En un d’aquests dies de confinament panxacontentívol vaig decidir comprar un joc al qual (sorprenentment) havia jugat de petit: Blood, de Nightdive Studios i primera proposta de Monolith Productions. És un shooter dels 90, coetani de noms com Doom 2, Duke Nukem 3D, Quake i altres velles glòries del bang-bang més gamberro, que va passar sense fer gaire soroll. Avui dia hauria caigut pràcticament en l’oblit si no fos perquè han recuperat el joc amb algunes millores. En aquest, una mena de culte satànic i una horda de dimonis arrasa la terra i… el de sempre. La particularitat, com el nom mateix ja indica, és que és un joc amb altes dosis de sang i fetge, exageradament macabre, amb molts detallets cruels que, tot i la pixelamenta, esquitxen. Blood s’hi recrea i convida a divertir-nos amb el sadisme. És un joc recaragoladament pèrfid. Doncs bé, davant d’això em vaig sorprendre tenint dificultats per seguir jugant quan, el meu jo d’entre 12 o 13 anys massacrava impunement tot passant-ho pipa (eludirem la qüestió de com el joc em va arribar a les mans).

Hi dedico una columna per anar més enllà de l’anècdota de torn, perquè cada vegada més, tot el que és pólvora i matança em genera una mandra creixent. No des de la censura moralista: que corrin les vísceres! A la ficció tot ha de ser permès, sense censura. Però aquest tipus de propostes m’arronsen l’interès ben ràpid, les trobo absurdes, buides, repetitives. No cal arribar a les quotes depredadores del joc de Monolith, qualsevol shooter em provoca un brunzit de culpa en algun racó del cervell. Cal aclarir que hi ha molts tipus de violència, graus, matisos, com bé explica molt bé aquest vídeo de Polygon, i que pot ser interessant treballar-la amb intel·ligència. Un GTA és molt més violent que DOOM, tot i que per litres de sang no ho diríem mai. Perquè la violència moltes vegades depèn del to i el context, més que de l’acció mateixa. Obrir un cap com una síndria pot ser motiu de rialla o d’horror, depenent de la mirada. Sigui com sigui, matar gratuïtament ja no està fet per a mi. Aquest animaló atàvic que vol caçar i sentir el regalim ferruginós de la presa mossegada ja no se’m desperta. Diuen que la violència, amb els anys, insensibilitza i endureix l’estómac. Per això, pel·lícules o noticiaris amb les imatges més espantoses ens van deixant cada vegada més i més indiferents. Perquè busquen l’efectisme i per a nosaltres la sorpresa ja està desactivada. Ja no toca la fibra que ha de tocar. Però no tinc clar si també podria ser tot el contrari: l’experiència et fa més sensible i acabes per no tolerar això d’executar com qui va a la cuina. Sona ridícul, però sorgeixen preguntes: Qui era aquest home que acabo de liquidar? Tenia família i amics? Li agradava viatjar i els esmorzars de forquilla? Potser és que vas aprenent a empatitzar, encara que sigui amb un feix de codi i això et fa adonar que el videojoc pot ser una altra cosa i que una bona història pot obrir-se pas sense trets d’escopeta. Sigui per edat o per alguna altra cosa, aquestes propostes m’acaben generant una barreja incòmode d’avorriment i culpa.

×
Aquest mes et queden article/s gratuïts. Subscriu-te a Lúdica per tenir accés il·limitat i extres!