El videojoc Marvel’s Spider-Man va sortir a la venda a principis de setembre de l’any passat. No cal dir que la notícia fou molt ben rebuda per un videojugador com qui escriu aquestes ratlles, que també és un lector de còmics àvid i empedreït des que va esdevenir lector, especialment addicte al còmic superheroic, marvelita contumaç i aracnòfil per a més inri, sense que això signifiqui que els meus gustos siguin exclusius, perquè el gust és en la varietat i no hi ha res més saludable que una dieta equilibrada. L’aventura ha estat unànimement aplaudida per crítica i públic i, amb matisos, comparteixo l’opinió generalitzada: es tracta d’un esplèndid exponent d’acció i és un dels millors videojocs inspirats en un superheroi mai apareguts: Batman Arkham Asylum continua essent, per al meu gust, superior; a més, i això no va en detriment de l’exclusiva de PlayStation 4, l’obra d’Insomniac Games és clarament deutora en moltes dels seus aspectes —especialment en facetes relatives al disseny de joc— de la de Rocksteady Studios, sense que per això calgui treure cap mèrit a l’equip liderat per Ryan Smith, el qual va pronunciar una conferència realment interessant al darrer Gamelab.

Personalment, m’interessen de forma particular les possibilitats dels diferents mitjans de creació artística com a vehicle narratiu. Aquest és el motiu principal pel que m’atrauen la literatura, el còmic, el cinema, l’animació i també els videojocs. Celebro que, en l’àmbit dels videojocs, guionistes de còmic superbs com Paul Dini, en el cas de Batman, o, en menor mesura, Dan Slott i Christos Gage en el cas d’Spider-Man, s’hagin involucrat en la creació de la història. Tot i que han estat sovintejades les transferències entre mitjans, aquesta sinergia no ha estat sempre productiva ni reeixida. Actualment, però, vivim una època en què la freqüència amb què podem gaudir, per exemple, de les aventures d’herois de còmic a la gran pantalla és no només realment elevada sinó també particularment satisfactòria en qualitat. El fenomen ha estat àmpliament debatut perquè ha generat tant un èxit de públic més que considerable com l’acusació vers les grans productores cinematogràfiques que se’ls estan exhaurint les idees i que per això vampiritzen com sangoneres altres terrenys creatius fèrtils des dels que poden transvasar històries i personatges.

Potser en perspectiva i en general ha estat irregular el balanç de la incursió dels herois de les vinyetes al cel·luloide —si és que en els temps del suport digital podem encara anomenar així el cinema— però no ponderaré en quina mesura cal lamentar o celebrar la transferència, perquè com a lector-espectador-videojugador, mentre l’argument s’ho valgui, tant me fa quin sigui l’embolcall. El què m’interessa comentar, justament a partir de l’exemple dels fets derivats de Marvel’s Spider-Man, és de quina forma la freqüència dels transvasaments entre mitjans ha acabat configurant una mena de vasos comunicants transmèdia que, crec, és positiva per a totes les arts, no només la setena i la novena, també la desena –que és l’àmbit de què, en teoria, s’ocupa específicament Lúdica, si és que poguéssim fer servir actualment compartiments estancs per classificar una obra artística, per fer servir la classificació ordinal clàssica per distingir-les.

A Marvel’s Spider-Man he trobat un Peter Parker que recorda en gairebé tot i identifica en l’essencial el personatge original dels còmics. És un Peter Parker que ja duu temps –uns vuit anys– enfundat en el seu vestit de superheroi i exercint de vigilant i veí amistós a Manhattan, de manera que, com ha passat en la darrera de les encarnacions cinematogràfiques del personatge, ens estalviem reviure un origen que sembla que avui, tant lectors de còmic veterans com la resta del públic en general, ja coneix prou. Hi ha particularitats de la història que em van deixar estranyat, però. Mary Jane, l’interès romàntic del jove Parker, no és una supermodel i actriu ocasional sinó una reportera d’investigació del Daily Bugle, el diari originalment dirigit per Jay Jonah Jameson per a qui Peter Parker feia de fotògraf. Tot i que Peter i MJ havien sortit junts a l’institut i ella coneix la identitat secreta d’Spider-Man, és el risc de l’ocupació al videojoc de la jove el que fa que s’atipi que Peter sigui massa sobreprotector i que un i altre no siguin parella quan comenci l’aventura. Potser això no encaixa gens amb la Mary Jane que coneixem els lectors del còmic, però els videojugadors hem guanyat un personatge jugable interessant que brinda unes missions de sigil ben contextualitzades que contrasten amb la resta de l’aventura.

