L’estudi Naughty Dog ha estat responsable de la saga Uncharted, però també de les sèries Jak & Daxter i Crash Bandicoot, grans franquícies i segells estel·lars de totes les consoles PlayStation. El juny del 2013, a més, ara fa set anys, ens van brindar un títol d’acció i supervivència sorprenent i colpidor, en què no només destacaven uns notables desplegaments gràfic i tècnic, sinó també un disseny de joc cuidadíssim i arriscat, lluny dels estàndards dels jocs d’acció en tercera persona, i una història intensa amb uns personatges captivadors, Ellie i Joel, per qui el videojugador acabava professant un interès i una preocupació que van més enllà del que normalment inspiren els protagonistes dels videojocs d’acció.

The Last of Us era un survival horror en tota regla i posava el gènere al dia com semblava que ningú des de Resident Evil 4 i Dead Space no l’havia sabut actualitzar, malgrat intents successius per part d’agents diversos. La premissa argumental ens traslladava a un món postapocalíptic en què una plaga de fongs havia contagiat una gran part de la població mundial. Els infectats es convertien en morts vivents assedegats de sang. Naughty Dog servia una bella i salvatge road movie de supervivència i amor paternofilial amb ressons del clàssic de la ciència-ficció soviètica Pícnic arran del camí, dels germans russos Borís i Arkadi Strugatski, una obra duta al cinema amb el títol Stalker per Andrei Tarkovsky.

Aquella extraordinària aventura acaba d’estrenar una esperadíssima i no menys extraordinària segona part. Des del primer instant de joc percebem una cura màxima en tots els detalls d’una producció que transcendeix el gènere en què s’emmarca. The Last of Us Part II es configura com una narració audiovisual interactiva en què les facetes d’aventura, supervivència, terror i acció obeeixen una finalitat argumental i dramàtica.

Si The Last Of Us va suposar el sostre de PlayStation 3, a l’espera del que encara pugui oferir PlayStation 4 abans no aparegui la videoconsola que l’ha de succeir, tot indica que The Last of Us Part II passarà a la història com el punts tècnic i artístic més àlgids del dispositiu. Ja avancem que ens trobem davant una obra rodona, gairebé impecable, tècnicament i artísticament superlativa.

Encara que el títol d’”Obra Mestra” estigui gastat avui per la quantitat de vegades que se n’ha fet ús per etiquetar dins el mitjà obres amb grans valors de producció, creiem que és just d’atribuir-lo a The Last of Us Part II, sense que això vulgui dir que ens trobem davant un videojoc perfecte. Tot i que evitarem en la mesura del possible de fer revelacions significatives de la trama de la seqüela, en aquesta crítica i en la videoressenya que l’acompanya parlarem del primer episodi i de les seves conseqüències, de manera que aconsellem els qui tinguin pendent aquella aventura que deixin per a més endavant el nostre comentari.

Imatge de la portada de The Last of Us Part II

Al final de The Last of Us, Joel s’assabentava que [SPOILER de la 1a part] la intervenció quirúrgica a què Ellie hauria de sotmetre’s per tal que els científics del grup milicià de les Lluernes fossin capaços de desenvolupar una vacuna contra la plaga de Cordíceps li hauria costat la vida. Joel prenia la decisió de posar la vida de la noia per damunt del destí de la humanitat i mentia a Ellie sobre per què finalment la seva immunitat no hauria servit per crear cap cura i no li haurien extret mostres de teixit. Aquella decisió que la fi no justifica els mitjans, però, acabaria en una autèntica carnisseria. The Last of Us Part II ens mostra els efectes devastadors de la determinació i dels actes de Joel.

Si a la primera iteració de la saga, els eixos eren la supervivència i l’esperança, la continuació es debat entre la venjança, la descoberta de la terrible veritat rere les mentides piadoses i l’aprenentatge que l’odi només engendra odi. L’aparició d’un personatge antagonista que no només té tant de pes com els protagonistes sinó que, a més, tenim motius per odiar des de bon principi però hem de controlar, cuidar i entendre per avançar en l’aventura, és una de les grans troballes de The Last of Us Part II. En una decisió creativa controvertida, però que és tan arriscada com encertada, Abby, supervivent del grup de les Lluernes, irromp amb força i es converteix en un nom propi amb tant de pes en la saga com els d’Ellie i Joel. Com argumentàvem en un article recent, avui la tecnologia permet la translació de tot el poder de les interpretacions dels actors i actrius que treballen a la indústria dels videojocs i la seva tasca mereix un reconeixement a l’alçada del que es produeix en altres mitjans.

