Estem vivint una època en què un bon nombre de grans videojocs del passat són recreats, és a dir creats de nou, refets. Partint del concepte original, es desenvolupen altra vegada propostes videolúdiques conegudes amb recursos i enfocament renovats. La maniobra és molt celebrada per bona part del públic i acollida amb entusiasme massiu quan els esforços esmerçats són notables i la fita de reproduir o fins i tot superar l’impacte de les obres originals és assolida amb encert… però tampoc es troba exempta de controvèrsia.

No és objectiu d’aquest article abordar les remasteritzacions (la millora d’una obra audiovisual original mitjançant procediments digitals) sinó contemplar l’auge dels remakes. És comprensible l’interès dels propietaris de les llicències recreades per treure la pols de les velles bones idees i posar al dia títols icònics i veritablement venerats pels afeccionats d’antany, tot adaptant els jocs retro a la potència del maquinari dels dispositius i als gustos del públic d’avui. Però aquest afany genera, alhora, dubtes entre els videojugadors més nostàlgics. També hi ha veus que discuteixen la necessitat de remodelar i servir de nou els tòtems de l’entreteniment electrònic interactiu amb un embolcall o una ànima diferent o que veuen en aquestes decisions empresarials únicament la voluntat de seguir esprement la gallina dels ous d’or.

El fenomen no és nou i s’ha donat també a altres mitjans. Al cinema, per exemple, la febre dels remakes també ha generat polèmica, i el balanç és desigual: algunes recreacions cinematogràfiques poden ser completament prescindibles però n’hi ha altres que superen els films en què s’inspiren. En l’àmbit dels videojocs, darrerament hem pogut gaudir de recreacions esplèndides de títols enyorats. Títols tan diferents i de gèneres tan diversos com Yakuza Kiwami (2016), Ratchet & Clank (2016), Crash Bandicoot N. Sane Trilogy (2017), Spyro Reignited Trilogy (2018) o Shadow of the Colossus (2018) suposen no només uns excel·lents homenatges als referents de què parteixen sinó també un entreteniment fantàstic avui, a l’alçada dels jocs que han estat coetanis d’aquestes noves versions. Per a la redacció de Lúdica, The Legend of Zelda: Link’s Awakening (2019) o Resident Evil 2 (2019) van ser alguns dels videojocs més destacats de l’any passat.

Justament, el cas de les recreacions de la franquícia zombi de Capcom resulta paradigmàtic: l’any 2002, l’empresa japonesa va llançar una recreació del Resident Evil aparegut el 1996 que mantenia els personatges tridimensionals sobre gràfics prerenderitzats però que suposava un salt qualitatiu extraordinari en l’acabat tècnic i artístic, i en el realisme del conjunt i que, a més, destacava per un millor tractament interpretatiu i ampliava la història amb nous detalls. Amb les recents recreacions de Resident Evil 2 i Resident Evil 3, Capcom no s’ha acontentat d’adaptar i actualitzar la jugabilitat original en la forma d’un híbrid perfecte de survival horror i action survival, oferir un apartat tècnic i artístic punter i brindar-nos la possibilitat de revisitar Raccoon City des d’una altra perspectiva; de fet, ha reimaginat les aventures originals i ha actualitzat el cànon de la saga: els remakes de Resident Evil 2 i Resident Evil 3 casen perfectament amb Resident Evil 0 i Resident Evil.

Ha transcendit recentment que, malgrat les peticions per part dels afeccionats que Resident Evil: Code Veronica sigui també recreat, Capcom ha optat per revisar Resident Evil 4 —un títol més recent i que, de fet, no semblava que necessités rentats de cara ni noves encarnacions— i hi està treballant perquè surti a la venda el 2022. És amb Resident Evil 5 i Resident Evil 6 (dues entregues amb vendes milionàries però pobra valoració per part de crítica i públic) que pot ser que la continuïtat grinyoli. Pel que sembla, els plans de l’empresa nipona podrien passar per desenvolupar en paral·lel recreacions d’entregues passades i noves entregues numèriques de la franquícia (Resident Evil 8 apareixerà el 2021, si no hi ha canvi de plans ni endarreriments).

També Square Enix ha publicat recentment la recreació d’un dels episodis més aclamats de la seva saga de rol Final Fantasy, Final Fantasy VII. I si Capcom ha optat per la reimaginació més que no per la simple recreació, podem dir que Square Enix ha anat encara més enllà amb Final Fantasy VII Remake, perquè ha remodelat completament els gràfics però també el sistema de control i ha ampliat i expandit la història del Final Fantasy VII original, amb nous passatges i aprofundint en les històries individuals dels personatges. Es tracta d’un llançament dividit en diverses parts, cadascuna amb la durada d’un joc complet. La primera part segueix els protagonistes des del Reactor 1 fins a la fugida de Migdar… i a hores d’ara poc se sap de quan els episodis següents apareixeran o de fins on arribarà cada entrega exactament.

Estem parlant de videojocs de què hem gaudit i gaudim, ben valorats per afeccionats i crítics, amb elevadíssims valors de producció, apassionants, perfectament recomanables i que conserven el poder icònic de les obres que versionen. Però la consolidació i la proliferació d’aquestes recreacions revela, en el fons, una preocupant manca d’idees, així com una certa por al risc de crear arguments, personatges i mons nous. El poder evocador de les aventures dels videojocs d’antany és inqüestionable i cal celebrar que la nostàlgia no consisteixi només a recuperar aventures interactives amb olor de naftalina sinó que pugui convertir-se també en matèria primera per a nous videojocs. Però és important mirar al futur i seguir innovant. Perquè és meravellós que hi hagi recreacions que cridin l’atenció dels nous videojugadors sobre vells personatges carismàtics però és important que el mercat no se’n saturi. I que les publicacions d’entreteniment electrònic interactiu d’avui, impreses o online, no parlin només dels mateixos títols que trobàvem a les portades de les revistes de videojocs de fa vint anys. Sobretot, que tanta recreació no vagi en detriment de la creativitat.

×
Aquest mes et queden article/s gratuïts. Subscriu-te per tenir accés il·limitat!