L’explicació de les realitats alternatives obre enormes possibilitats quan entenem que tots els personatges conviuen en plans diferents d’un mateix cosmos de ficció.

També sorprèn la presència de Miles Morales, un Spider-Man novell substitut sorgit de la realitat alternativa de la línia Ultimate i que es va integrar ja fa un temps a la línia Marvel central quan l’editorial va fusionar la Terra-616 —l’anomenada Terra Marvel Primordial— i la Terra-1610 —la numeració que identificava la realitat de l’Univers Ultimate. Aquesta multiplicitat de realitats ha estat explorada recentment a Into the Spider-Verse, la fantàstica pel·lícula d’animació de Sony de què vam poder gaudir el passat Nadal.

Tot aquest embolic de realitats alternatives pot ser un veritable garbuix per a un nou lector, i també suposa un repte considerable a l’hora de traslladar un univers de ficció que duu més de mig segle ininterromput de bagatge d’històries al seu darrere. Per això és una bona solució optar, justament, per realitats alternatives a l’hora d’explicar per què hi ha aspectes diferents en les múltiples encarnacions d’aquests personatges en diversos mitjans. El que resulta encara més fascinant i ofereix possibilitats infinites en explorar aquests universos és que l’explicació de les realitats alternatives permet també enormes possibilitats quan entenem que tots aquests personatges conviuen en plans diferents d’un mateix cosmos de ficció: l’Spider-Man original dels còmics pot coincidir amb l’Spider-Man del videojoc, amb els diferents Spider-Men de les pel·lícules i, fins i tot, per què no, amb Supaidāman, l’Spider-Man japonès que pilotava un robot gegant de la sèrie nipona a finals dels setanta.

En els còmics de superherois tot consisteix a mantenir la il·lusió que tot canvia perquè res no canviï en l’essencial.

La possibilitat que tots aquests personatges s’agrupin ocasionalment quan hi ha un repte que els sobrepassa per separat ja no és un imponderable amb què puguin fantasiejar les ments malsanes dels marvel-zombies més friquis. Fa poc que he acabat la lectura d’Spider-Geddon, la seqüela d’Spider-Verse, la saga de còmic que va suscitar l’argument de la pel·lícula d’animació que citava dos paràgrafs més amunt. A l’Spider-Verse original, els Hereus, una família vampírica que es nodreix d’humans imbuïts dels poders totèmics de les aranyes (és el cas de l’Spider-Man original i tots els personatges derivats associats, com Spider-Woman, Miles Morales, Spider-Ham, i tantíssims altres) assalta dimensions per assassinar i cruspir-se cadascun dels superhumans aràcnids que les poblen. Malgrat que els Hereus van delmar seriosament les files de les aranyes reunides del multivers Marvel, els aràcnids, liderats per l’Spider-Man de la Terra-616, la Terra Marvel primordial, van aconseguir derrotar-los.

En els còmics de superherois, però, res no és per sempre, o més aviat, la divisa és una dinàmica gattopardiana en versió d’art seqüencial: tot consisteix a mantenir la il·lusió que tot canvia perquè res no canviï en l’essencial. Per això després d’Spider-Verse hi ha hagut un Spider-Geddon, i per això molt segurament es tornaran a reunir aviat tots aquests homes-aranya i dones-aranya de realitats alternatives. “Spider-Geddon”, el títol que mescla la referència bíblica del llibre de l’Apocalipsi i el prefix aràcnid habitual, és un mal joc de paraules perpetrat per l’Spider-Man del videojoc, el Peter Parker de la Terra-1048, que turmenta amb les seves bromes la ment d’un Otto Octavius (el nom real del Doctor Octopus) que ocupa el cos d’un clon del Peter Parker original i que, en la seva versió alternativa, era el mentor del Peter Parker del videojoc.

