Heu tingut mai el cervell dividit? Una part diu: “Deixa-ho, deixa-ho, que ja fa dues hores que jugues”. L’altra contesta: “Res, res, una miqueta més, va, un parell de minuts…”. La baralla mental pot perllongar-se durant estona fins que una de les dues veus cedeix, normalment la segona, per esgotament. El fet és que tots carreguem amb un ludòpata en potència i controlar-lo de vegades és difícil. Sobretot m’empipa (però també m’agrada) que els creadors en qüestió juguin amb la petita bestiola cerebral, que l’excitin, que la reptin, que la temptin a no marxar. M’imagino una sala plena de persones de bata blanca calculant els límits de la paciència i l’atenció humana, planejant el següent cop d’efecte per evitar la fuga. Els jugadors ens acabem convertint aquí en ximpanzés de laboratori, atrapats en un laberint de ritmes, reptes i guions ben tramats. De Hansels i Gretels buscant el següent caramel. Són jocs MASSA ben fets, rodons, sense escapatòria possible. I com ens fa gaudir. Penso en l’espiral de torns d’un Total War o This War of Mine o en el càlcul diabòlic que hi ha darrere de la majoria de jocs de mòbil. Però aquesta cosa tan insidiosa de l’addicció passa factura. La llista de jocs amb els quals he acabat en un divorci dolorós és llarga. Per esgotament, per la seva capacitat d’absorbir i la manca d’escletxes per on fugir-ne. Podem criticar doncs a un desenvolupador per fer tan bé la seva feina? Hem d’abandonar a temps allò que ens agrada i ens captiva, abans que s’assequi i es torni amargant? Al final el repte més complicat acaba essent dominar les pròpies pulsions, dir prou. Però com costa!