Durant el nostre petit periple per donar a conèixer Lúdica, ens hem trobat amb certa assiduïtat, fins i tot quan hem explicat el projecte en mitjans catalans, que se’ns ha preguntat per la tria de l’idioma. Una tria que pot ser natural per als qui integrem aquest mitjà però sobre la que tots plegats, també nosaltres, parem esment perquè, per raons diverses però principalment polítiques, és una opció que està lluny de manifestar-se amb naturalitat a la nostra societat. I perquè té conseqüències, com ara l’abast o les connotacions sobre aquesta tria, fins i tot quan no hem fet explícit un posicionament polític.

Lamentablement, els catalanoparlants ens movem entre dos extrems, o bé la renúncia, recurrent, episòdica o definitiva, o bé la militància radical a ultrança, i sembla que tot el que no sigui una cosa és l’altra, i això genera una pressió que explica que ens debatem entre el cansament i l’exasperació. És obvi que la nostra tria es donaria per suposada, no cridaria l’atenció, ningú no s’hi entretindria ni ens preguntarien sobre ella si el català estigués veritablement normalitzat. Creiem que això, per bé i per mal, evidencia com és d’important que existeixi Lúdica, fins i tot al marge de l’interès objectiu de la qüestió de què el nostre mitjà s’ocupa.

Per a nosaltres, el català és la nostra perspectiva, la nostra manera de mirar les coses, també de parlar sobre videojocs i de fer divulgació sobre entreteniment electrònic interactiu. Podríem abordar-ho des d’altres perspectives, però ni serien tan personals ni serien intransferibles. Aquesta nostra mirada també ens permet una proximitat especial amb el producte català amb Denominació d’Origen i això, juntament amb el nostre posicionament intel·lectual –que és la línia editorial del nostre mitjà–, ens atorga una preocupació peculiar per l’entitat de les propostes que tenen lloc en el nostre àmbit cultural, que per a nosaltres és el del nostre domini lingüístic, encara que per limitacions de diversa mena però fonamentalment econòmiques ens centrem principalment en el Principat.

A més, tenim el convenciment que fins i tot si no hi ha prou consciència sobre això, els creadors catalans de videojocs poden estar creant cultura catalana videolúdica i interactiva. I això no la fa menys exportable, com bé són exportables sense deixar de ser inequívocament catalanes les obres literàries de Marc Pastor o de Jaume Cabré, per exposar un mitjà completament diferent com a exemple.

Des d’aquest racó també pretenem fer un cert proselitisme i encomanar el nostre interès i la nostra passió tant per un vehicle d’expressió artística que reivindiquem com una forma elevada de creació, equiparable potser encara no en rang però sí en dimensió a la d’arts consolidades i reconegudes, com per una llengua que no és només simplement digna —i això ja seria molt— sinó una matèria primera d’excel·lent qualitat per a qualsevol tipus de creació.

La pega és que ens trobem en una situació dramàtica. La presència del català en l’àmbit dels videojocs és, com a molt, testimonial. Cal estar agraïts als desenvolupadors que fan el pas d’incloure’l entre les opcions de configuració idiomàtica dels seus videojocs, però és obvi que la seva aportació és només una goteta d’aigua en un oceà d’indiferència o de franca animadversió. No només no n’hi ha prou sinó que resulta obvi que molts estaments i institucions que haurien de promoure la llengua catalana també estan renunciant a aquesta tasca. El dels videojocs hauria de ser considerat un sector estratègic cabdal, però fa tot l’efecte que o bé es confia que tota la feina la facin els desenvolupadors especialment conscienciats en la qüestió (un altre exemple que s’acaba encolomant la labor a la pura i estricta militància) o, simplement, s’abandona aquest objectiu com qui es desempallega de la més incòmoda nosa.

Realitats com aquesta expliquen que a casa nostra es lliurin premis organitzats per institucions educatives catalanes que passen per alt completament la llengua i s’enfoquen exclusivament a un marc industrial espanyol, com si el català fos un llast, com si incloure a les opcions de configuració idiomàtica d’un videojoc una llengua més (que parlen més de deu milions de persones de quatre estats diferents) n’hagués d’afectar negativament la projecció.

