Recomanats d’agost del 2021

Reprenem el curs amb un balanç dels videojocs que han sortit a la venda el darrer mes de vacances estivals i que ens semblen destacables. Tot i que podríem dir que la sequera de què parlàvem el juliol s’ha allargassat, hi ha hagut novetats que paga la pena d’esmentar i de les que volem deixar constància.

Esperàvem amb ganes que arribés el moment del llançament d’Aliens: Fireteam Elite (PS4, PS5, Xbox One, Xbox Series X|S, Microsoft Windows) perquè som afeccionats a la saga de films de terror i ens dura encara l’enrabiada que suscità el pastís a mig coure que fou Aliens Colonial Marines. Estàvem ansiosos per saber què eren capaços de fer els Cold Iron Studios amb la llicència… i hem de dir, d’entrada, que el nou joc d’acció i terror cooperatiu en tercera persona sobre la saga dels —molt populars però gens simpàtics— xenomorfs ens ha semblat força millor que no ho fou el treball de Gearbox Software.

Es tracta d’un joc que no inventa res però que és vibrant i divertit, amb un bon disseny de mapes. Potser resulta repetitiu a mesura que avancem, però és una bona interpretació de l’univers cinematogràfic en què es basa. Parlem, en definitiva, d’un bon joc de trets en tercera persona. Si no hem elevat l’aventura al podi és perquè, malgrat la forma excel·lent en què plasma el ric rerefons de la propietat intel·lectual, la proposta depèn massa de la faceta multijugador i és difícil de treure’n tot el suc si no comptem amb alguns amics per acompanyar-nos. L’aparellament automàtic funciona realment bé, que quedi clar, però davant d’una colla d’éssers letals assedegats de sang ens estimem saber que qui ens guarda l’espatlla és algú de confiança.

També Twelve Minutes (Microsoft Windows, Xbox One i Xbox Series X|S) ens tenia encuriosits. Un joc indie d’inspiració cinematogràfica molt imaginatiu que brinda una experiència única, memorable… i realment angoixant. Un agent de policia irromp a la casa d’una jove parella, acusa la dona d’assassinat i apallissa l’home. Amb prou feines ens hem assabentat de què passa, però tot ha acabat de la pitjor manera i tenim l’oportunitat d’aconseguir un desenllaç diferent. El joc de Luís António i Annapurna Interactive ens deixa encallats en un bucle temporal que és un dia de la marmota interactiu.

No hem coronat Twelve Minutes perquè els mitjans que desplega aquesta mena d’aventura point and click moderna són escassos, però valorem l’audàcia d’un disseny de joc mil·limètric que imposa la rejugabilitat com a fórmula (si més no, fins que no aconseguim un desenllaç diferent). I és que morir obliga repetidament a provar-ho tot per impedir un final conegut. El límit de temps i la frustració per explorar ramificacions improductives del relat posen a prova els nervis i la inventiva del jugador.

Ara sí, anem als títols que hem volgut destacar especialment d’aquest passat més d’agost.



Tormented Souls

Dual Effect | PS4, PS5, Switch, Microsoft Windows, Xbox One, Xbox Series X|S


L’evolució del survival horror havia desterrat pràcticament els orígens formals del gènere. No cal dir que els escenaris prerenderitzats fa temps que van passar a millor vida, però també hi va haver molts altres canvis. Les càmeres fixes van ser substituïdes per perspectives més immersives —fos en primera o en tercera persona—, el control de tipus tanc va desaparèixer i van integrar-se moviments més orgànics i realistes, l’acció va cobrar un protagonisme més gran i va reduir la tensió ambiental, l’escassetat de l’inventari va donar pas a un petit arsenal i els trencaclosques es van simplificar i reduir en nombre.

De forma similar al que sol imposar la jugabilitat d’aquesta mena de títols, hi ha hagut sagues, com Resident Evil, que han tornat sobre les seves passes per amalgamar el millor del survival horror i l’action survival. Però, malgrat excepcions testimonials, l’esquema que havia caracteritzat originalment la mateixa saga de Capcom, Alone in the Dark o Silent Hill semblava haver passat a millor vida. És just aquell sabor de la vella escola el que s’han proposat de recuperar els germans xilens, Gabriel i Germán Araneda, que capitanegen l’estudi Dual Effect (sí, gran nom per a un equip creat per dos bessons).

L’exploració, la investigació, la tensió i l’ambientació són els punts forts d’un projecte que potser no té l’envergadura d’una gran producció (es nota, per exemple, en les animacions un pèl encarcarades dels personatges) però que destaca pel seu apartat artístic. I, sobretot, per la consecució del seu objectiu: bastir un joc de terror clàssic perfectament funcional a través dels recursos d’antany (modernitzats, és clar, perquè aquí els entorns són tridimensionals).

