Recomanats de setembre del 2022

Recomanats de setembre del 2022

Un any més, seguim sense parlar de FIFA 23. I no passa res, ja en parlen altres mitjans. Nosaltres anem a la nostra i ens fixem en propostes que ens aporten altres coses. Si pot ser i no és molt demanar d’aquesta indústria, que siguin noves. Amb aquest propòsit, us portem tres ressenyes dels títols que clarament ens semblen més rellevants d’entre les novetats publicades el setembre.



Return to Monkey Island

Terrible Toybox | Windows, Mac OS, Switch


Monkey Island és, sens dubte, un dels títols més icònics i celebrats del món dels videojocs. Guybrush Threepwood protagonitza les 6 entregues d’aquesta sèrie d’aventures gràfiques on personatges, escenaris i el to còmic són temes recurrents, però els canvis de direcció en les diferents entregues han resultat en un ventall de jocs considerablement distint. Amb Return of Monkey Island torna el creador original, Ron Gilbert, per oferir-nos una de les seqüeles més esperades dels últims vint anys i des de Lúdica no hem pogut evitar fer-ne un tastet.

Després de les aproximacions més cinemàtiques dels últims jocs, Return to Monkey Island torna al format clàssic del joc original amb una proposta de “point and click” amb càmera semi-fixa i trencaclosques exigents, però amb funcions modernitzades, com l’adhesió d’un mode casual que evita les seccions amb més dificultat, l’opció de rellegir diàlegs o de consultar una agenda amb les tasques a realitzar. Aquests nous elements ofereixen als jugadors l’oportunitat d’una experiència més acollidora al gènere però mantenint a la vegada l’essència original.

Malgrat aquestes adaptacions, Return to Monkey Island és, per damunt de tot, un joc en conversa amb els jugadors veterans del gènere i, en especial, de les entregues originals. Els retrobaments freqüents amb personatges – principals i secundaris – i localitzacions que han vist el pas del temps genera un sentiment de nostàlgia present durant bona part de la partida. L’humor irònic, els elements fantàstics i l’esperit aventurer segueixen sent un punt essencial del joc i, tot i el canvi força important de direcció artística, molts se sentiran com a casa explorant l’illa de Mêlée. Aquells que busquin reviure l’experiència dels primers jocs es trobaran amb poques decepcions i els nous aventurers podran experimentar un joc de “point and click” de fórmula clàssica però accessible a les noves sensibilitats.

—Laia Montes


Metal: Hellsinger

The Outsiders | PlayStation 5, Xbox Series, Windows


Un ésser malèvol roba la veu a una cantant prodigiosa que haurà d’enfrontar-se a perills incomptables per recuperar-la. Pot semblar l’argument de La Sireneta, però aquí la protagonista no és una noia amb cua de peix, sinó una ànima infernal amb ales de diable. No són un cranc i un llobarro els qui l’acompanyen, sinó una calavera flamejant i un arsenal d’armes de poder devastador. L’autor del robatori i antagonista principal no és una bruixa amb tentacles de pop sinó el mateix Satanàs, rei dels dimonis… i la història no s’esdevé a les profunditats marines, sinó a les de l’avern.

Com al clàssic animat de Disney, però, un dels principals atractius de la singular aventura amb què ens ha sorprès aquest setembre l’estudi suec The Outsiders és l’apartat musical. I és que el ritme és la base de la jugabilitat d’una proposta que, sota l’aparença d’un joc d’acció en primera persona convencional, comparteix, en realitat, l’enfocament de títols com RezSayonara Wild Hearts o Crypt of the NecroDancer: de la mateixa manera que aquells videojocs incorporaven el compàs melòdic a la jugabilitat de matamarcians, plataformes o rol roguelike, respectivament, Metal: Hellsinger, converteix la cadència del heavy metal en el catalitzador de l’acció.

Si volem que el nostre viatge pels Vuit Inferns no acabi abans d’hora, haurem d’aconseguir sincronitzar els nostres atacs amb la cadència frenètica d’uns temes compostos per a l’ocasió, que són una delícia per als amants del rock dur. Si encadenem prou impactes de forma reeixida, la banda sonora es veurà enriquida amb la irrupció eixordadora de veus insignes del heavy, com Serj Tankian (System of a Down), Alissa White-Gluz (Arch Enemy) o Matt Heafy (Trivium), entre altres. Un repte veritablement endimoniat.

—Jan Ros


Grounded

Obsidian Entertainment | Windows, Xbox One, Xbox Series


A ningú se li escapa que la idea de Grounded ve de la pel·lícula Honey, I Shrunk the Kids, una comèdia infantil de finals dels 90 els protagonistes de la qual són encongits a la mida d’una formiga. Cal dir que és una idea amb un gran potencial, també per a un videojoc, perquè amb el canvi de mida un jardí amb gespa esdevé una selva terrorífica. El disseny dels escenaris, basats en un jardí típic d’un barri residencial de classe mitjana estatunidenca, és el principal reclam. Així, un sorral infantil es converteix en un desert inhòspit, les cendres i el caliu d’una barbacoa tombada creen una zona volcànica i les relativament profundes aigües d’un estany de carpes suposen un llac habitat per monstres aquàtics.

Obsidian ha creat un videojoc de supervivència hibridat amb rol, el seu gènere més treballat, i amb una dosi d’humor omnipresent. El resultat és un 70% dinàmica de joc de supervivència —recol·lectar recursos i crear ítems en un entorn vast ple de perills— amb uns components de rol que combinen molt bé, com el sistema de nivells, tria de diàlegs i una història que, tot i ser accessòria, té més presència que a la majoria de jocs de supervivència pura.

La construcció de bases és l’altre gran al·licient, gràcies a una gran varietat de construccions i combinacions possibles que permeten crear des de penosos jaços improvisats fins a autèntics palaus. Si hi jugues amb amics, que és la millor manera de jugar segons s’ha concebut, la construcció col·laborativa pot ser l’objectiu principal, ben igual que passa amb Minecraft.

Tot i els anys en accés anticipat i les moltes millores, Grounded té un acabat poc polit i està farcit d’errors de programació que desllueix tota l’experiència, així com algunes cosetes molestes com la gestió de l’inventari, que té molt poc espai per la quantitat d’ítems a recollir. Amb tot, és un pou d’hores per a qualsevol grup d’aventurers.

—Marc Angrill