Pràcticament en tot el domini lingüístic fem front a un entorn sociopolític clarament hostil i això explica l’escenari diglòssic, i qualsevol persona amb un mínim coneixement de sociolingüística sap perfectament quina és l’evolució natural per a la llengua minoritzada en tals situacions. Recentment, el desenvolupador Arnau Rius ha publicat un article realment interessant, Tres propostes audiovisuals per garantir el futur del català entre els joves en què proposa repensar el model audiovisual en català i conduir una sèrie d’accions urgents encaminades a pal·liar aquest paisatge tan atziac. Crec que les mesures que defensa són assenyades i m’agradaria saber que hi ha algú amb responsabilitat política i prou poder per executar-les que està estudiant com implantar-les o bé com posar en marxa accions que vagin en el mateix sentit, perquè si bé és cert que les institucions fan una tasca molt important, no ho és menys que amb el que fan no n’hi ha prou.

Rius proposa crear sistemes de recerca constants, tant de plataformes com de continguts, per tal de crear continguts d’interès i hi inclou els videojocs, entre altres, però no s’hi detura de forma específica i crec que convé contemplar-los particularment i no només en relació a la producció de continguts derivats. L’idioma del videojoc també condiciona l’idioma dels comentaris del youtuber o twitchaire que el comenta mentre hi juga i, tot i que n’hi ha que ho fan, de nou, estem al·ludint a un esforç que es confia a la militància conscienciada. Justament, si Rius al·ludeix a un retard de cinc anys en la promoció de la llengua en l’àmbit audiovisual, en el cas dels videojocs podem dir que en deuen ser, pel cap baix, ben bé el triple; cal centrar-hi l’atenció de forma preferent i com més aviat millor per combatre aquesta feixuga rèmora. A més, la producció independent de continguts és important, però —mal m’està el dir-ho des d’aquesta tribuna, però això no fa que tingui menys raó— també cal donar suport als mitjans especialitzats.

Tot i els esforços, els qui fa anys que parlem de videojocs en català només veiem una millora ínfima (per no dir insignificant) en la presència de la llengua en l’entreteniment electrònic. Hi ha tantíssim per fer en aquest camp. Extrapolant el que aportava el filòleg i escriptor Enric Gomà en relació a l’aportació de Rius, aquests objectius els han d’assumir el Govern, la cartera de Cultura i la Indústria. Hi ha obstacles innegables, com l’impediment que suposa que cap videoconsola no ofereixi el català com a llengua del sistema, això també condiciona el doblatge i la subtitulació dels videojocs (factors clau, tant en producte autòcton com d’importació) i, en última instància, l’idioma dels continguts audiovisuals derivats. És molt necessari que el que es va aconseguir ja fa anys amb els mòbils s’intenti per tots els mitjans amb aquests dispositius especialitzats. I això només seria un primer pas.

Una altra de les aportacions laterals a la xarxa a propòsit d’aquesta discussió, a càrrec d’Albert Lloreta, defensa la necessitat d’aprofitar les comunitats ja existents de videojocs per a la producció de campionats i festivals dirigits a aquest àmbit usant les eines tradicionals de l’espai comunicatiu per donar-los una embranzida a partir del transvasament de públic mainstream a aquests sectors.  Hi estic d’acord, però crec que el suport institucional als creadors de contingut audiovisual relacionat amb els videojocs (amateurs i pro) ha d’anar en paral·lel a una maniobra que aconsegueixi que hi hagi més videojocs i videoconsoles en català. Perquè si no és així, altra vegada, estem demanant un esforç militant a la base instal·lada d’usuaris a què ens estem dirigint. L’ús del català per part dels catalanoparlants i fins i tot l’adopció per part de nous parlants serà natural quan emprar-lo deixi de ser una veritable proesa d’una vegada per totes. Malament anem si ens resignem a convertir la promoció de la llengua només en una croada. Ha de ser una feina productiva i per això cal esforçar-s’hi de forma intel·ligent i enfocada.