Escena de l'Ellie i la Dina ballant.

Lamentablement, hem de parlar de com el fanatisme d’una colla de videojugadors molt sorollosos, sense cap sentit del ridícul ni res millor a fer ha afectat les valoracions del joc de forma tan negativa com injusta.
Si algú és prou amargat i estret de mires com perquè li faci mal profit i li causi un trauma terrible l’existència d’una protagonista de videojoc femenina i inequívocament homosexual, ho té ben fàcil: poc seguir triant videojocs protagonitzats per herois testosterònics de musculatura hipertrofiada, que n’hi ha per triar i remenar. Des d’aquí l’advertim que la seva intolerància el privarà de gaudir d’un videojoc remarcable i singular.

Les motivacions dels personatges, el seu caràcter i idiosincràsia, les seves passions, són aspectes en què The Last of Us Part II ens introdueix de mica en mica, gràcies a les excel·lents interpretacions dels actors que els donen vida. Durant el transcurs de l’acció, hi ha multitud de situacions en què la tria és matar o morir, però després els personatges (i el videojugador) fan front a les conseqüències dels seus actes, també en l’aspecte ètic. Malgrat els litres d’hemoglobina i els quilos de pòlvora, The Last of Us Part II no és un mata-mata ni és gens maniqueu, tot i el que pugui fer pensar una escena descontextualitzada.

Captura de The Last Of Us Part 2

I és que la violència és omnipresent però alhora també es manifesta de forma inevitable tot allò que comporta i la forma en què amenaça de consumir la humanitat dels protagonistes. Què separa els personatges centrals dels humans que s’han convertit en maníacs homicides o, fins i tot dels monstres, si deixen que els governi només la seva set de venjança?

Els oponents humans són sempre un repte, especialment en modes de dificultat avançada, però és que els monstres a què ens hem d’enfrontar són veritablement aterridors. Algunes de les seqüències més esborronadores de l’aventura tenen a veure amb enemics de final de fase que tenen una presència imponent, un comportament desafiant i unes característiques esborronadores.

Tot en el joc és d’una immensitat gairebé insondable. Malgrat que no podem parlar de món obert, els espais que tenim a la nostra disposició per explorar són d’una enormitat tal que empeny al vertigen: per bé que l’aventura que viuran els videojugadors que completin el joc és la mateixa, el camí per arribar al clímax final pot ser d’allò més divers.

Captura de The Last Of Us Part 2

La natura, que reclama de nou les ciutats, confereix als escenaris urbans una bellesa misteriosa. Els efectes de l’abandonament dels edificis són ben apreciables en el seu interior i en molts dels paratges que recorrem no queda més que un record llunyà de la presència humana. Tot i conèixer bé de què és capaç Naughty Dog, The Last of Us Part II arriba a deixar estabornit el jugador en molts moments. La bellesa dels paratges, la cura obsessiva pels detalls, el comportament realista dels personatges controlats per la intel·ligència artificial, el realisme de les animacions, la intensitat dramàtica de la trama, les bellíssimes partitures de Gustavo Santaolalla… tot plegat demostra que podem arribar ben bé al caire de la Síndrome d’Stendhal als comandaments d’un videojoc.

Quan parlem de cura obsessiva pels detalls fem referència, per exemple, a l’esforç esmerçat per l’estudi a fer que les físiques d’un cable o d’una corda resultin naturals, convincents i creïbles, encara que n’apareguin quatre o cinc, com a màxim, al llarg del joc.

