Fruit d’un extens debat intern, com ja és habitual a Lúdica, et portem la tria dels videojocs que han sortit el maig i que més joia desperten als nostres cors. O, senzillament, aquells que hem jugat i ens han semblat prou interessants. Aquest mes, hem decidit escollir obres humils, variades i amb encant per sobre de grans títols.

Podríem haver seleccionat Total War: Three Kingdoms, sense cap mena de dubte és l’opció pels amants de l’estratègia en temps real (i també per torns). El joc de trets en primera persona Void Bastards ens cridava l’atenció per l’estètica de còmic però, sincerament, no l’hem arribat a provar.

També hem tastat The Swords of Ditto: Mormo’s Curse i el millor que en podem dir perquè tothom es faci fàcilment una idea aproximada del que aquest títol de One Bit Beyond ofereix es resumeix en l’expressió “però quina coseta més rebonica!”. Aquest deliciós joc de rol d’acció de desenvolupament no lineal ens trasllada a un món de fantasia de personatges d’estètica chibi i escenaris de tons saturats. Però que la seva aparença innocent i dolça no us enganyi: l’aventura ens sorprèn arrossegant-nos pels paratges inhòspits d’una illa que fou idíl·lica però que ha esdevingut l’infern sobre la terra des que l’assota un mal arcà que ho ha corromput tot i ha liquidat cadascun dels innombrables herois que ens han precedit en la lluita per alliberar-la. Monstres i perills converteixen la nostra missió en una proesa que sembla inconquerible. Un exponent del subgènere roguelite, una etiqueta ambígua que defineix propostes que s’apropen als postulats dels jocs de rol roguelike sense acabar-ho de ser. La recepta la configuren elements d’exploració, descobriment, complexitat, acció i gestió de recursos. Un Zelda clàssic posat al dia veritablement recomanable però que no arriba al podi del millor del mes perquè en la seva actual encarnació és l’expansió corregida i augmentada d’una estrena del 2018.

Aquest mes també ha passat per les nostres mans el brutal Yakuza Kiwami 2, una iteració de la saga de culte en què ens endinsem de nou en la llegendària associació secreta de malfactors que controla els baixos fons dels carrers del Japó. Malgrat que Kazuma Kiryu creia que s’havia pogut allunyar definitivament de la violència i que havia deixat enrere els dies al clan Tojo, l’assassinat del cap de la seva nissaga mafiosa fa esclatar de nou el conflicte i el Drac de Dojima es veu empès a tornar de nou a l’acció. Les intencions de Kiryu de restaurar la pau toparan amb l’ambició de poder del Drac de Kansai, Ryuji Goda, per a qui només la guerra determinarà qui governa el crim organitzat als barris nipons. Una magnífica recreació d’un dels millors episodis de la cèlebre franquícia que compta amb mèrits de sobra per ser finalista però que no coronem perquè no el podem considerar exactament una primícia.

Confessem que també Puyo Puyo Champions ens ha atrapat aquest mes durant hores. Com és preceptiu en la saga, haurem de connectar quatre o més gotes d’un mateix color per eliminar-les i, de retruc, enviar mòduls transparents al contrincant. Aquesta revisió del clàssic joc de trencaclosques aposta pel seu vessant més competitiu: principalment orientat a la seva faceta multijugador en aquesta entrega, el joc ofereix dos modes principals. D’una banda, compta amb la configuració bàsica de Puyo Puyo 2, especialment indicada per a principiants; de l’altra, ofereix la follia de Puyo Puyo Fever, en què podem anar acumulant punts per desencadenar una tempesta de blocs-brossa per complicar la partida al nostre rival. No passa el nostre filtre exigent i no arriba a la final perquè no té el trellat d’altres títols d’aquest mes, però no per això deixem de recomanar-lo. Especialment indicat per a les festes i trobades d’amics.

També ens ha deixat estabornits Observation, el thriller narratiu de ciència-ficció de No Code, hereu de 2001: Una odissea espacial d’Arthur C. Clarke i clarament deutor en la seva estètica i en la seva atmosfera de la versió cinematogràfica d’Stanley Kubrick. Aquesta peculiar aventura interactiva ens trasllada a LOSS, una estació orbital on la tripulació, misteriosament, ha desaparegut. El que fa veritablement interessant i refrescant el joc és el paper en què ens col·loca: indaguem a través de la perspectiva de S.A.M., la Intel·ligència Artificial encarregada de supervisar l’estació. Operant els sistemes de control, les càmeres i les eines de què disposem, haurem d’ajudar la Doctora Emma Fisher a descobrir què dimoni passa a l’estació, on han anat a parar la resta d’ocupants de LOSS… i a diagnosticar el nostre propi funcionament. Un joc globalment molt destacable en la seva ambientació tot i que potser modest en algun apartat de la seva factura; en qualsevol cas, és ambiciós i reeixit en els seus objectius. Només en podíem triar tres com a finalistes, hem optat per altres jocs i aquest l’hem hagut de deixar fora, però doneu-li una oportunitat perquè s’ho val.