No vull anar més enllà, almenys de moment, en la proposta de mesures concretes, però sí que dibuixaré una situació que em sembla simptomàtica del que ens passa. En una conversa recent en què vaig participar i on vam coincidir més de mitja dotzena d’experimentats videojugadors catalanoparlants —cadascun dels quals solem fer gala d’un català prou genuí i dispensem una certa cura en la llengua— contrastàvem opinions sobre una coneguda saga de rol d’acció. Amb total naturalitat i sense parar-hi esment, diversos dels presents optaven per fer ús de dos veritables esguerros lingüístics que, com a persona preocupada per la qüestió, em van posar la pell de gallina.

En algun moment de la xerrada algú va emprar looteo en referència a l’obtenció sistematitzada d’ítems, moneda del joc o equipament sobretot per mitjà d’activitats de saqueig, i farmeo per al·ludir al treball monòton i repetitiu de dedicar-se a acumular punts d’experiència per incrementar el nivell de poder d’un personatge. Tothom va entendre de què es parlava però el que és preocupant és que ningú no es va estranyar, em temo, llevat de qui això escriu. Optar per afegir a l’arrel de la veu anglòfona un sufix nostrat i socorredor (looteig, lootejar i farmeig, farmejar) hauria estat un mecanisme potser barat però tan funcional com ho és en castellà, tot i que “saqueig” i “cultiu” haurien estat opcions perfectament vàlides, òbvies i preferibles perquè designen de forma inequívoca aquestes activitats en un context videolúdic per mitjà de verbs d’ús freqüent en altres contextos… però és que fins i tot tresorejar i grangejar serien monstres de Frankenstein menys horrorosos. Per quina estranya ruta mental un parlant d’una llengua qualsevol adopta un neologisme no pas recorrent a l’estrangerisme o fent-ne una conversió genuïna a través de la pròpia llengua sinó adquirint desacomplexadament els mots d’un tercer idioma que sí que ha recorregut un camí genuí per incorporar, ni que sigui en un registre col·loquial però alhora especialitzat, aquelles paraules? Així de fotuts estem. No ho veieu?

Algú pot pensar que el fet no passa d’anècdota, però tal i com ho veig és veritablement revelador i il·lustra fins a quin punt arribem a estar interferits els catalanoparlants, i el motiu no és altre que la manca —tot i que no pas inexistència ni absència— de referents especialitzats propis i rigorosos (mitjans especialitzats en videojocs, en aquest cas) que s’encarreguin de fer la tasca d’incorporar aquests mots per la simple necessitat d’al·ludir amb freqüència a accions i fenòmens que es donen en el marc d’aquesta activitat. Ens cal, en l’àmbit dels videojocs, com en tots els àmbits, professionals de la comunicació especialitzats que tinguin la cura necessària per dur a terme la mateixa tasca que ha desenvolupat el mestre Joaquim Maria Puyal en l’àmbit del periodisme esportiu i, especialment, futbolístic. I que, com ell, creïn escola.

No en som prou conscients, però el català és una eina magnífica que serveix per a tot, com deia amb encert el filòleg Jordi Mir a Fabra, diccionari d’un home sense biografia, l’extraordinari documentari recentment emès per Televisió de Catalunya sobre el pare del català modern. A Lúdica no som, per sort, els únics ni som tampoc els primers d’entestar-nos a parlar de videojocs en la nostra llengua i hi ha hagut iniciatives institucionals especialitzades per inventariar i adaptar mots d’aquest àmbit al català, però en qualsevol sector tecnològic és contínua la necessitat d’incorporar neologismes (per això mirem de mantenir actualitzat i incrementar el nostre glossari) i cal no cessar la feina ni defallir.

És a dir que cal no abandonar mai la tasca ni l’esperança, que diria Pompeu Fabra, en definitiva. I és que tenim molta, moltíssima feina per fer.