trobem que hi hagi cap moment en què l’aventura deixi de ser un repte, però alhora compromès, perquè de vegades fa que tinguem la sensació que els nostres herois i els seus talents respectius no evolucionen realment.

Volem deixar clar que Marvel’s Avengers és un videojoc concebut com a servei i que, doncs, a hores d’ara ofereix un contingut que és satisfactori com a punt de partida però que pot decebre els qui s’esperin un joc complet d’entrada. Com ha passat, per exemple, amb Star Wars: Battlefront II, és només amb el temps que el producte arribarà al seu punt àlgid, mercès a l’expansió contínua a través d’actualitzacions sovintejades amb nou contingut. És per això que és arriscat de recomanar-lo ara: el que ofereix actualment és entretingut i promet, però serà amb la perspectiva d’uns quants mesos que podrem oferir un veredicte complet sobre el joc. El joc ens ha agradat, hi seguirem jugant i trobem que demostra, com abans ho han fet Batman: Arkham Asylum o Marvel’s Spider-Man, que queden enrere els temps en què els videojocs protagonitzats per superherois de còmic havien de ser gairebé necessàriament videojocs mediocres. Ara per ara, es tracta d’un títol indicat especialment als fanàtics del principal supergrup de Marvel.

—Jan Ros

×
Aquest mes et queden article/s gratuïts. Subscriu-te per tenir accés il·limitat!