Resident Evil VIllage o la persistència de la memòria
Resident Evil Village_20210527154524

Resident Evil VIllage o la persistència de la memòria

L’han donada per morta i enterrada uns quants cops, però la saga Resident Evil s’entesta a ressuscitar una i altra vegada. I és que ja ho tenen, això, els zombis, que tard o d’hora reviscolen, no hi ha res a pelar. Capcom ha sabut no deixar d’enriquir mai amb ingredients nous una recepta que de bon principi ja era més variada que no semblava i se n’ha sortit amb una ràtio de clàssics i blockbusters envejable.

La cosa no va consistir mai només a dur una col·lecció de malsons dignes d’un empatx de films de George A. Romero als videojocs, però això de les armes biològiques permet anar afegint bestioles estrambòtiques de tota mena al repertori. Amfibis deformes, mutants cibernètics, nadons grotescos i llefiscosos de tona i mitja, vampirs i licantrops combinen perfectament amb els zombis i els dòbermans rabiosos i assedegats de sang, com abans van fer-ho las plagas o els majini. Resident Evil és una enciclopèdia de monstres per entregues en contínua expansió, a l’espera de nous fascicles.

Les males llengües deien que Resident Evil VII: Biohazard va aconseguir cridar de nou l’atenció sobre la propietat intel·lectual de la companyia d’Osaka com no ho havien aconseguit fer Resident Evil 5 i Resident Evil 6, però el cert és que les dues iteracions més polèmiques de la sèrie han estat i són encara ara les més venudes. A Lúdica, això de les grans xifres ens interessa molt relativament, però la dada ajuda a posar en perspectiva l’evolució d’una llicència que, com els éssers que la protagonitzen, ha mutat quan ha calgut per aconseguir l’aplaudiment de crítica i públic i no deixar de ser mai comercialment capdavantera.

Roda el món i torna al Born

Diguem-ho d’entrada: Resident Evil VIllage inventa ben poc i adapta i actualitza elements que la pròpia franquícia ja ha assajat. El mèrit és que, malgrat tot, aconsegueix sorprendre i enganxar de mala manera amb una tàctica que no és la primera ni la segona vegada que els seus responsables posen en pràctica.

En voleu exemples? El mercader que ens proporciona subministraments i arsenal no només recorda en tot (llevat del volum i el pes) el venedor ambulant de Resident Evil 4 sinó que sembla que coneix el seu company de gremi. El comportament del fong de la megamiceta de Resident Evil VIllage s’assembla força al del virus Uroboros de Resident Evil 5, mentre que l’aspecte i la inoculació del cadou són similars als de las plagas. Més: els escenaris de l’encara grandiós Resident Evil 4 eren un poble, un castell, uns aiguamolls i un entorn industrial; a Resident Evil VIllage, aquesta torna a ser exactament la mateixa tipologia de les ubicacions centrals. I, de fet, canviant el castell per unes ruïnes ancestrals, podem assenyalar que la coincidència ja es va produir a Resident Evil 5. Tant se val si som a Espanya, a Kijuju o a Romania, a l’Oest Mitjà dels Estats Units, a l’Illa Rockfort, a Rússia o al bell mig de la Mediterrània. Afegim velles mansions o casalots i clavegueres, vaixells i boscos a l’inventari i, la veritat, pràcticament ja hem exhaurit el catàleg d’entorns bàsics per a ubicar-hi una aventura d’aquestes. Ta-txan! Posi-me’n mitja dotzena.

Sóc conscient que pot semblar que en aquestes ratlles hi ha un menysteniment dels mèrits de la saga. Ben al contrari, hi ha implícit el reconeixement davant l’audàcia d’uns equips de desenvolupament que han sabut articular propostes videolúdiques emparentades però sempre refrescants partint d’unes mateixes bases. El mèrit és inqüestionable, especialment si tenim en compte que Capcom ha aconseguit no deixar de delectar-nos i fer-nos patir amb una vintena llarga de Resident Evil des de finals dels noranta. Potser no sempre l’han encertada, però l’han encertada molt sovint.

En la proposta jugable també hi ha senyals d’identitat recuperats, com els trencaclosques, l’exploració i la importància narrativa dels ítems (que, de fet, vertebren el nexe entre els diferents capítols i aporten nombroses i tan sovint misterioses com explícites revelacions). El canvi en la perspectiva, de la càmera a l’espatlla a la visió subjectiva potser afavoreix una major immersió, però l’experiència de joc i les sensacions que ofereixen Biohazard i VIllage (acció en primera persona) no són tan diferents de les que aconsegueixen oferir les recreacions recents de Resident Evil 2 i Resident Evil 3 (acció en tercera persona), cosa que cohesiona la marca i permet acontentar tots els públics, prefereixin una aproximació o l’altra.

