No m’interessen els esports. Encara menys els programes esportius. Però cada dia he de fer un esforç actiu per no saber qui ha guanyat què o quin és l’últim fitxatge del Barça. A totes hores i a tots els canals de ràdio i televisió es parla d’esports, pel carrer tothom en parla; és gairebé impossible mantenir-me en la ignorància. I mira que m’hi esforço.

Per sentir a parlar de videojocs, en canvi, has d’anar a cercar tu els mitjans especialitzats; has de saber on anar-ho a buscar, perquè no t’ho trobes així com així. Fa poc, un familiar meu em va comentar que s’havia sorprès molt quan va sentir que la indústria del videojoc mou més diners que la resta d’indústries culturals sumades. Fa anys que es dóna aquesta dada tan espectacular que fa que la gent aliena als videojocs els prengui en consideració —no pas seriosament—, però el missatge no penetra en el gran públic. El videojoc segueix sent un art no validat, incomprès, desconegut o bé ignorat.

Hi ha una gran bretxa digital, però també mediàtica.

Durant els dies del Gamelab vaig veure els periodistes de TV3 que ho anaven a cobrir. Em vaig proposar mirar els sis telenotícies de migdia i vespre d’aquells tres dies del congrés per veure què hi apareixia realment. Només s’hi van dedicar dues peces de menys de dos minuts, una d’elles era una entrevista fora del congrés a Conrad Roset, potser l’únic nom més o menys conegut pels espectadors i que com a il·lustrador fa un art (tampoc el graaan Art) legítim. En contrast amb el Gamelab, el festival de moda amb nom de telèfon d’emergències 080 va tenir presència constant als telenotícies, i no se m’acut res més frívol que els dissenys de roba estrafolaris que ni tan sols són per a vendre, que no tenen cap impacte en la societat més que per a un grup insignificant.

Tot això només són exemples, i fruit de l’experiència personal, però no dubto que els qui em llegiu també percebeu un menyspreu generalitzat, per se, que estigmatitza al videojoc com a cosa de gent immadura, alhora violenta —com si diguéssim que el cinema és inherentment violent perquè hi ha pel·lícules de Tarantino— que enganxa per motius patològics i, en definitiva, que és un mitjà inapropiat per a comunicar emocions o grans històries.

Hi ha una gran bretxa digital, però també mediàtica; hi ha barreres tecnològiques i, sobretot, prejudicis que es mantindran allà mentre els mitjans tradicionals no deixin de tractar el videojoc amb distància i desconeixement, fins que tots aquells que estan fora de la bombolla gegant però invisible del món dels videojocs hi vegin el valor i l’enorme potencial que tot just ara els qui som dins estem presenciant com es comença a desplegar de debò.