Tot i que en la faceta de joc de trets dels seus principals títols d’acció, Naughty Dog no ha acabat d’excel·lir tant com en altres apartats en el passat, és difícil de posar un sol però a la mecànica, al control i a la jugabilitat de The Last of Us Part II. En aquest aspecte, l’aventura no només no té res a envejar als millors jocs de trets que se’ns puguin acudir sinó que es corona entre les millors experiències de shooter que hàgim experimentat. La cerca recursos per a la creació d’eines i armes i la troballa d’ítems col·leccionables –la major part dels quals, amb pes argumental– són facetes que enriqueixen l’exploració i la doten de sentit fins i tot quan ens trobem enmig de paratges aparentment erms o desolats.

Com a joc d’acció i sigil, The Last of Us Part II és magnífic. De forma discreta, sense que percebem un salt que ens faci parar massa atenció a l’avenç, les mecàniques de la primera part s’han perfeccionat fins al punt en què el control, la combinació de matèries per a la creació d’artefactes i el combat, tant a distància com cos a cos, conformen una fórmula perfecta que no només és una delícia mentre juguem per primer cop sinó que convida a la rejugabilitat.

Ara bé, per molt que brillin totes les facetes jugables de l’obra, és com a experiència ludonarrativa per a un sol jugador que The Last of Us Part II és fora de sèrie. No només pel que se’ns explica sinó per com se’ns explica, per com el joc es pren tot el temps necessari per explotar al màxim els efectes dramàtics dels silencis, l’eloqüència de les mirades dels personatges o el poder d’uns gests que poden semblar insignificants però que difícilment podrien ser més explícits.

Captura de The Last Of Us Part 2

Només un tram de la història en què controlem Abby i ens veiem obligats a fer un viatge que acaba servint per a ben poc podem tenir la sensació que el joc es dilata en excés. En perspectiva, però, fins i tot aquesta part de la història, aparentment accessòria, acaba perfilant-se com a essencial per a la maduració d’algun dels personatges.

Hi ha moments de tal cruesa i brutalitat que fan que sovint resulti difícil de mantenir la mirada sobre la pantalla. En aquest sentit, convé recordar que cal tenir presents les indicacions de classificació per edats que acompanyen els videojocs. Amb The Last of Us Part II, però, fins i tot els adults majors de divuit anys poden sentir-se trasbalsats davant d’algunes escenes així que és oportú l’advertiment per als videojugadors més sensibles.

L’Ellie que coneixíem a la primera para ha crescut, és més madura, malgrat que és algú amb uns forts principis, també és una persona obsedida per una idea, que en gran manera no s’adona ben bé de què es juga en la cerca del seu objectiu. De la mateixa manera, Abby també és un personatge benintencionat però letal i terrible, que fa fora del seu costat la gent que s’estima i que l’estimen si creu que són un obstacle. En els seus periples paral·lels, totes dues aprendran lliçons duríssimes i pagaran un preu molt alt pels seus errors.

Joel, personatge de The Last Of Us Part 2

Què distingeix els personatges principals de The Last of Us Part II dels monstres i els psicòpates a qui s’enfronten? Què diferencia les dues protagonistes antagòniques de l’aventura? Podem referir-nos a elles com a heroïnes tràgiques… o han esdevingut el seu propi revers tenebrós? Aquestes són algunes de les preguntes que suscita un videojoc tan excepcional en la seva factura com en el seu relat.

La narració s’estructura com un veritable mosaic narratiu, fins i tot un trencaclosques, ja que hi ha salts endavant i endarrere en el temps i perspectives de personatges diferents. Serà a poc a poc que anirem completant mentalment un relat del qual fins al final no ho acabarem de saber ben bé tot i sobre uns fets a partir dels quals, per tant, podem haver tret conclusions precipitades. Naughty Dog se supera novament amb una obra que despunta per la seva qualitat en tots i cadascun dels seus apartats, una aventura d’acció, terror i supervivència que és tràgica però també tendra, impactant i difícilment oblidable.

DesenvolupadoraNaughty Dog
EditoraSony Interactive Entertainment
Any2020
PlataformesPS4
GènereAcció i aventura, survival horror
×
Aquest mes et queden article/s gratuïts. Subscriu-te a Lúdica per tenir accés il·limitat i extres!