Prova de les tangències de la dinàmica de transvasaments transmèdia és que l’origen del concepte d’Spider-Verse es troba en els darrers dos episodis de la sèrie d’animació televisiva dels noranta. O que, durant un temps, l’Spider-Man dels còmics, com el de les pel·lícules de Sam Raimi, va aconseguir teranyines orgàniques per substituir els seus llançateranyines habituals, uns tradicionals ginys mecànics. O que aquelles teranyines orgàniques de les pel·lícules, de fet, eren una idea del guionista Peter David i havien sorgit dels còmics de les aventures d’un Spider-Man alternatiu, Miguel O’Hara, l’Spider-Man de l’any 2099. O que un personatge cabdal del cosmos aràcnid que moria en la seva versió alternativa al videojoc s’ha posat malalt recentment a The Amazing Spider-Man, la sèrie principal que segueix les aventures de l’Spider-Man original. En fi… Voleu major prova de les transferències transmèdia que aquestes?

Per al videojugador que no es vulgui complicar gaire la vida i s’apropi ara als còmics, les aventures impreses del Peter Parker del videojoc també van sortir a la venda poc després del llançament del disc i li serà ben fàcil de prosseguir la història en un altre mitjà a partir dels fets que ja coneix, perquè els ha jugat. En definitiva, els còmics hauran guanyat nous lectors atrets per una història que han conegut en un mitjà diferent d’aquell en què els personatges van néixer. El segell “Gamerverse” que originalment designa aquesta nova sèrie aràcnida a partir del videojoc Marvel’s Spider-Man podria també en un futur agombolar noves sèries sorgides de les peripècies interactives d’altres personatges, com ara el futur llançament protagonitzat pels Venjadors a càrrec d’Square Enix.

I Marvel s’hi posa ara, però a ca la Distingida Competència van publicar fa temps una sèrie que explorava la funesta realitat alternativa del videojoc de lluita Injustice: Gods Among Us, escrita pels guionistes Tom Taylor i Brian Buccellato i il·lustrada per Jheremy Raapack, Mike S. Miller, Bruno Redondo o Tom Derenick, entre d’altres. Abans que ells, el guionista Alan Burnett i el dibuixant Carlos D’Anda van signar una molt interessant preqüela en còmic del videojoc Batman: Arkham Asylum: The Road to Arkham. Paga la pena de destacar que cap d’aquests còmics no és mediocre, ben al contrari: aquestes aventures sorgides de l’entreteniment electrònic han tingut una prolongació prou destacable al paper.

Pot ser que per a algun dels lectors d’aquestes ratlles que no són lectors de còmic, arribar fins al final d’aquest text els hagi resultat un malson. Tants personatges, tantes versions alternatives i tantes petites diferències en tants mitjans diferents. Segurament, suposa un veritable maldecap voler-s’hi endinsar de cop per primera vegada. Però com a lector (i videojugador, i espectador) celebro que cada cop puc compartir algunes de les meves passions amb més gent. Recentment, per exemple, dos companys de feina que no havien llegit mai abans cap còmic superheroic m’han demanat que els acompanyés a diverses llibreries especialitzades i els aconsellés perquè hi poguessin trobar les lectures essencials dels seus personatges favorits, que havien conegut a través dels dibuixos animats i del cinema. També els he temptat amb alguns videojocs que he esmentat en aquest article, i o bé ja els han jugat o els jugaran ben aviat.

Vet aquí la gran virtut d’aquest fenomen de transferències d’anada i tornada, d’uns mitjans a uns altres. “Roda el món i torna al Born”. Benvinguts siguin, doncs, els vasos comunicants transmèdia!