I és que hi ha ingredients (i tòpics), com la mansió tètrica aparentment deserta o el descabdellament del relat a partir de la informació que aporten els retalls de text i els objectes que anem trobant durant l’aventura, que funcionen avui a Tormented Souls tan bé com ho feien en el passat als millors exponents del gènere en què s’emmiralla. Hi ha puzles amb massa peces que segurament són massa enrevessats i frustraran alguns jugadors i el joc de miralls i salts en el temps pot despistar qui no hi pari tota l’atenció. Però, en general, es tracta d’un videojoc idoni per als amants del terror nostàlgics de l’època daurada del survival.


No More Heroes III

Grasshopper Manufacture | Switch


Travis Touchdown és un dels antiherois més estrambòtics i excèntrics del món dels videojocs, i Goichi Suda, un dels cervells més desvergonyits, entremaliats, esvalotadors i desconcertants de la indústria de l’entreteniment electrònic interactiu. Comencem per aquí, deixem-ho clar d’entrada. I ja ho tindríem, si no fos que cada entrega de No More Heroes i cada nou treball de Suda51 ens deixa estabornits i ens obliga a afegir epítets per qualificar el seu talent.

I això que a aquestes alçades podríem haver-ho dit tot d’una ment que ha engendrat salvatjades siderals tals com Killer7, Project Zero 4, Shadows of the Damned, Lollipop Chainsaw o Killer is Dead. Però és que, pel que sembla, el caparró del senyor Suda és l’equivalent encefàlic de la bóta de Sant Farriol, que no deixava mai de brollar: no cessen mai de sorgir-ne noves idees, cada una més bèstia i més marciana que l’anterior. I és així com arribem al tercer lliurament numèric d’una saga que no podria ser més punky ni que Mr. Touchdown canviés el seu tupè per una cresta mohawk de colorins.

Amb un humor destraler (Touchdown segueix recarregant la dinamo que alimenta el seu sabre energètic com si es masturbés) i amb la traça característica per trencar convencions de qui hom diria que ja semblava haver-les trencades totes, el nou episodi de No More Heroes encomana la tasca de salvar el món a un protagonista descarat i foteta que segur que s’estimaria més d’estar fent qualsevol altra cosa. Acudits barroers, diàlegs de besucs —uns besucs especialment prolixos—, personatges que trenquen la quarta paret, videojocs dins dels videojocs i combats espectaculars. Completa el menú un món obert que transcendeix els límits de l’entorn habitual, Santa Destroy. Un paisatge que resulta vacu en comparació al d’altres títols, però que, malgrat això, conté prou diversió i situacions absurdes per omplir tres jocs de qualsevol altre desenvolupador.

No More Heroes III té un apartat artístic brillant però justeja en l’apartat tècnic, no ens enganyem. Hi ha textures que semblen saldos de rebaixes i la taxa de quadres per segon sotragueja de valent quan premem gas a fons a la moto que fem servir per desplaçar-nos. D’originalitat, atreviment, creativitat i fanfarroneria, per contra, el joc en va més que sobrat. I és per això que el recomanem.


Psychonauts 2

Double Fine Productions | PlayStation 4, Xbox One, Xbox Series X|S, Microsoft Windows, macOS, Linux


No podem dir que el llançament del Psychonauts original fos precisament sonat quan, ara fa més de tres lustres, el joc de Double Fine va sortir a la venda. Això sí, malgrat la seva aparició discreta, amb el temps, aquell títol es convertí en una obra de culte ha fet que avui sigui unànimement reconegut i reverenciat. I això també justifica que, a empentes i rodolons (perquè la gestació del projecte no ha estat fàcil), n’hagi acabat sorgint una seqüela, que s’enfronta a una generació de jugadors ben diferent d’aquella que va veure néixer la llicència.

La segona part de les peripècies de Razputin Aquato —‘Raz’, per als amics— és la continuació directa de la primera aventura i té el segell característic de l’humor de Tim Schafer, així com l’enginy, la creativitat i la imaginació desbordant que han desprès sempre els seus equips. Com al primer Psychonauts, l’acció plataformera i les habilitats psíquiques del protagonista són al centre d’una proposta jugable que té un component narratiu preponderant.

Tot i que de vegades el llast del relat causa alguns alts i baixos en el ritme, l’argument atrapa i en tot moment manté l’interès. Com que els psiconautes són capaços de submergir-se en les ments de persones ben diferents, amb somnis, inquietuds, traumes i pors úniques, els diferents nivells són, també, d’allò més divers.

No parlem d’una obra que sigui tècnicament puntera, ni de bon tros. Però un dels seus grans mèrits és que treu el màxim partit dels recursos amb què compta; hi ha escenaris que són tot un festí visual i brinden entorns que semblen fruit d’al·lucinosi i deliris lisèrgics. La dificultat no és excessiva i això fa que el joc resulti realment accessible. Psychonauts 2 és un títol rar i arriscat, segurament com també ho fou la seva primera part; potser no és per a tota mena de públics però des d’aquí estem convençuts que seduirà qui sigui prou atrevit per donar-li una oportunitat.