Recomanats d'octubre del 2022

Recomanats d’octubre del 2022

L’octubre ha estat un més molt potent, amb llançaments de la talla d’Overwatch 2. No hem pogut arribar a provar tots els títols que ens semblen destacables, de manera que n’esmentarem uns quants que hem provat i alguns que ens han quedat pendents abans de passar als tres que més ens han interessat.

S’han publicat un bon grapat de títols que continuen franquícies. El Sant Cristo gros dels trets en primera persona Call of Duty: Modern Warfare 2 invoca l’èxit dels ja clàssics Modern Warfare, canviant la guerra del Golf per una operació especial contra un càrtel mexicà, però sense oferir gaire innovació ni cap mena de profunditat discursiva. Mario + Rabbids Sparks of Hope refina l’empelt entre Mario i els Rabbids a la Xcom. I una seqüela que no esperàvem és New Tales from the Borderlands, que agafa el relleu de Tales from the Borderlands (2014), del desaparegut estudi especialitzat en aventures narratives Telltale.

Scorn ens ha decebut per com el seu disseny obtús ha desaprofitat la particular ambientació inquietant que aconsegueix l’apartat visual i sonor. Podria haver estat molt millor si no es disparés al peu amb trencaclosques tediosos i espais buits només començar la partida. Tampoc ha complit les expectatives Mount & Blade 2 Bannerlord, que no ha millorat prou la proposta del primer. Aquell tenia uns valors de producció molt baixos, però idees úniques. Aquest llueix bé, però és més del mateix amb novetats mal executades.

Sabeu que només fem menció d’expansions quan tenen una entitat prou rellevant; ho vam fer el mes de juny passat amb The Elder Scrolls Online: High Isle i ho fem ara The Winters’ Expansion, un nou episodi i extres interessants per a Resident Evil: VIllage. No podem encabir-ho al podi del mes d’octubre, perquè hi ha propostes de més envergadura, però volem deixar constància que l’afegit presenta prou al·licients per fer reviscolar l’esplèndida darrera entrega de la saga de terror de Capcom. Amb la vista en tercera persona per al mode història podem gaudir de l’aventura des d’una nova perspectiva, The Mercenaries Additional Orders enriqueix amb nous personatges i habilitats el mode d’acció arcade, i l’episodi extra, Shadows of Rose, ens permet conèixer encara més Rose Winters. La filla d’Ethan, el protagonista de les darreres dues iteracions de la saga principal de la franquícia de terror de Capcom, protagonitza en solitari un episodi situat setze anys després de l’argument del relat principal. Més monstres i ensurts i nous enigmes per als amants del survival horror.

Després que la saga Arkham ens hagi donat tants bons moments, ens sap greu constatar que Gotham Knights ha passat sense pena ni glòria. Segurament, el gran llast d’aquesta aventura de la batfamília sense Batman és l’ombra allargada tant de les entregues precedents com del mateix croat emmascarat. Si en fem esment és perquè, malgrat això, i el fet que en l’apartat tècnic sembla un títol de transició entre dues generacions, des del punt de vista narratiu fa esforços per compensar una certa manca d’originalitat. I en la jugabilitat també és remarcable l’intent per transcendir les troballes que han fet cèlebre la sèrie. Paga la pena donar-li una oportunitat.



A Plague Tale: Requiem

Asobo Studio | Windows, Xbox Series, PlayStation 5, Switch


La seqüela de A Plague Tale: Innocence continua la història dels germans Hugo i Amicia fugint de les catàstrofes que provoca sense voler el mateix Hugo, afectat per una maledicció que provoca una plaga descomunal de rates extremadament perilloses. La seva germana gran, que és el personatge que controlem, és la seva protectora incansable i farà el que faci falta per mantenir-lo en vida i trobar una cura. Així, emprendrem una odissea des de la Provença fins a una illa misteriosa en algun lloc del Mediterrani.

A Plague Tale: Requiem destaca per un apartat visual espectacular i una història colpidora, que ens planteja dilemes morals i ens deixa decidir si optar pel sigil i evitar assassinar als qui s’interposen o sucumbir a la fúria guerrera que crema dins l’Amicia. Hi podem identificar molts elements narratius i de jugabilitat que recorden a The Last of Us, cosa que és positiu. En canvi, se m’ha fet avorrit que cada nivell on apareix la plaga de rates, s’ha d’usar el foc de forma molt repetitiva per espantar-les, un recurs que allarga innecessàriament l’aventura.

—Marc Angrill


Bayonetta 3

Platinum Games | Nintendo Switch


La tercera part de Bayonetta s’ha fet esperar, fins i tot vam patir per ella en algun moment, però ha tornat amb la força i espectacularitat de sempre. Això si, els anys comencen a pesar per culpa de les limitacions d’un hardware que no fa justícia a les exigències d’un joc que fa la sensació que podria ser més.

Com és habitual, trobarem un control exquisit marca de la casa, per enfrontar-nos a àngels i dimonis un darrere l’altre en unes escenes carregades d’humor i moments èpics. Amb pràcticament només dos botons podrem fer infinitat de moviments i combinacions d’atacs, un sistema profund que ens durà diverses hores per dominar. En aquesta tercera part, a més de la bruixa, també controlarem en contades ocasions altres personatges i aquest potser és un dels punts més feble del joc, ja que si Bayonetta no és en escena, el joc no és pas tan divertit.

Bayonetta 3 és un joc de pura acció i diversió, accessible per a tothom, amb un sistema de combat dels millors del gènere, que ens seduirà des del primer moment.

—Jesús Escribano


Victoria 3

Paradox Interactive | Windows, Mac OS, Linux


L’essència dels jocs de Paradox rau en com tradueixen els complexos engranatges de l’economia, la política, la diplomàcia i la guerra en mecàniques, i Victoria 3 destaca enfront de la resta de videojocs d’estratègia per plantejar escenaris en els quals la guerra no és la faceta principal ni l’objectiu ha de ser necessàriament la dominació mundial. Ambientat en el segle XIX, ens ofereix unes quantes missions o el mode lliure i en qualsevol cas podem enfocar la nostra acció de govern cap on ens sembli. És impressionant que puguem escollir gairebé qualsevol nació i que tot el món estigui representat amb totes les trifulgues corresponents de cada continent encara que només ens preocupem del nostre redol.

Tot i que no hi ha una manera de guanyar com a tal, a l’hora d’iniciar una partida se’ns presenten tres camins a recórrer amb els seus objectius respectius: la dominació econòmica —basada en la industrialització i el comerç internacional—, l’hegemonia —fonamentada en l’acció militar i diplomàtica— o l’establiment d’una societat igualitària, l’opció més original i ambiciosa, que en la majoria de videojocs de l’estil ni tan sols es pot contemplar. A Victoria 3 existeix l’anarquia com a forma de govern i la col·lectivització dels mitjans de producció tant estatal com cooperativa.

Victoria 3 és una mostra de com Paradox està refinant les seves arts, mantenint la increïble fidelitat històrica i la profunditat de mecàniques de gestió, però llimant la sensació d’estar estudiant que provoquen les primeres hores en què t’has de familiaritzar amb la interfície, i presenta un apartat artístic de primer nivell. Que ningú s’enganyi, però, és un videojoc només apte per a veritables amants de l’estratègia, sobretot els qui xalen amb l’atenció al detall de la història mundial.

—Marc Angrill