Age of Empires IV

Recomanats d’octubre del 2021

Hem deixat enrere l’octubre i n’hem tret un grapat de bons videojocs, que hem tingut ocasió de gaudir i que considerem que mereixen comentari. Com sabeu, només són tres les propostes que cada mes passen a la final, i això fa que, per força, quan revisem el millor de l’any, hàgim de deixar de banda obres realment interessants.

Per això, abans de revelar quins són per a la redacció de Lúdica els millors videojocs de cada mes, fem també una petita repassada en què esmentem aquelles propostes que ens hem vist obligats a descartar, però que són notables mostres d’entreteniment electrònic interactiu.

Supermassive Games, responsables de l’aclamat Until Dawn (2015), ha completat la primera trilogia de The Dark Pictures Anthology. House of Ashes s’acaba de sumar a Little Hope (2020) i Man of Medan (2019). És el tercer lliurament de la miscel·lània d’aventures de terror argumentalment independents, però unides per un enfocament de survival horror clàssic i de thriller dramàtic interactiu en què el jugador, a través de les seves eleccions, determina el curs de la narració i quins personatges sobreviuen i quins sucumbeixen davant les amenaces sobrenaturals que retraten els relats d’una col·lecció de novel·les de terror, seleccionades amb cura per un enigmàtic comissari bibliogràfic.

En la tradició dels aplecs de contes d’horror, que abans van adaptar els còmics, amb les sèries d’EC Comics (anys cinquanta), la televisió, amb xous com La Dimensió Desconeguda (1959) de Rod Serling, o Tales from the Crypt (1989), o el cinema, amb Creepshow (George A. Romero, 1982), Supermassive Games ha aconseguit en pocs anys d’actualitzar el gènere per unes vies que els seus grans representats havien abandonat. The Dark Pictures Anthology ha llançat tres jocs en tres anys i corria el risc de convertir-se en un repertori de videojocs tots tallats pel mateix patró, sense encant específic. Per bé que cap de les entregues no ha aconseguit de fer ombra a un Until Dawn que segueix sent el més notable dels treballs de l’estudi, el balanç global és força positiu, i la darrera de les entregues del digest d’horror interactiu de la casa destaca especialment, amb la desventurada missió d’una unitat militar a la recerca d’armes químiques que acaba desenterrant una amenaça arcana fins i tot encara més mortal que no ho és cap arsenal tòxic. Hem de triar només tres propostes com a finalistes del mes i House of Ashes no ha passat pel sedàs, però el recomanem a tots els amants de la por, els calfreds i els esglais.

Far Cry 6 ens transporta a Yara, una illa caribenya fictícia (inspirada en la Cuba de Castro) ancorada en el passat i governada per un tirà que pretén fer que el país esdevingui una terra pròspera, produint un fàrmac suposadament anticancerigen a partir del tabac. Per aconseguir-ho ha convertit els seus súbdits en mà d’obra esclava i els ha obligat a fer ús d’un fertilitzant letal. Com a protagonista (masculí o femení) ens incorporem a una revolució guerrillera per enderrocar el dictador. Rere el seu missatge polític i la seva representació crua del feixisme s’amaga un sandbox divertit i vibrant, que destaca pel seu humor negre, unes missions trepidants, un món obert amb el mapa més gran dins de la sèrie fins ara i les possibilitats de personalització de personatge i arsenal. Ubisoft ha pecat sovint de sobreexplotar les seves fórmules més reeixides i convertir bona part de les seves sagues en versions diferents d’un mateix tipus de videojoc, el darrer episodi és una iteració més de la sèrie, però hem de reconèixer que hi ha prou de nou i de reeixit. N’hem gaudit i ho continuarem fent, però no puja al podi del més destacat del més perquè, malgrat els seus mèrits, no podem dir que suposi cap veritable punt i a part.

Anem al gra, però. Vet aquí els títols que hem considerat mereixedors de la màxima distinció aquest mes d’octubre.



Age of Empires IV

Relic Entertainment | Windows


Age of Empires és la sèrie d’estratègia en temps real més popular de la història i d’entre tots els seus títols el segon, The Age of Kings, és el que més ha marcat. De fet, després d’una llarga pausa creativa en la sèrie, va sortir una remasterització i un remake d’aquest títol. Enguany, Relic Entertainment, mestres indiscutibles del gènere, ens porten una quarta entrega que és un clar homenatge a The Age of Kings i en conserva molts elements essencials alhora que l’actualitza amb mecàniques que són convencions actualment i novetats molt necessàries. Ha estat un autèntic equilibri entre la fidelitat a la fórmula clàssica i una necessària actualització.

Entre aquestes noves idees en podem destacar una intel·ligent reestructuració de les unitats de combat bàsiques que comparteixen les diverses faccions, fent que aquestes tinguin un aspecte coherent amb la civilització a la qual pertanyen, i que les unitats úniques de cada facció es puguin reclutar més fàcilment en edificis normals (en lloc d’en un castell) i que no siguin iguals que les bàsiques (per exemple, els anglesos tenen un arquer de tir llarg que substitueix l’arquer normal). Els setges s’han millorat moltíssim, ja que és possible apostar tropes sobre les muralles i fortificar-les amb torres que poden equipar-se amb artilleria, mentre que els atacants poden construir ginys de setge sobre el terreny i no haver-los de crear tots en tallers. També és molt interessant l’aproximació pedagògica que planteja el mode campanya, amb una narradora i introduccions amb imatges reals, i amb petits documentals i fitxes desbloquejables que expliquen tota mena de fets històrics.

