Retorn al Migdar de 1997

El passat 2020 ens va portar l’esperadíssim Final Fantasy VII Remake, anunciat l’any 2015. Mesos després i aprofitant el temps extra del qual disposem per les festes nadalenques, vaig voler fer l’exercici de tornar a jugar al joc original, concretament tota la part de Migdar, que és la que cobreix el remake, i analitzar com l’ha tractat el pas del temps, especialment després de la sortida d’aquest últim. És un exercici que recomano a tot aquell jugador i jugadora que va jugar al joc original abans del remake. En aquest exercici de reflexió no entraré a opinar sobre els canvis argumentals que el remake proposa i deixo a l’opinió del lector el grau d’encert d’aquesta decisió.

Des de bon començament, ja amb les primeres notes musicals i cinemàtiques, és pràcticament impossible no visualitzar al teu cap el remake. On abans la imaginació d’hom farcia cada conversa i situació, ara són les imatges i records de la nova versió les que inevitablement nodreixen aquestes situacions.

S’ha de reconèixer que amb més de vint anys a l’esquena el joc ha envellit visualment regular. Cal recordar que després d’aquest Final Fantasy VII, a PlayStation —i PC— encara va sortir una vuitena i novena part, tècnicament força superiors tot i tractar-se de la mateixa màquina, però quan aquest joc va fer la seva aparició l’any 1997, els seus escenaris prerenderitzats i les seves cinemàtiques eren de les coses més avançades que s’havien fet fins aleshores.

Comparativa gràfica entre l’original i el remake

Per altra banda, cal fer menció a part de l’excel·lent banda sonora composta pel mestre i genial compositor Nobuo Uematsu, un torrent incessant de sentiments constants amb cada nota, tan impactant aleshores com actualment.

En ambdós casos —gràfics i banda sonora— la comparació del remake amb l’original és inevitable i queda palès el bon gust que va tenir Square-Enix a l’hora de tractar i respectar la seva obra magna.

Entrant a valorar la història que Final Fantasy VII ens volia explicar aleshores, tant amb el remake com tornant a jugar a l’original, ens adonem que és una història atemporal i perfectament valida tan llavors, l’any 1997, com el 2020, com probablement ho serà el 2050.

És curiós com sabent que estic jugant a la versió original m’envaeix una inevitable sensació d’estar jugant a una versió resumida del joc. Ja se n’ha parlat molt de la durada de la part que cobreix el remake —al voltant de les 40 hores— en comparació a les 5 o 6 hores que dura aquesta part en el joc original. A més a més, estic jugant a una versió que permet accelerar la velocitat dels esdeveniments del joc en general al triple de velocitat —excepte les cinemàtiques. És molt divertit per exemple, tornar al Wall Market original i recordar com de bé s’ha tractat aquesta zona en el remake, dotant d’una vida, una història i un passat els diferents personatges amb els quals hem d’interactuar, mentre que al joc original en la majoria de casos aquesta interacció es resumeix en dues frases per indicar-nos a on ens hem de dirigir o amb qui hem de parlar.

Wall Market en el remake de FFVII

Seguint parlant d’aquesta mateixa àrea del joc, recordo com fa vint anys aquesta em semblava una zona colossal, un mercat de veritat ple de vida i amb molts racons a on perdre’s. Això es va fer realitat amb el remake, una de les zones millor cuidades i més boniques de la nova versió que ha fet petit a l’original, però novament el nostre cervell omple tota aquesta simplicitat amb les històries que se’ns han explicat al remake, mantenint així la seva màgia intacta. Això mateix és aplicable en menor o major mesura a les diferents àrees del joc, com el sector 7, l’església d’Aeris o l’edifici Shinra.

Un altre aspecte que surt beneficiat en tornar a jugar és el carisma dels personatges. Si el 1997 ens havíem d’imaginar les veus, la duresa de Barret, l’amistat de Cloud i Tifa i l’amor de persona que és Aeris, tot això queda elevat a l’enèsima potència gràcies al remake.

L’església d’Aeris de 1997 i de 2020

La diferencia social i cultural entre la gent que viu a la part superior de la placa i la gent que viu als suburbis, queda reflectida en una breu animació que se’ns mostra quan el pilar del sector 7 és destruït i la ciutat cau sobre els suburbis. És només en aquest moment, juntament amb la breu animació que obre el joc, quan ens podem fer una idea de la vida privilegiada que gaudeixen els habitants de la ciutat. La simplicitat d’aquesta escena no reflecteix la magnitud de la tragèdia a on suposadament han mort milers de persones. Novament, gràcies al remake, aquesta escena cobra una nova dimensió.

No voldria acabar sense fer una menció especial a la pel·lícula Final Fantasy VII: Advent Children. Aquesta pel·lícula es va estrenar l’any 2005 i amplia la història del joc dos anys després del final d’aquest. Probablement desconeguda per molts jugadors del remake, no va tenir un gran èxit entre d’altres per estar dirigida a un públic nínxol molt concret, però gaudia d’uns efectes digitals molt avançats que avui dia ja s’han vist superats àmpliament. La història que explica no aporta gaire al jugador, essent més un producte dirigit a despertar la nostàlgia del jugador en poder tornar a veure de nou la majoria de personatges del joc. Tot i això, convido al jugador de l’obra original i del remake a tornar-la a veure, ja que el sentiment nostàlgic que desperta cobra també una nova dimensió gràcies al remake.

Crec que qui hagi jugat a Final Fantasy VII Remake estarà d’acord amb mi de què aquesta versió encara fa millor el joc original. Però tanmateix, tornar a jugar a l’original després d’acabar el remake, beneficia a aquest últim i obre els ulls del jugador, el qual s’adona de l’afecte i esforç que ha fet l’estudi per preservar l’essència del joc original actualitzant els seus gràfics, banda sonora i mecàniques als temps actuals. La tasca que tenia Square-Enix per davant era titànica. Els riscos de sortir perjudicats a l’hora d’actualitzar una obra d’aquesta envergadura eren immensos; les comparacions, inevitables. Però quan respectes la teva obra i els teus jugadors, tothom en surt beneficiat. Fins i tot la teva obra.