Gato Roboto

doinksoft | Windows, Switch


De vegades el valor d’una obra no rau tant en el fet que es dediqui a fer coses noves com en la seva capacitat d’arrodonir fórmules antigues. És el cas de Gato Roboto, un simpàtic metroidvània on encarnem a Kiki, una gateta empeltada en una cuirassa robòtica. La protagonista és la mascota d’un pilot espacial que s’ha estavellat (per culpa d’ella) en un antic complex d’investigació d’un planeta remot. És aquest últim el que controla de forma teledirigida els moviments de l’androide felí. L’obra de Doinksoft segueix la inèrcia nostàlgica de bona part de la producció indie, especialment la de Devolver Digital, amb el píxel per bandera. Lluny de recrear-se en el record de Metroid, Gato Roboto hi entra amb humor, ironia i paròdia del gènere. Una mixeta armada amb míssils, què pot fallar? El joc és curt, rodó i sense pretensions; el mapa, intuïtiu, evitant convertir-se en un laberint, com és habitual en el gènere; el ritme, ideal, marcat pel desbloqueig de cada nivell i per una colla d’enemics finals prou originals. Gran part de la gràcia de l’aventura és que juga amb el fet que la gata pot acoblar-se a diferents dispositius, que li confereixen habilitats (aquí la clau per anar desbloquejant el pas a noves zones del mapa) o bé, anar per lliure, cosa que ens farà vulnerables, però més àgils. Gato Roboto és altre cop l’evidència que amb un grapat de píxels i talent es poden aconseguir propostes ben sòlides.


A Plague Tale: Innocence

Asobo Studio | Multiplataforma


Asobo Studio ha sorprès aquest mes amb una magnífica aventura que podem considerar una versió interactiva de La Croada dels Nens de Bertol Brecht. A Plague Tale: Innocence va arribar gairebé sense fer soroll però ens va seduir de seguida i ens hi hem mantingut submergits pràcticament fins avui. Aquesta aventura d’infiltració i sigil ens duu al segle XIV, a una França medieval en què l’alquímia encara promet oferir respostes al misteri de la Creació, on la Inquisició causa tants estralls com l’enigmàtica epidèmia de pesta bubònica que ha delmat dramàticament el país i les horribles rates que ho destrossen tot al seu pas. Una proposta bastant tradicional que, no obstant, excel·leix en el seu objectiu de narrar una història absorbent per mitjà d’un desenvolupament lineal, trencaclosques i altres recursos clàssics i a través d’un desenvolupament lineal, quelcom que sembla que la majoria de jocs han renunciat a fer avui –un temps en què sembla que cal oferir necessàriament mons oberts i missions secundàries infinites per satisfer el jugador.


Koral

Carlos Coronado | Windows, Switch


Flueix dins la mar, agafant embranzida, o flueix a contracorrent. Ets una força elemental, un esperit marí o la consciència viva d’un equilibri ecològic que es veu amenaçat per l’activitat humana. La qüestió, deixant de banda el qui, és el què: intervenir sobre zones de corall contaminades i revifar la vida d’uns organismes que sustenten una vasta xarxa d’altres formes de vida interdependents. Com a amant del mar, Coronado et presenta una travessa subaquàtica de puzles molt senzills i moments de pura contemplació del fet de deixar-se arrossegar pels corrents marins per, en darrera instància, sembrar en tu la fascinació pels ecosistemes marins. El camí està trufat de píndoles d’informació alarmant sobre la salut dels nostres oceans, sovint amagades. Agraïm poder llegir-les en català, cosa que desitjaríem que no fos inusual. Només hi ha una mecànica, el moviment de l’avatar fantasmal, la qual cosa facilita l’accessibilitat a tothom, fins i tot a persones amb mobilitat reduïda. Koral dura unes dues hores i és extremadament auster en el seu plantejament, però igual d’honest.