—Marc Angrill


Marvel’s Guardians of the Galaxy

Eidos-Montréal | PlayStation 4, PlayStation 5, Xbox One, Xbox Series X|S, PC, Stadia, Nintendo Switch


Ara fa poc més d’un any, Crystal Dynamics, Eidos-Montréal et al. ens van oferir una aventura d’acció i rol en tercera persona en què l’espectacularitat dels combats, la narrativa i les possibilitats de personalització eren el reclam principal d’un títol centrat un grup que, atès el seu títol d’“Els Herois Més Poderosos de la Terra”, mereixien una obra de gran envergadura. La concepció de Marvel’s Avengers com a joc com a servei, però, ha llastat enormement una producció que brinda moments brillants de fantasia de poder rere els quals és evident que hi ha passió i coneixement dels còmics en què l’obra s’inspira, però que s’ha vist afectada per l’ampliació de contingut a batzegades i en què també han abundat els problemes tècnics i de disseny.

A diferència d’aquell plantejament ambiciós, però que a l’hora de la veritat ha estat un vull-i-no-puc, per al videojoc de la banda de pirates siderals amb bon cor de la Casa de les Idees, Eidos-Montréal ha optat per una campanya per a un sol jugador. De vegades és millor proposar-se de fer poques coses però ben fetes que no d’intentar-ne moltes alhora, perquè l’elecció no podria haver estat més encertada.

Star-Lord i la seva impredictible família disfuncional galàctica solquen el cosmos saltant de sarau en sarau a bord de la seva nau Milano, i l’experiència és tan divertida i intensa com es podia esperar. Amb una història sòlida, combats dinàmics, acció vibrant en tercera persona, bona gestió d’aliats, sentit d’humor marca de la casa i un disseny artístic a l’alçada de les pàgines que poblen Rocket Raccoon, Gamora, Groot i companyia, Guardians of the Galaxy demostra que els jocs per a un sol jugador encara poden ser innovadors i mantenir-nos enganxats a la pantalla. Són clares i recognoscibles algunes influències (com Batman: Arkham Asylum o Marvel’s Spider-Man), però no hi ha cap mal a fixar-se en els millors exponents del gènere per aprendre’n i seguir-ne l’estela.

L’aparent linealitat de l’aventura es veu compensada pel fet que en una segona partida podem optar per tries diferents en moments clau del relat que afecten tant la relació entre personatges com el desenvolupament argumental.

—Jan Ros


Metroid Dread

MercurySteam | Nintendo Switch


Ens trobem, sens dubte, en una època esplèndida per als metroidvània. I en temps com aquests cal celebrar que apareguin noves entregues de les sagues que van donar nom a aquest subgènere de videojocs no lineals d’acció i aventura amb trencaclosques i plataformes. És curiós que MercurySteam, que ja van renovar i actualitzar la saga Castlevania amb Castlevania: Lords of Shadow hagin estat també els encarregats d’ocupar-se de la nova aventura de Samus Aran. L’estudi madrileny encapçalat pel català Enric Álvarez ha servit un episodi de disseny elegant i refinat. Creiem que Metroid Dread és el Metroid que molts afeccionats a la sèrie somiaven; ens ha semblat un dels lliuraments més exquisits de la saga de ciència-ficció i d’aventures produïda per Nintendo.

L’acció ens duu al planeta ZDR, poblat per formes de vida d’allò més hostil i éssers mecànics letals; Samus hi investiga l’origen d’una transmissió dirigida a la Federació Galàctica. En aquest entorn, MercurySteam fa el mateix que ja va fer amb Castlevania i introdueix la tensió i l’horror, dos ingredients que han format sempre part de l’ambientació de les dues propietats intel·lectuals, però que mai no havien caracteritzat la jugabilitat dels seus videojocs. Més enllà de justificar el ‘Dread’ del títol de l’aventura, aquesta tria enriqueix i beneficia enormement Metroid, com també passà amb Castlevania, i obsequia el jugador amb moments de dificultat exigent (sort dels punts de control!) i passatges memorables.

No ens enganyem, hi ha ocasions en què la complicació és tal que pot frustrar els jugadors, obligats a repetir manta vegades alguns enfrontaments o puzles. El videojoc, però, recompensa la paciència i la perseverança, ja que resulta enormement satisfactori liquidar els que són, probablement, alguns dels caps de final de fase més durs i resistents de la franquícia. La varietat dels escenaris –tots ells interconnectats­– ens empeny a explorar, i l’agilitat de moviments de Samus i la fluïdesa de les animacions fa que resulti tot un espectacle contemplar el joc, tant en mode de saló com en mode portàtil. Una delícia tant per als fans de la llicència com per a qualsevol amant del gènere.

—Jan Ros