Ha estat polèmica la sospitosa similitud entre els monstres cibernètics de la fàbrica que apareix al joc amb les criatures de la pel·lícula Frankenstein’s Army (2013), de Richar Raaphorst, que el mateix director ha comentat, segurament amb un punt d’indignació però també d’orgull. La controvèrsia és desafortunada però justificadíssima. És comprensible fins a cert punt que els artífexs del joc busquin inspiració en altres obres, però la manca d’acreditació de la referència i la comprovada coincidència taquen i enterboleixen tristament un treball que destaca per la varietat i l’originalitat del disseny dels oponents a què hem de fer front durant l’aventura.

La inclusió del tradicional mode extra Mercenaries expandeix la diversió. El complement, molt encarat a l’acció, acompanya només capítols selectes de la saga i afegeix reptes amb components malabars que redunden en la rejugabilitat del joc més enllà de la compleció del mode història i del desbloqueig d’armes especials, tresors i millores.

Quatre jerarques i una santa falsa

Potser els tràilers i les versions de prova del joc (que vam ressenyar a Lúdica) feien pensar que la vampiressa gegant Lady Alcina Dimitrescu seria la gran antagonista. Alcina i les seves filles tenen els seus moments i no deceben, però, a més d’enemics variats per donar i vendre, hi ha tres grans caps de final de fase més (cadascun, associat a una àrea diferent del joc) i tenen els seus respectius moments de glòria. Donna Beneviento, la ventríloqua emo, i Angie, la seva nina de porcellana grillada, Salvatore Moreau, el granotot boterut i Karl Heisenberg, la versió grunge de Magneto, l’amo del magnetisme dels X-Men, completen l’elenc principal d’esbirros de la falsa santa que fa de peix gros. El més interessant de tot plegat és que cadascun desenvolupa el seu paper i són extraordinàriament diferents entre ells. En comparació, potser la gran amenaça de la Mare Miranda sembla un pèl descafeïnada cap al final de l’aventura, tot i que la dificultat de l’enfrontament que clou el darrer capítol de Resident Evil és un desafiament a l’alçada d’altres grans moments marca de la casa.

Les interpretacions dels actors rere els personatges centrals són convincents i molt riques en matisos. Com hem comentat en altres ocasions, els actors i actrius professionals rere els personatges dels videojocs fan una feina extraordinària que mereix tot el reconeixement i ja fa molt de temps que aquest és un apartat en què els Resident Evil excel·leixen. Per sort, queden molt enrere línies de diàleg tan galdoses (i proferides de forma inexplicablement apassionada però d’intensitat dramàtica nul·la) com “You were almost a Jill sandwich” o “It’s a weapon, it’s really powerful, especially against living things”.

Família de nous herois

Mostrar de forma realista el pas del temps en els protagonistes de la sèrie és un factor que permet reconnectar amb personatges de ficció en moments diferents de les seves vides respectives i, sobretot, obliga a anar renovant la plantilla d’herois. Perquè, de moment, Chris i Claire Redfield, Jill Valentine, Leon S. Kennedy i Ada Wong aguanten prou bé, però arribarà el moment de jubilar-los. A pesar que Ethan Winters semblava, amb diferència, el menys carismàtic dels herois de la sèrie en el seu debut, a VIllage li ha pujat prou la mosca al nas perquè en descobrim els cops amagats i n’apreciem tot el caràcter. Més enllà del seu paper, tot indica que la nissaga dels Winters ens acompanyarà en un futur.

Que bonica que és Romania en aquesta època de l’any

Com que estem malacostumats i en cada entrega de la saga tot allò que englobem —bastant arbitràriament— dins el concepte “apartat artístic” mereix els més alts elogis, tendim a no destacar-ho prou. Seria injust, per exemple, enllestir aquesta ressenya sense fer referència al meravellós conte animat amb què la petita Rose Winters marxa a fer non-non, passar per alt l’arquitectura i els detalls de la decoració del castell Dimitrescu, obviar l’encant sinistre dels racons tenebrosos de la casa Beneviento, negligir l’ambient depressiu de la inhòspita i oxidada indústria siderúrgica de Heisenberg o oblidar els tèrbols reflexos de les pútrides aigües de l’embassament de Moreau. Per no parlar del paper d’un poble que té, gairebé, l’entitat d’un personatge central en la trama.

De la mateixa manera que el ressò dels ecos de les bandes sonores d’anteriors lliuraments de la sèrie es fa sentir en les partitures de VIllage, és fàcil que molts videojugadors restin entitat al joc pel fet que es tracta d’una peça que és la vuitena entrega numèrica d’una dilatada sèrie de composicions. Si serveix per a res el meu humil consell, no només els recomano que no la descartin per això, sinó que els animo a descobrir el que potser no és cap magnum opus però sí que és un excel·lent moviment d’una gran simfonia.

Confós amb tantes entregues de la sèrie Resident Evil? Llegeix la nostra retrospectiva Resident Evil: llegat i futur.